Redactar un obituari normalment el fa una persona que ha estat proper a la persona traspassada, que hi ha mantingut una relació personal o professional. No és el meu cas. Per això aquest obituari no és meu sinó de diverses persones que sí que han estat durant molts anys a prop d’en Toni Batllori. L’humorista gràfic (o ninotaire, com li agradava que l’anomenessin) va morir el passat 7 de gener a causa d’un càncer. Així i tot, alguna cosa tinc a dir doncs jo també el vaig conèixer i, en la seva justa mesura, em va causar una impressió memorable. Deixeu-me començar a mi primer.

Esmorzar a Teià

El 6 de desembre del 2021 havia quedat al Cafè de Baix de Teià amb ell. La idea era xerrar sobre la seva vida i professió per tenir un testimoni més que completés l’article sobre els Humoristes gràfics contra la censura pel Report.cat que portava ja uns dies cuinant. El que podia haver-se ventilat amb una hora va acabar ocupant tot el matí fins a gairebé les dues del migdia. En Toni, corroborat pel que després han dit els seus íntims, és una persona que davant d’un bon tiberi (un esmorzar de truita de patates, tarta de santiago amb un gotet de vi dolç i un cafè) allarga la conversa. I suposo que, si a més, serveix per repassar la seva vida com dibuixant i per reflexionar sobre la futilesa de la seva professió, encara fa petar més la llengua.

La vida d’en Toni Batllori no hauria estat igual si no hagués estat fill del també dibuixant Antoni Batllori i Jofré (del qual en Toni es va encarregar de gestionar el Fons Batllori, que recollia gran part de l’obra del seu pare). Fos per imitació o per instint, ja va començar a fer els seus dibuixets des de ben petit. I amb els anys, va començar a descobrir aquells humoristes que estaven despuntant i dient la seva als diaris. Ell deia que volia fer com els seus admirats Perich i Cesc. “Jo volia dibuixar en un diari i donar la meva opinió. I pensava que amb el meu dibuix podia canviar el món” va dir. “Alguns encara s’ho creuen això”, va deixar anar sorprenentment. No seria l’única cleca que repartiria. Aquesta sentència final deia tant de si mateix com de la seva visió de l’ofici.

Creences pròpies

El desig de publicar en un diari es va fer realitat quan, després de passar pels fundacionals Mata Ratos i El Patufet, va entrar a El Noticiero Universal el 1973. Allà va estar més de deu anys, fins que el rotatiu va plegar. Aquell diari, propietat d’un fill de l’alcalde Porcioles, era clarament de dretes. L’opinió lliure era quelcom que va anar treballant en altres mitjans com El Papus o El Jueves. Plantejant-se una impossible segona oportunitat, ho tenia molt clar. “Jo si tornés a viure aquella època, ho faria molt diferent. No em tallaria ni un pèl i suposo que em fotrien fora de tot arreu. No estaria tan condicionat per la imatge, pel que diran. I no caldria anar de progre, ni de res. No vull que em fotin una puta etiqueta, ni que diguin que  soc partidari d’aquests ni dels altres. És una mala manera d’anar pel món”. I ho rematava desmuntant el tòpic del dibuixant combatiu: “Això que estem dient la veritat que no diu ningú, és mentida. No ho compro. Cadascú es creu el que un vol”.

Després del Noticiero marxa al Diari de Barcelona. I, de nou, va deixar aquell diari quan el van tancar. Se sentia orgullós del fet que ni havia marxat ni l’havien fotut fora de cap mitjà.

Una de les tires còmiques d’en Toni Batllori a La Vanguardia.

Contra la censura

Bé, no és ben bé així. Quan el 2014, el grup editorial RBA va censurar la portada d’El Jueves sobre l’abdicació del rei emèrit, va causar una cascada de renúncies de dibuixants de la casa, entre ells la del mateix Batllori, plenament convençut que no volia estar en una revista que no tenia la llibertat d’expressió que se li suposava. “No em donava la gana d’anar mantenint la gran revista de l’humor. De l’humor què? Del qual l’empresa censura una portada i tots continuem dibuixant? Em sembla molt bé, perquè tothom s’ha de guanyar la vida, però que després no em vagin de pobres màrtirs de la causa de la llibertat d’expressió”.

