Patrick Radden Keefe, Tom Burgis i Patricia Evangelista, tots tres periodistes d’investigació, han passat pel CCCB durant aquest mes de juny. El primer ha estat el primer escollit per formar part del Resident CCCB, el programa de residències internacionals per personalitats destacades del periodisme, la creació i el pensament. Una de les activitats dins d’aquest marc que han encarregat a Radden Keefe és la de comissariar el Dia Orwell, un programa d’activitats que té lloc des de 2013 i que recorden l’autor d’Homenatge a Catalunya tot debatent sobre la llibertat d’expressió.
Enguany, el nord-americà ha posat l’ull sobre la recerca periodística de la veritat i sobre la batalla contra els poderosos per no perdre-la. Sota el nom de “Veritats fràgils”, Patrick Radden Keefe va participar en tres conferències: una inaugural on ell reflexionava sobre l’ofici i els perills que pateix la veritat objectiva; una segona en què va conversar amb Tom Burgis, periodista britànic famós pels seus llibres on descobreix les poderoses xarxes internacionals cleptòcrates; i una tercera amb Patricia Evangelista, periodista filipina que ha escrit un llibre on explica diferents històries sobre la “guerra contra les drogues” de l’expresident Rodrigo Duterte.
Patrick i el missatge en l’ampolla
A la memòria d’alguns encara quedava l’excel·lent xerrada amb la Mònica Terribas de fa gairebé tres anys. Ara, Radden Keefe volia parlar sobre les dificultats i els impediments que tenen els periodistes d’investigació per aconseguir els seus objectius: treure la veritat i fer-la arribar a la gent.
El periodista recorda un consell que li van donar: “de cada arxiu que entri, s’ha de revisar cada pàgina, buscar la veritat en cada pàgina. La nostra feina és esbrinar aquesta veritat i explicar-la al món”. En els temps actuals, la veritat té un gran aliat, les càmeres del mòbil. Qualsevol pot ser reporter del que passa al seu entorn. “La novetat en el cas de George Floyd no va ser que la víctima fos un negre, sinó que va ser enregistrat a través d’un mòbil”, va assegurar. De la mateixa manera que a Gaza els ciutadans tenen l’oportunitat d’ensenyar la veritat a la resta del món a través del mòbil, superant així la censura israeliana. “No estic aquí per plorar i culpar a la tecnologia per tots els nostres mals, sinó per explicar que aquestes noves tecnologies poden explicar la veritat. Qualsevol debat honest entorn aquests fets les hauran de tenir en compte”, va afirmar.
Però Radden Keefe en va donar una de freda i una altra de calenta. No és només que Twitter i la resta de xarxes socials fomentin les guerres tribals, on cadascú s’escridassa des de la seva trinxera, sinó que tot plegat té conseqüències fatals per la veritat. I cita a Orwell quan deia que “un ingredient pel totalitarisme és la incredulitat en l’existència mateixa de la veritat objectiva”. Ja sabem que a Internet, les teories conspiratives, el negacionisme campa lliurement i s’estén com una taca de petroli. La demagògia s’imposa, doncs, sobre anàlisis molts més ponderats.
I si Radden Keefe va ser crític amb les xarxes socials, encara es va mostrar més preocupat amb la Intel·ligència Artificial. En aquest sentit, va demanar que les administracions regularitzin el seu ús perquè “el ritme del canvi és molt més ràpid. El grau de canvi social serà molt més gran del que van suposar les xarxes socials”. Perquè, citant exemples com el video fake del portaveu del Departament d’Estat dels EUA o el muntatge d’All eyes on Rafah, ja ens estan passant bou per bèstia grossa. I va lamentar que ja no hi ha distància crítica. “És important educar els consumidors. Ara hi ha molta més desinformació i han de saber destriar entre tanta brossa”.
El periodista britànic Tom Burgis durant la seva intervenció. Foto: © CCCB, Pere Virgili, 2024.
