En els darrers mesos, els casos de Cristina Cifuentes, Pablo Casado o el més recent de l’exministra de Sanitat, Carme Montón, han provocat un escàndol per les facilitats que van tenir a l’hora de cursar –si és que van fer-los– els seus Màsters. En el cas de Montón, a més,  se la va acusar de plagi al Treball Fi de Màster. Després de la seva dimissió, ni més ni menys que a Pedro Sánchez, el president del Govern espanyol, ha estat el centre d’una nova polèmica, aquest cop sobre l’existència o no de plagi en la seva tesi.

Segons l’Institut d’Estudis Catalans, un plagi és “part d’una obra d’altri inserida en la pròpia sense indicació de la font”. Però aquesta pràctica, totalment reprovable, no és exclusiva de la classe política. El problema és que el dit acusador –en aquest cas dels mitjans de comunicació conservadors enfrontats amb Sánchez– poques vegades serveix per denunciar una pràctica habitual en el periodisme. 

En la professió hi ha hagut casos que van aixecar polseguera com el de Marie-Louise Gumuchian, exeditora de la CNN, acomiadada al 2014 després de descobrir-se que havia plagiat una cinquantena d’articles. El cas més sonat, però, va tenir lloc al maig de 2003 quan el New York Times –referent del periodisme de qualitat– va publicar una investigació interna a la que va dedicar-hi quatre pàgines en les quals relatava, amb tot tipus de detalls, com Jayson Blair, periodista de 27 anys que era considerat una de les figures del diari, havia plagiat, copiat o inventat un grapat d’articles. El president del New York Times, Arthur Sulzberger Jr va definir-ho com “el moment més baix” dels 152 anys d’història de la històrica capçalera. 

Aquell exercici de transparència de la Dama Gris, però, no és la norma i la majoria de plagis en la professió no s’acaben detectant. Tot i això, les eines digitals actuals permeten trobar sospitoses similituds en alguns articles que afecten la credibilitat dels mitjans afectats i soscaven la relació amb els seus lectors. I, de passada, deixen al descobert els dèficits estructurals que corquen la professió per dins.

“Un entén certes coses sobre la crisi de la professió periodística”, apuntava, dolgut, un lector d’El País en una carta on es queixava que havia trobat, per casualitat, que un article d’aquest diari contenia paràgrafs quasi literals copiats d’un opuscle de catorze pàgines que estava penjat a Internet. El 6 de maig del 2012, Tomàs Delclós, Defensor del Lector d’El País, s’hi referia en la seva secció dominical, que aquell diumenge es titulava Copiar y pegar. 

Delclós, després d’explicar que a la redacció no havien estat conscients del plagi en l’article –escrit per una col·laboradora habitual–, assegurava que “en el mercat hi ha programes que comparen un original amb la documentació disponible a la Xarxa per detectar apropiacions intel·lectuals. Seria molt trist, i segurament impracticable, haver d’introduir aquestes eines en les redaccions per comprovar si es respecta, i reconeix degudament, el treball aliè en tots els originals que es manegen”.

Ecosistema perillós

Sovint no cal recórrer a aquests programes ja que, tal i com va demostrar el dolgut lector d’El País, la tecnologia actual permet detectar amb certa facilitat un plagi, però ha estat aquest mateixa tecnologia la que ha creat una nova manera de treballar que ha comportat una multiplicació dels plagis en les redaccions. 

Al seu bloc Escaparate de Prensa, la periodista Carmen Villalón –professora de textos i gèneres periodístics en espanyol de la Universitat de Ciències Aplicades de Colònia (Alemanya)– ja advertia a l’abril del 2013 en un post (El periodisme de copiar y pegar) que Internet “ha afavorit el ‘periodisme de copiar i enganxar’. Es a dir, molts periodistes ‘fan seves’ moltes informacions trobades a Internet, sense citar la font de la qual provenen”. 

Prova d’això va tenir-la al juliol del 2017 el periodista Alfredo Ochoa, editor de la BBC, quan buscant a Google una informació escrita per un company seu de la cadena, va trobar nombrosos portals amb la noticia piratejada. Finalment, després de varis webs on sortia la notícia, va aparèixer la nota original que buscava. Ochoa va explicar-ho, indignat, en el bloc dels editors de BBC Mundo. “En alguns casos on la noticia havia estat piratejava aquesta anava signada, però en general feien un groller copiar i enganxar. Fins i tot alguns van cometre l’excés de signar-la com a pròpia”, escrivia. 