Mentrestant, però, ja feia uns anys, des de 1991, que publicava les seves vinyetes a La Vanguardia. El prestigi com a ninotaire se’l va guanyar al llarg d’aquests gairebé trenta anys en aquesta capçalera. El complement que les seves tires còmiques feien dels articles que obrien la secció de Política aportava una mirada lúcida i crítica. Si bé era la seva mirada, amb el temps els lectors van aprendre a copsar la realitat amb els ulls d’en Toni. Molts esperaven en l’època del Pujol, les reflexions del Martínez; o fins fa poc veure a en Pedro Sánchez muntat en la seva avioneta. Cada personatge polític que en Batllori dibuixava, ho feia amb una intenció, a vegades una mica críptica. “Jo al Sánchez, que no m’agrada, el faig en un avió. Al Casado el dibuixo en una trinxera, com un cuc” va remarcar.

La mínima expressió

En Toni Batllori sabia molt bé com dibuixava i perquè ho feia així. Hereu del traç d’en Cesc o d’en Perich, buscava la simplicitat, la mínima expressió. Dir molt amb poc. Ell deia que practicava una escriptura gràfica, entenia el dibuix com una manera d’escriure. De fet, dibuixava com pensava i com parlava, de manera directa, sense ambigüitats. Tot i que, la ironia, de vegades l’acudit, es pogués amagar amb un doble sentit carregat de mala bava.

Amb els anys, va voler deixar per escrit (i dibuixat) el seu llegat com a dibuixant publicant Dibuixa’m una patata. El que he après fent de ninotaire (Libros de Vanguardia, 2018).  És un llibre preciós que va tenir el detall de regalar-me al final de la conversa, ja en el seu taller, on em va ensenyar algunes de les seves escultures i construccions.

Batllori no només agafava el llapis i la ploma per dibuixar, sinó que també usava les seves mans per modelar i construir tota mena de figures, sempre amb un punt il·lusori, amb intenció de transcendir. De fet, a Barcelona, a la part alta de la Rambla del Poblenou, hi ha una escultura de pedra que va construir el dibuixant. És el MALIP, el Monument a les Il·lusions Perdudes. Mentre des del diari es posava els tirants de cronista crític de l’actualitat, en les seves escultures feia corpori aquells anhels més conceptuals.

Aquestes són les impressions de qui signa l’article. I sens dubte, la impressió que em vaig portar del ninotaire es correspon al que els seus amics i companys de professió tenien. La d’un home generós, independent, calmat, perfeccionista.

El record dels companys

El Magí Camps ha estat un periodista de La Vanguardia que ha compartit moltes estones amb ell. Recorda els sopars interminables  i les “col·laboracions en altres projectes seus, en els quals tenia l’habilitat d’encomanar l’entusiasme als qui l’envoltàvem”.

En Toni Batllori era una persona afable que entaulat i amb els companys i amics encomanava entusiasme. “Fèiem sopars inacabables amb el Jordi Barbeta, el Magí Camps i la Gemma Sardà. Dinàvem plegats de tant en tant perquè volia explicar-te els seus projectes” comenta la Isabel Garcia Pagán, subdirectora del diari dels Godó i excap de política, que recorda com en un sopar varen estar discutint si a l’escultura que estava creant se li havia de dir Monument a les Il·lusions Perdudes o a les Noves Il·lusions. Va acabar convencent als companys de taula que dedicar-lo a les il·lusions perdudes tenia més sentit. Sempre necessitava aportar una crítica soterrada. Era la seva marca.

Una marca que es destil·lava en cada vinyeta. En Kap, dibuixant també de La Vanguardia, entre altres mitjans i revistes, considera que el seu humor és «compromès, analític, que no defuig mai els temes complexos». «Ell tenia molt clar que una vinyeta o una tira havia d’aportar alguna cosa. L’acudit havia de ser útil, permetre veure les coses des d’un nou punt de vista, o clarificar-les, o donar una pista…», afirma en Kap, que destaca, per sobre de tot, la seva honestedat i la seva lucidesa amb l’anàlisi de la realitat.

Batllori a La Vanguardia, on treballava des de 1991. Foto: La Vanguardia

Observador molt agut

Un altre company de batalles va ser en Miquel Ferreres. El considerava un amic des de feia molts anys, amb qui va coincidir a El Jueves i a La Vanguardia. Per ell el seu dibuix tenia dues claus: “Busca la màxima simplificació i síntesi en la descripció dels fets. Defuig tot allò que és superflu que pugui distreure el lector de l’essència del relat. I sempre busca el que hi ha de veritat sota pomposes declaracions i complexes situacions polítiques”.