L’autor de llibres com No diguis res (Periscopi, 2020) o L’imperi del dolor (Periscopi, 2021) està ja bregat i les amenaces rebudes no l’aturen. Li agrada la seva feina, tot i els riscos. I quan li pregunten com ho fa per seguir treballant cada dia, respon amb una cita de la periodista Elisabeth Kolbert: “De vegades pots generar canvis i de vegades no. Però la teva feina és deixar un registre. És com un missatge en una ampolla. Has de deixar un registre perquè la gent sàpiga que ho sabien i no ho van aturar”. I això és el que pot fer aquest periodista, no salvar el món.
El periodisme subversiu de Tom Burgis
Una setmana després de la conferència inaugural, Radden Keefe va xerrar amb un company de segell editorial, el periodista britànic Tom Burgis. La conversa, àgil i ben dirigida, més que repassar la vida professional de Burgis, es va centrar en la seva manera de treballar a través dels seus tres llibres.
El britànic més que creure en canviar el món a través de la seva feina, diu que “cal fer un periodisme d’investigació que sigui subversiu”. I encara més quan només “són les elits les qui es poden permetre estudiar periodisme de recerca”. I l’Àfrica era un bon lloc per fer aquest periodisme de recerca i començar a teixir la xarxa que unia els cleptòcrates de tot el món. Els seus inicis africans estan resumits a The Looting Machine (2015, HarperCollins).
Les encertades preguntes de Radden Keefe anaven orientant la conversa cap a aspectes més tècnics, sobre l’estructura o l’estil. Per Burgis l’imperatiu és la rondalla. Has d’entendre bé la complexitat del que abordes i, a l’hora de passar-ho a la pàgina, tractar de donar-li un aire novel·lístic. “El desafiament és escriure sobre fets complexos com la corrupció i fer-ho de manera simpàtica”, va afirmar.
La clau, doncs, és trobar el vessant més humà, dibuixar els personatges com si fossin de carn i ossos. Com Nigel Wilkins, l’ex compliance d’un banc suís que va acabar sent el whistblower clau per acabar de teixir gran part de la xarxa cleptòcrata. El testimoni imprevist d’aquest home és un dels personatges més interessants de Cuckooland (2024, HarperCollins), aquí traduït com Dinero Sucio (Ariel, 2022).
En aquest llibre es relacionen personatges com Vladímir Putin, Robert Mugabe, Nursultan Nazarbàiev, president autoproclamat vitalici del Kazakhstan o el “consultor” Tony Blair. Un bon exemple dels vincles que teixeixen la xarxa de la cleptocràcia. Desemmascarar tots aquests poderosos i descobrir la veritat de totes les seves activitats, lògicament, té conseqüències. Abans de publicar el llibre de Kleptopia (2020, HarperCollins), van avisar a tothom que hi sortia retratat. “I vam rebre denúncies que doblaven la llargada del llibre. Però l’Arabella, la meva editora, té molt clar que ha de protegir la llibertat d’expressió al Regne Unit. Davant de totes les denúncies va ser molt clara, va contestar fuck off! (aneu a la merda!)”. I això ho podia dir, ja que darrere tenia un gegant mediàtic com és HarperCollins.
Els cleptòcrates tenen tots els recursos per crear el seu propi relat i el seu marc jurídic. Per això, quan surt gent com Burgis, contraataquen amb una gran campanya mediàtica i legal. “I els grans oligarques que fan aquestes denúncies saben que fins i tot quan perden, guanyen”, va assegurar. L’important, per ells, és mostrar múscul i que altres periodistes no s’atreveixin a seguir aquest camí i acabin aplicant l’autocensura.
Per això el pitjor que li podria passar a Burgis era trair-se a si mateix. Quan va viure un llarg interrogatori, amb gravadora inclosa, tancat en una sala amb Mohamed Amersi – un d’aquests grans filantrops britànics que formen part d’aquesta xarxa de cleptòcrates– no es va doblegar i va resistir la infinita llista d’insults que li anava deixant anar. “Pensava que si feia o deia alguna cosa malament, em robarien la identitat i em dirien que soc un corrupte, un inepte, un mentider. Si faig un pas en falç serà un drama i per mi resulta ser molt més difícil lidiar amb això que amb moltes altres coses”, va recordar. De fet, ells només volen tergiversar el relat a favor seu. “No és que els rics i poderosos tinguin aquest desig irrefrenable de doblegar la veritat a la seva voluntat, sols volen mostrar la seva millor cara al món”, va concloure. I per això tenen al seu abast un gran entramat d’agències de reputació i bufets d’advocats.
