A finals d’estiu de 1991 l’Arquebisbat de Barcelona, a través de la Fundació Missatge Humà i Cristià, va obtenir una emissora de freqüència modulada concedida per la Generalitat. Havien passat més de dos anys des que l’Església catalana havia presentat la sol·licitud i encara en passarien tres més fins a la definitiva posada en marxa de l’emissora. La lentitud de les concessions per part de la Generalitat, per una banda, i la manca de recursos econòmics, per altra, van propiciar l’allargament del període de gestació del projecte, que havia de fer realitat els anhels de bona part del catolicisme català. El Cardenal Narcís Jubany en va ser un dels principals impulsors, després que el papa Joan Pau II l’animés a posar en marxa una emissora diocesana.

Fou el 28 d’octubre de 1994 quan va quedar oficialment inaugurada Ràdio Estel, que començava a funcionar a través del 106,6 de l’FM. Els principals membres de l’equip primigeni eren el director Paco Viñas, els periodistes Teresa Pou i Oriol Llop, el cap de programació Ramon Fraxedas com a cap de programació, el tècnic Antoni Huguet i Maria Figueras, una laica compromesa amb l’acció social i la difusió de l’evangeli. Comptaven amb el suport del bisbe auxiliar de Barcelona Joan Carrera, estretament vinculat a aquest i altres projectes de comunicació de l’Església.

Una emissora per tothom

Fins a l’aparició de Ràdio Estel, les dues úniques emissores d’inspiració cristiana al panorama radiofònic de Catalunya eren Cadena Cope i Ràdio Silenci. Es diu que l’emissora de l’Arquebisbat va néixer com a contrapunt a la Cope, coneguda més aviat pel seu estil de to conservador i espanyolista. “Volíem ser una emissora que pogués ser escoltada per tothom, per creients i no creients; una emissora que no imposés sinó que proposés, que acostés i que fos útil. Això requeria uns equilibris difícils, ja que no podíem desatendre la gent que buscava alguna cosa més —més aprofundiment— i alhora també havíem de ser prou oberts per no tancar portes al públic en general”, recorda Teresa Pou.

La principal protagonista de la programació de Ràdio Estel durant els inicis era la radiofórmula, “molt pròpia i adaptada a la seva finalitat d’emissora de continguts humans i religiosos”, segons reconeixia en aquell temps Santiago Ramentol, que s’hi va incorporar com a voluntari a la direcció en substitució de Paco Viñas. Des de les set del matí fins a les deu de la nit, la cadena emetia una música relaxant només interrompuda durant alguns moments puntuals pels butlletins d’informació general, de serveis, d’informació religiosa i de cultura. Entre les deu de la nit i la una de la matinada tenia lloc una franja de programació convencional que incloïa programes divulgatius de contingut social, educatiu, d’oci, religiós i de família.

El president de la Generalitat, Jordi Pujol, durant una visita als estudis de Ràdio Estel a la Diagonal

“En aquell moment l’aposta em va semblar molt innovadora i necessària. Ràdio Estel va sorprendre positivament el públic. La gent l’escoltava perquè se sentia acompanyada amb una emissora que els oferia tranquil·litat i serenor”, reconeix Oriol Llop. La ràpida consolidació va arribar com a resultat d’una encertada programació musical combinada amb un esperit cristià obert i integrador. Ràdio Estel era escoltada a les llars, als establiments públics, a les botigues, als taxis i, fins i tot, en alguns quiròfans. “Tenia una projecció brutal. Malgrat la seva petitesa com a mitjà, competia amb les emissores de primer nivell de Barcelona i de Catalunya”, explica Pou.

La col·laboració dels voluntaris va ser decisiva en els primers temps. “Hi havia moltes persones que venien a col·laborar amb el projecte perquè se’l creien i perquè per elles era una oportunitat per aprendre i per poder fer coses que en aquells moments no podien fer en altres emissores”, remarca Llop. Malgrat tractar-se d’una ràdio de l’Arquebisbat, els qui hi participaven no eren necessàriament gent d’Església. “Entre els voluntaris hi havia dos tipus de perfils: per una banda, els universitaris que feien les seves primeres passes en el sector de la comunicació i volien aprendre coses més enllà de l’àmbit acadèmic. Poder portar o col·laborar en un programa era una experiència molt positiva per tots ells. D’altra banda, hi va haver també  professionals consolidats com ara Tomàs Molina, Helena Garcia Melero, Esther Romero, o Eduard Berraondo, entre molts altres, que es varen apuntar al projecte.”, assenyala Llop.

“A més de la formació acadèmica, en el periodisme és molt important la pràctica. I en aquest sentit cal dir que a Ràdio Estel es van formar molts periodistes. A més, comptàvem amb el mestratge de Santiago Ramentol, que com a director ens va donar molta confiança i moltes pistes i ens va fer créixer professionalment”, afegeix.

La manca de recursos

Malgrat l’aportació dels nombrosos voluntaris, les dificultats econòmiques que es van viure durant els primers mesos de funcionament de Ràdio Estel eren tals que el diumenge 30 d’abril de 1995 la diòcesi de Barcelona va realitzar una col·lecta als temples en favor de l’emissora. Aquesta manca de recursos ha estat una constant des dels inicis de l’emissora i hi ha dos fets que podrien explicar-ne el perquè.