En la mateixa línia s’expressa en Jose Luís Martín, exeditor d’El Jueves, que opina que la simplicitat del seu traç no era només el que definia el seu dibuix, sinó sobretot com d’aquesta manera gairebé esquemàtica era capaç de tractar temes de gran complexitat. “En Toni era un observador molt agut de la realitat, política i no política, i els seus gags són extremadament intel·ligents. El seu humor, una barreja de serietat i tendresa, és del millor que s’ha publicat”, afirma. I remarca, a tall d’anècdota, que “en Toni sempre va ser l’encarregat dels ‘temes difícils’, sempre en feia broma. Quan en el consell de redacció es plantejava un tema delicat i, per tant, difícil de tractar amb humor, amb el qual ens podien acusar de banalitat, de ser políticament incorrectes, d’ofendre a minories, etc., qui dibuixava una pàgina o dues sobre aquest tema conflictiu? Sempre en Toni”

I tot i la crítica i l’acidesa en les seves vinyetes, en Magí Camps considera que el ninotaire era respectuós amb totes les maneres de pensar. «És a dir, no ironitzava sobre les ideologies, sinó sobre el que ell considerava errors o conductes que no eren les que tocaven, i això feia que no resultés ofensiu. Era un humor molt humà», apunta.

Analista de la realitat

I des de l’òptica més periodística, la Isabel Garcia Pagan valora l’humor d’en Toni Batllori perquè “sempre fugia de l’acudit fàcil i immediat. No buscava fer riure, sinó fer entendre a tothom el fons de la qüestió. Ha estat un analista de la realitat més acurat i més proper als ciutadans que molts professionals del periodisme”.

Per la seva part, Martín remarca la independència del seu antic col·laborador. «Anava per lliure. Sempre va fer el seu treball segons el seu criteri i no crec que el preocupés com i de quina manera encaixava en la revista», explica. «Tenia un món propi que tenia poc en comú amb el d’altres autors, ell vivia molt més pendent de l’actualitat política i dels problemes del món, en general”, afegeix.

En Magí Camps recorda que, tot i està en la seva parcel·la, “acceptava comentaris i suggeriments, i sempre escoltava. No era de donar lliçons: parlava amb seguretat, però amb prudència”. Podies comptar amb el seu suport, creu en Kap. “Sempre et deia el que pensava, i per tant sabies que no et diria mai res per quedar bé. A més, tenia una enorme intuïció artística, i per això els seus consells i anàlisis sobre el tema eren molt valuosos», afirma.

El vincle amb els lectors

Garcia Pagan, qui el va ‘patir’ com a cap de Política, recorda el seu procés de creació. “La seva feina començava quan la crònica de la primera plana de política ja estava encarada. O, com a mínim, definit el titular i el contingut. Si la cosa anava tard i no hi havia text li agradava parlar amb l’autor i feia via. Passava la tira amb llapis als companys d’edició per a corregir els textos en castellà i català. Després continuava amb la tinta i les aquarel·les. El paper s’havia d’eixugar (a l’assecador de mans del lavabo!) per poder-lo escanejar, posar-lo en plana i enviar a rotatives. I això no es fa en cinc minuts”, recorda. Malgrat tot, mai va fallar, mai va tenir la síndrome de la tira en blanc.

Amb la mort d’en Toni Batllori marxa un artista del dibuix i de l’anàlisi política. Però també desapareix un tipus de dibuixant que en qüestió d’estil i contingut era únic. Els seus companys valoren el seu llegat per sobre de tot. “Una obra artística magnífica i una crònica política que s’allarga gairebé durant tres decennis, que explica la història catalana i espanyola, i ens explica com a persones i com a societat” valora Camps. En Kap considera que és una pèrdua terrible. “Ha estat una figura important a la nostra premsa, ja que d’alguna manera havia aconseguit un vincle molt fort amb els seus lectors, fins i tot creant un imaginari propi i particular que ha aconseguit integrar-se en l’imaginari col·lectiu del país”, destaca. També en fa una valoració molt sentida Garcia Pagan a través de les paraules d’un amic comú: «en paraules d’en Joan Pere Viladecans, en Batllori era un artista de mirada neta. I aquesta mirada és la que ens ha regalat amb les seves tires. La seva particular visió del món, que ens ha ajudat a entendre millor l’actualitat política de les últimes dècades”, conclou. Descansa en pau, Toni Batllori. Els teus lectors ja et trobem a faltar.