Un mestre de l’ofici. Un referent. Un periodista excel·lent. O simplement en Manolo, com el coneixien els seus familiars i amics. El passat 18 d’octubre es va complir vint anys de la mort de Manuel Vázquez Montalbán, que va patir una aturada cardíaca quan es trobava a l’aeroport de Bangkok. Tenia seixanta-quatre anys i deixava un llegat impressionant. Per commemorar les dues dècades del traspàs del conegut periodista i escriptor, aquest dijous el Col·legi de Periodistes va organitzar dues taules rodones –que van omplir la sala d’actes–  per recordar la seva figura i obra.

Manuel Vázquez Montalbán va néixer a Barcelona el 1939, poc després de finalitzar la guerra civil, i des de jove es va convertir en una de les veus més critiques i llegides tant del final del franquisme com de la Transició. No en va, la seva primera obra, Informe sobre la información, de 1963, la va escriure a la presó. Per primer cop es parlava de la influència dels grans poders en la difusió de la informació. Aquest llibre, tot un referent, forma part de la selecció que, tres dies abans de l’acte al Col·legi, va publicar el Centre de Documentació Montserrat Roig, que va recopilar una selecció de les seves obres, així com títols d’altres autors que van publicar-se després de la seva mort i que recorden la seva influència en el món periodístic i la literatura.

En aquesta selecció també s’hi troba El món segons Manuel Vázquez Montalbán que el 2008 es va publicar dins de la col·lecció Vaixells de Paper, editada pel Col·legi de Periodistes de Catalunya. Es tracta d’una selecció dels seus articles periodístics, que va anar a càrrec de Carles Geli i Marcel Mauri. Una feina ingent, perquè Vázquez Montalbán va arribar a escriure fins a 9.000 articles, als quals cal sumar els seus nombrosos llibres, ja que va abordar tant l’assaig, la poesia com la novel·la, on destaca l’exitosa sèrie policíaca protagonitzada per Pepe Carvalho.

En l’àmbit periodístic, tot i que va col·laborar en més de quaranta capçaleres diferents, van ser molts conegudes les seves columnes a El País, rotatiu on va entrar a mitjans dels anys vuitanta. Vázquez Montalbán va rebre un munt de guardons, com el Planeta –per la seva novel·la Los mares del Sur–, el Premi Nacional de Narrativa o el Premi Nacional de les Lletres.  Per tot plegat, en el moment de la seva mort ja era un autor molt llegit arreu del món. Prova d’això és que, en el moment de la seva mort, feia escala a la capital de Tailàndia, procedent de Sidney, després d’haver pronunciat diverses conferències a Austràlia.

Ramon Besa, Mònica Terribas, Sergi Pàmies i Jordi Osúa, ponent de la segona taula rodona | Foto: Francesc Farré

Ironia i capacitat d’anàlisi

L’acte del Col·legi de Periodistes va començar amb unes paraules del degà Joan Maria Morros, que va definir Vázquez Montalbán com «un dels millors periodistes del segle XX». «Va ser una icona del nostre ofici que va saber expressar en paraules el que els altres només pensem», va dir. També va recordar que des de 2004, el Col·legi de Periodistes i el Futbol Club Barcelona –Vazquez Montalbán era un culer acèrrim– convoquen el Premi Internacional de Periodisme que porta el seu nom i que compta amb dues categories (Periodisme cultural i polític i Periodisme esportiu).

La primera taula rodona, que se centrava en el vessant del periodisme cultural i que estava moderada per Quim Aranda, comptava amb la presència dels periodistes Enric González i Milagros Pérez Oliva i el polític i exSíndic de Greuges, Rafael Ribó, amic d’íntim de Vázquez Montalbán.

Aquest últim va recordar que el periodista i escriptor havia estat responsable de Cultura del PSUC –partit en el qual va estar molt unit, igual que amb Iniciativa per Catalunya– i va referir-se a «les contradiccions ideològiques que feien que fos frontalment crític amb tot allò que no acceptava». Per la seva part, Pérez Oliva va advertir que «ha escrit tant i és una figura intel·lectual i periodística tan enorme que qualsevol cosa que diguem, l’empetiteix». Aquesta periodista, que va reconèixer que era una lectora àvida de les seves columnes, va afegir que la ironia era un element central de la seva crítica i va concloure que «feia el millor periodisme social que es podia llegir».

D’altra banda, Enric González va començar dient que en l’actualitat Vázquez Montalbán seria molt incòmode per la premsa. «Els mitjans s’han anat fent més sectaris perquè ara els lectors volen que els hi donin la raó», va criticar. També va destacar que Vázquez Montalbán «tenia la virtut de ser un escèptic», va lloar els seus «recursos tècnics infinits» així com la seva capacitat d’anàlisi. «Tenia la capacitat de fer reflexions complexes i que fossin perfectament comprensibles. I això era molt estrany en el món del periodisme», va afirmar.

El discurs d’en perdedor

En una segona taula, moderada per la periodista Mònica Terribas i focalitzada en el periodisme esportiu –Montalbán va escriure nombroses columnes parlant del Barça– hi van participar el periodista Ramon Besa, l’escriptor i columnista Sergi Pàmies i Jordi Osúa, doctor en Ciències de l’Esport i expert en el pensament esportiu de Vázquez Montalbán.

Osúa va assegurar que l’escriptor i periodista «es fa present a través del que va escriure». «El millor que podem fer és llegir-lo», va afegir. «Va donar rellevància a parlar i veure futbol quan socialment no era una cosa ben vista», va concloure. Per la seva part, Besa va destacar «la capacitat lúcida que tenia per explicar cada moment». «Resolia els textos amb una facilitat i una gràcia increïbles», va assegurar.

Al seu torn, Pàmies va recordar una anècdota –que apareix al seu recent llibre A les dues seran les tres (Quaderns Crema)– que va tenir lloc el 1991 durant un viatge al Quebec amb Vázquez Montalbán, en el qual va ser testimoni de la facilitat i rapidesa que aquest tenia a l’hora d’escriure els seus articles, fins i tot en contextos que no conviden a fer-ho. Pàmies, que va admetre que, sobretot, era seguidor del «Manolo irreverent i humorístic», va assegurar que la gran quantitat d’articles que aquest ha escrit sobre el club de la seva vida és extremadament complet. «En el corpus que ell ha deixat sobre el Barça hi és tot. I és infinit per la seva solidesa intel·lectual, literària i periodística, que és insuperable», va dir. «Ell construeix tot aquest discurs com a perdedor, perquè era una època en què el Barça no guanya res», va afegir. D’altra banda, Terribas va admetre que quan llegeix articles d’en Ramon Besa o d’en Sergi Pàmies hi veu «una herència molt interessant» de Vázquez Montalbán. «En Manolo és algú present a través de persones que són el seu llegat periodístic», va concloure.