Un intent de robatori. Cinc lladres… o espies. Un pàrquing. Cinquanta detinguts. I una dimissió. Aquest podria ser el senzill resum d’un succés que va ocórrer als anys setanta, exactament un 17 de juny de 1972. Per tant, aquests dies es compleix el mig segle d’un succés que passaria quasi desapercebut per més d’un diari si no fos perquè la dimissió va ser la del president dels Estats Units. El primer cop que dimitia el màxim responsable polític del país de la bandera de les cinquanta estrelles. I, de fet, l’única fins avui.

Aquell complex d’edificis on van entrar les cinc persones es deia Watergate, un nom que des de llavors ha quedat inexorablement vinculat al periodisme. Al periodisme d’investigació que arrisca en cada portada, aguantant pressions i sense revelar una font, durant quasi trenta-cinc anys en aquest cas, per molt que estigués en joc la figura de tot un president dels Estats Units.

De fet, la història dels dos grans periodistes i premis Pulitzer, Bob Woodward i Carl Bernstein, no va arrencar l’endemà que els lladres i espies fossin detinguts (la primera notícia publicada al Washington Post va signar-la el reporter de successos Alfred E. Lewis). Ni Richard Nixon va dimitir transcorregudes poques hores de l’intent de robar documents, col·locar micròfons i intervenir telèfons a la seu del Comitè Nacional del Partit Demòcrata a Washington. Però quan l’agost de 1974 Nixon va tirar la tovallola alguns experts consideren que l’ambició, la corrupció i la manipulació havien destruït una part del somni americà.

Una batalla de la qual va sortir triomfant el periodisme com a ofici sostingut amb tenacitat i constància. Perquè quan els dos periodistes van veure que es tractava d’un tema d’enormes dimensions, quan van descobrir connexions entre els lladres i l’equip més proper del mandatari nord-americà, ni ells ni els seus caps van desaprofitar l’oportunitat de publicar les mentides i els ardits de Nixon i la seva guàrdia pretoriana.

Tràiler de Tots els homes del president, la premiada pel·lícula sobre la investigació.

Un punt d’inflexió

Rafa de Miguel, periodista que ha treballat a CNN+, Cuatro, la SER i que actualment és corresponsal del Regne Unit i Irlanda a El País, va explicar el que passava als Estats Units entre 1999 i 2004. De Miguel considera que “la labor exercida per The Washington Post, “tan bé dirigida i protegida per Ben Bradlee, és ja una llegenda del periodisme contemporani”. Per ell, la monumental feina d’investigació “ha quedat en la història com una triple combinació a la qual aspira qualsevol periodista des de llavors: la persecució minuciosa i amb rigor de la veritat (o el que més s’aproximi a ella, des de les limitacions del periodisme), el suport incondicional i sense por de l’editora Katharine Graham –un paper que mai ha estat prou reconegut, segons el periodista madrileny–, i la confiança de la ciutadania en el periodisme, confiança que avui s’ha vist notablement reduïda”.

Un altre gran expert de la política nord-americana és Juan María Hernández Puértolas, economista i periodista, exredactor en cap de les seccions d’Economia i Opinió a La Vanguardia i autor del llibre Objetivo: la Casa Blanca (Planeta, 1978), crònica de les eleccions presidencials celebrades als Estats Units entre 1960 i 1976. Hernández Puértolas assegura que la investigació de Woodward i Bernstein “va ser acceptada com a dogma de fe en les redaccions dels mitjans de comunicació de molts països, o almenys en les d’aquells amb mitjans potents i democràcies consolidades. I va suposar un gran pas pel periodisme d’investigació, aquell que allibera el periodista de les tasques quotidianes per a centrar-lo en una única missió, fonamentalment de denúncia. I sí, probablement va provocar la proliferació de fonts que estiguessin disposades a col·laborar amb els mitjans de comunicació a canvi de mantenir l’anonimat”.

El llegat de tot plegat

I Woodward i Bernstein? Van passar a la història del periodisme com autèntics herois? És veritat que van ser aclamats. Que a Woodward li va anar molt millor que a Bernstein. Que van rebre el Pulitzer i van publicar llibres al respecte. I que ser retratats per Robert Redford i Dustin Hoffman en una pel·lícula tan guardonada –quatre Oscars– com Tots els homes del president (Alan J. Pakula, 1976), adaptació del llibre homònim de Woodward i Bernstein, també els va anar bé. “Van assumir importants riscos, al mateix temps que van mostrar una increïble resiliència en continuar investigant els presumptes delictes d’un president aclaparadorament reelegit pocs mesos després del robatori frustrat. Que d’aquesta reelecció massiva de Nixon es passés a la seva dimissió en menys de dos anys és una bona prova de la importància de la tasca de denúncia de Woodward i Bernstein”, explica Hernández Puértolas. Per la seva banda, De Miguel creu que els dos periodistes “van construir un model al qual van intentar imitar generacions posteriors. Hi ha un missatge de tenacitat, humilitat i rigor que va enfortir la imatge del periodisme”.

La dimissió de Nixon va ser la culminació de la investigació periodística

El llegat de Woodward i Bernstein, de fet, ha provocat que actualment a més d’un escàndol polític, de la dimensió que sigui, se li acabi afegint el terme gate per pura comparació amb el que va fer el Washington Post. Però no cal exagerar, una vegada més. Hernández Puértolas valora que, a la vegada que el Watergate s’ha mitificat, “les denúncies de corrupció publicades en els mitjans de comunicació han acabat amb les carreres polítiques i fins i tot han portat penes de privació de llibertat de polítics que s’havien considerat immunes, no sols als Estats Units sinó també en molts altres països avançats, inclòs Espanya”.

I la famosa i ja no anònima Gola profunda, la font que informava Woodward quan es trobaven d’amagat? Va augmentar el seu misticisme en saber-se, el 2005, que es tractava de Marc Felt, tot un exdirector adjunt de l’FBI? O li va restar valor a la història? “Tard o d’hora anava a saber-se. El rellevant d’aquest factor va ser que la confiança en la premsa era tal (tant per part de la font, segura de ser protegida, com per part dels lectors, disposats a confiar en la veracitat de la informació) que es va permetre construir la història sobre aquesta base”, assegura Rafa de Miguel. “No resta –conclou Hernández Puértolas–, es va jugar el seu treball i, probablement, també la seva llibertat”.

CRONOLOGIA D’UNA TRAMA

17 juny 1972. Intent de robatori i espionatge a la seu del Partit Demòcrata.

18 de juny 1972. Primera portada de l’incident.

1 juliol 1972. Dimiteix el cap de campanya de Nixon.

21 setembre 1972. Es publica que Nixon disposava d’un fons per l’espionatge.

7 novembre 1972. Nixon guanya les seves segones eleccions presidencials.

Gener 1973. Arranca el judici pels cinc lladres.

Abril 1973. Tres dimissions de membres importants de l’equip de Nixon.

27 juliol 1974. La comissió de Justícia de la Cambra de Representants recomana que Nixon dimiteixi.

9 agost 1974. Dimissió de Nixon.

8 setembre 1974. L’expresident és indultat per Gerald Ford, el seu successor.

Novembre 1976. Gerald Ford perd les eleccions davant Jimmy Carter.

22 abril 1994. Mor Richard Nixon.

31 maig 2005. Es descobreix la identitat de Gola profunda.