D’una banda, malgrat que Ràdio Estel admet espais publicitaris, és selectiva en els seus criteris d’inserció d’anuncis. El mateix caràcter de l’emissora condiciona el to de la publicitat. “Ràdio Estel no és una emissora eminentment comercial. Tampoc no s’ha volgut ‘vendre’ a grans líders d’audiència que poguessin desvirtuar el seu estil i els continguts. I tot això té el seu preu”, admet Jaume Aymar, actual director de Ràdio Estel i de Catalunya Cristiana.

D’altra banda, tal com apuntava en un article de 2012 el periodista Jordi Llisterri, des de la seva gestació, Ràdio Estel ha estat vista amb desdeny pels darrers responsables de beneir el projecte, massa preocupats pels costos i poc conscients de les grans possibilitats que ofereix l’emissora per arribar a la gent. “L’Arquebisbat —i tots els catòlics— han de prendre major consciència dels instruments de comunicació de què disposen”, adverteix, no debades, Jaume Aymar.

L’estudi 1 d’aquesta emissora d’inspiració cristiana, que actualment té 22.000 oients

El punt de gir

“Querida Ràdio Estel. ¡Cómo has cambiado! ¡Quién te ha escuchado y quién te escucha!” Així començava una carta d’un lector, publicada el 14 de novembre de l’any 2002 a la secció d’opinió de La Vanguardia. La carta expressava la decepció de l’autor, compartida per molts altres oients, davant la incomprensible transformació de què havia estat objecte Ràdio Estel. El dolgut oient no podia entendre com l’emissora havia perdut el seu estil tranquil i respectuós per esdevenir una cadena en què havien proliferat els programes d’informació esportiva amb estridències en els quals, fins i tot, es podien sentir insults.

Si bé l’esperit conciliador de Joan Carrera, conegut pel seu entusiasme cap als mitjans de comunicació, va marcar profundament el funcionament de Ràdio Estel, arran de la dimissió del carismàtic bisbe —i posteriorment de Teresa Pou— l’emissora va iniciar un període marcat per l’agitació que va coincidir amb la incorporació d’Octavi Sánchez i Gemma Morató com a codirectors. “Cada director ha fet bonament el que ha pogut. Teresa Pou va ser una gran professional, però va tenir una oportunitat millor i ens va deixar. Hi va haver un moment que segurament amb un desig d’estricta ortodòxia, es van vetar persones i temes. Jo era aleshores al Patronat de la Fundació Missatge Humà i Cristià i li vaig dir al director que si un rector tenia un micròfon per adreçar-se als seus feligresos, no se li podia negar un micròfon a la ràdio. I en vam recuperar alguns”, explica Jaume Aymar, que va assumir la direcció de l’emissora el 2008 en una conjuntura que aleshores no podia ser més desfavorable.

Recuperació i nous reptes

Malgrat les diferents etapes i la davallada d’inicis de la dècada de 2000, l’actual Ràdio Estel tracta de mantenir-se fidel al mateix estil dels seus inicis, amb la música de qualitat com a element distintiu. “La Maria-Sierra Rodríguez des del principi ha portat amb molt de gust la pauta musical —assenyala Aymar—. Naturalment amb vint-i-cinc anys el perfil de l’oient ha canviat una mica i això demana adaptacions: voldríem arribar a un públic més jove”.

Ràdio Estel no és exclusivament la imatge de l’Església de Barcelona. “Arribem a pràcticament tot el territori català i a Andorra i volem ser la imatge de l’Església que fa camí a Catalunya i forma part de l’Església universal. Com a mostra, l’actual Arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, ja era comentarista habitual nostre abans de ser bisbe i ho ha volgut continuar essent: mensualment comenta l’Evangeli del dia. Som una trentena de comentaristes diaris de l’Evangeli. Un equip format per laics i els bisbes, preveres, diaques i religiosos que estem al seu servei” explica Aymar. “El repte —afegeix— és que Ràdio Estel sigui cada vegada més una veu creïble de l’Església a Catalunya. Que els oients ens busquin com un referent. Estem reactivant el departament comercial i la presència a les xarxes”.

Les redaccions de Catalunya Cristiana i Ràdio Estel treballen en comú amb un mateix consell de redacció. “És una bona experiència perquè tots dos mitjans, cadascun amb la seva especificitat, busquem primer de tot la comunió. Vull subratllar també la gran tasca que fa a Ràdio Estel des de fa deu anys l’Enric Frigola, un històric de la ràdio, molt actiu durant anys al Col·legi de Periodistes i un gran coneixedor dels mitjans de comunicació”, remarca Aymar.

Si bé els temps han canviat i Ràdio Estel potser no ha tornat a gaudir de l’extraordinària projecció experimentada durant la seva “etapa daurada”, els darrers estudis d’audiència confirmen la progressiva millora de l’emissora, que el mes d’abril d’enguany comptava amb una audiència de 22.000 oients, 9.000 més que en l’últim estudi publicat el novembre de 2018. Una bona notícia, sense dubte, en el 25è aniversari d’aquesta ràdio que continua sent, malgrat tot, una oportunitat magnífica per a l’Església de fer arribar la seva veu a la gent tot projectant una imatge moderna.