Com el seu amfitrió, Burgis defensa la seva professió amb ungles. Però també recorda aquells periodistes locals de l’Àfrica, que sense mitjans, recursos i, sobretot, sense un gran suport editorial com el seu, continuen fent la seva feina tenaçment. L’esperança, doncs, rau en aquests que tenen la força de lluitar contra els mentiders pagats i els bufets d’advocats.
La periodista filipina Patricia Evangelista, autora de Some people need killing (Groove Press, 2023), al CCCB. Foto: © CCCB, Pere Virgili, 2024.
Aprendre a negociar les expectatives amb Patricia Evangelista
La tercera xerrada comissariada per Radden Keefe va ser amb la filipina Patricia Evangelista que recentment ha publicat Some people need killing (Groove Press, 2023), un llibre que ja porta guanyats diversos premis editorials. En aquest treball narra alguns dels successos més truculents de la guerra de les drogues impartida per l’expresident Rodrigo Duterte, qui va assassinar més de 1.400 persones a través de diferents esquadrons de la mort.
Evangelista va treballar a l’agència filipina Rappler –guardonada amb el Nobel de la Pau el 2021 per defensar la llibertat d’expressió– com a periodista de situacions traumàtiques. Anava a llocs on havia ocorregut un succés traumàtic i tractava de parlar amb les víctimes per elaborar un retrat fidedigne dels fets. Al seu llibre resumeix, en primera persona, tots aquests anys de feina d’una manera directa i crua.
Segons Evangelista, una de les claus per fer un bon periodisme d’investigació és donar importància al tracte de la gent amb qui es parla. No s’han de retraumatitzar les víctimes. I com s’aconsegueix? “Fas preguntes directes, fàcils d’entendre per la família: com es deia?, quan se l’han trobat?, quants trets ha rebut?, fins on arribava la sang?, etc. No faig preguntes emocionals”, va explicar. I sobretot, ser respectuós i demanar sempre el consentiment a cada trobada, i fins i tot abans de publicar l’article. “Sempre tracto de mantenir-me en aquest punt per no obrir les seves ferides”, va apuntar.
Però Evangelista és una periodista de 360 graus i també ha anat a parlar amb els botxins. D’un testimoni va treure el nom del seu llibre, Some people need killing (Algunes persones necessiten matar). En preguntar-li a un d’aquests assassins què sentia al llevar la vida a algú, aquest va respondre: “És com prendre drogues, al principi és més dur, després t’agrada cada cop més i finalment ja forma part de la teva vida i n’estàs enganxat. Cada persona que matava, per mi era un addicte menys que podia fer mal a la meva família. Algunes persones mereixen morir”.
La part més negativa de la feina d’Evangelista és no haver servit de catalitzadora per la societat filipina. La realitat és que molta gent celebrava les històries que explicava per què veien amb bons ulls la “purga” de Duterte. “Malgrat tot, explico aquestes històries perquè no tornin a passar”, va assegurar. “I faig un acte de fe per pensar que algú ho pugui llegir i pensi que el que estic explicant és terrible”, va afegir.
Tanmateix, l’endemà d’una presentació del llibre, va rebre un mail anònim d’un noi que explicava que havia vist com havien matat el seu pare davant de casa i que ràpidament es va posar a netejar la sang per tal que ningú relacionés aquella casa amb un assassinat. No sols això, sinó que mai es va atrevir a explicar a ningú el que havia passat. Fins aquell dia. Ara ja es veia amb força per fer-ho i afegir un episodi al llibre d’Evangelista, el del seu pare.
La periodista filipina, però, no és insensible. “Totes aquestes històries ens les enduem a casa i couen, però penses que és injust que t’afecti. Jo sols les he escoltat, no les he viscut”, va afirmar. De fet, creant una connexió natural amb la cita d’Elisabeth Kolbert, Evangelista també és realista. “Per fer la feina que faig has de negociar les expectatives. No pots tenir esperances que canviï el món, sols vull que hi hagi un registre”, va admetre.