I això per què passa? Ochoa en donava la resposta quan apuntava que “la creixent pressió de finançament dels mitjans degut a una també creixent competència de fonts d’informació no tradicionals lamentablement ha portat a diaris, emissores de ràdio i canals de televisió a utilitzar amb menys freqüència la seva mà d’obra per excel·lència –els periodistes– i dependre més de fonts de fàcil accés, però de dubtosa credibilitat”. “Molts periodistes –prosseguia– han acabat convertint-se en secretaris de redacció de cinquena categoria i excel·lents candidats al Premi Pulitzer de ‘copiar i enganxar. I això no significa robar informació o material gràfic d’altres webs periodístiques a Internet, sinó també transcriure entrevistes i citar declaracions d’altres plataformes”.

En els darrers anys s’han conegut diferents casos de plagi i invenció per part de periodistes, tant a Espanya com a nivell internacional | Foto: Unsplash

Doble moral 

I davant d’això, què fa la professió? Al 2015, David Ramírez-Plascencia, expert en tecnologies de la comunicació i professor de la Universitat de Guadalajara (Mèxic), publicava la investigació El periodismo digital y las políticas editoriales en materia de plagio: una discusió necesaria, pero ausente on denuncia com “la cultura del plagi està profundament arrelada dins de l’activitat periodística, tant per la falta de capacitació dels professionals, ja sigui per evitar plagiar com per protegir les seves obres, com per la tendència a defugir aquest fet tant a les facultats de periodisme i a les empreses de mitjans”.

Segons aquest autor, el plagi “és una conducta de la que se’n parla, i es repudia, però en realitat es tolera fins a cert punt, preponderant el fet de guardar les aparences en contraposició al càstig exemplar del fet”. Ramírez-Plascencia incideix en la contradicció entre “allò que es diu al públic i l’actitud davant els problemes interns, la qual cosa ens inclina a pensar que, o bé estem parlant d’una doble moral, que d’una banda predica la credibilitat i honestedat, però per un altra banda crea un ambient propici per al desenvolupament de conductes de plagi, o bé es tracta que les condicions de competència, les facilitats tecnològiques i el lliure trànsit de les idees en el món virtual provoquen l’aparició més freqüent de l’apropiació indeguda”.

L’estudi va analitzar vint-i-cinc mitjans digitals de tot el món i va trobar que només set citen el problema del plagi. Quasi tots els que ho aborden –excepte Le Monde–, són mitjans en anglès (d’Estats Units, Regne Unit i Austràlia). L’explicació, segons l’autor, es trobaria en el fet que als Estats Units les demandes per temes de drets d’autor poden arribar a ser milionàries. 

En la resta de mitjans, no se’n feia ni una referència. “L’absència d’aquesta temàtica en les polítiques editorials dels mitjans consultats ens permet suggerir que, o bé el tractament del plagi continua sent un tema del qual és millor no parlar-ne, perquè el sol esment dona per feta la seva existència, o bé el respecte als drets d’autor no és un tema prioritari, almenys no ho és per la majoria dels diaris digitals més importants del món”, conclou Ramírez-Plascencia.

Desvergonyiment i desinterès

Espanya no se’n salva d’aquesta lacra. “És difícil trobar un altra país on el copiar i enganxar es faci amb més desvergonyiment que a Espanya”, assegurava David Jiménez, corresponsal d’El Mundo a Àsia, el 17 d’abril de 2013 durant un debat a Twitter amb el títol El ‘periodismo’ de copiar i pegar organitzat per l’Asociación de Prensa de Madrid. “Tot i que el copiar i enganxar sempre ha existit, la jungla d’Internet aclapara. L’originalitat és l’excepció”, afegia Jiménez. 

En aquell debat, Ramón Salaverría, investigador en mitjans digitals i director del Departament de Projectes Periodístics de la Universitat de Navarra, apuntava que la pràctica del copiar i enganxar no ha arribat amb la Xarxa, sinó que ja es donava anteriorment, però que amb l’aparició Internet “es detecta fàcilment i es denuncia”. Salaverría també va criticar el desinterès de moltes empreses periodístiques “que estimulen un periodisme més preocupat per la quantitat que per la qualitat”. Per la seva part, Borja Díaz-Merry, periodista d’Europa Press, va assenyalar que les agències de notícies no només es veuen perjudicades per la pràctica del copiar i enganxar, sinó que, a més, també pateixen el plagi d’exclusives. “Els caps de redacció no fomenten que s’eviti –va alertar– Molts consenten el plagi”.