Els periodistes que treballen en l’àmbit audiovisual sovint s’han d’enfrontar als directes, tota una prova de foc sobre la seva capacitat d’informar al moment. Per què una cosa és gravar una informació i una altra molt diferent és explicar el que està passant sense possibilitat de repetir-ho. Però, quin és el secret d’un bon directe?

Hi ha tres punts claus que són essencials per sortir-se’n amb èxit, com són l’actitud, la relació amb l’audiència i, finalment, l’estructura del discurs. Aquests tres aspectes són els que desenvolupa Ana González Tadeo, actriu i formadora en habilitats de comunicació presencial, al curs Taller de directes que imparteix el Col·legi de Periodistes els pròxims dies 14 i 21 de febrer.

Segons aquesta experta, una bona actitud davant la càmera i el to adequat per donar la informació ens ajudarà a transmetre confiança, ajudant-nos d’un punt d’improvisació que li doni la frescor i naturalitat necessària per donar-li sensació de proximitat a l’espectador.

En funció del tipus de directe que es realitza, cal tenir en compte la línia fina entre ser pròxim a l’espectador, com per exemple en un programa d’informatius, i la complicitat pròpia d’un programa d’entreteniment. I per tal de trobar l’equilibri en el discurs, és important estructurar-lo i triar les paraules que marcaran el discurs.

Entre la distància i la proximitat

El primer pas, segons González Tadeo, per fer un bon directe és estructurar la informació que es vol donar per saber-ho fer amb el temps adequat per no quedar-te curt ni allargar-te massa. Però quan parlem d’estructurar la informació no parlem de fer-te una pauta amb allò que vols dir, sinó tenir tan clar què vols dir, de manera que ho puguis estructurar al teu cap i no hagis de memoritzar les frases.

L’altre punt clau és saber què fas allà, ser conscient del què s’explicarà i per què. La consciència sobre el moment present t’ajudarà a gestionar els nervis, i és que si estàs pendent de com ho estàs fent, perdràs la idea i és possible que et sentis desorientat.

Així doncs, no et preguntis com ho estàs fent, gaudeix i centra’t en el públic. Al final, aquest vol la informació que li dones, no pas a tu. Per tant, no et posis al cap com t’estarà veient l’espectador o el públic, posa’t al cap tot allò que li vols dir per tal que li quedi clar.

També és veritat que quan es dona una informació s’ha de trobar l’equilibri entre la distància i la proximitat per ser capaç d’establir una bona relació amb l’audiència. Una audiència que canvia en funció del tipus d’informació que dones, al final, és un cercle tancat.

Si li estàs donant una informació a l’audiència, li estàs donant el que ell et demana, el que vol escoltar, no necessita sentir complicitat entre ambdós. Per exemple, una persona que al matí va a la feina i posa la ràdio de camí per escoltar les últimes notícies del dia, demana directament la informació. Es tracta de donar una proximitat però sense caure en la complicitat.

La complicitat de l’entreteniment

En el cas dels programes d’entreteniment sí que es requereix una complicitat entre el presentador, col·laborador o tertulià i l’audiència. Els oients o espectadors esperen que aquesta persona que els està donant informació divertida estableixi un vincle amb ells, ja sigui a través del to de veu a la ràdio com a través del llenguatge corporal per televisió.

Així doncs, segons el tipus de directe que s’està fent, s’ha de trobar l’equilibri en la forma de comunicar i conèixer molt bé la informació per saber què s’està dient i com s’ha de dir.

I si durant el directe improvisem? Saber improvisar però de manera rigorosa sumarà punts en el teu directe, però cal vigilar que aquesta improvisació no faci perdre de l’estructura que es porta muntada. Per aconseguir una bona capacitat d’improvisació cal conèixer molt bé el que es vol comunicar.

Eines pròpies de l’escenari

Per fer un directe es tenen en compte tècniques de la interpretació que estan lligades a la comunicació. El comunicador s’ha d’implicar amb el que diu, ho ha d’interioritzar per poder-ho transmetre amb naturalitat, igual que un actor quan interpreta el seu paper. I tant si el comunicador està davant una càmera o un escenari, necessitarà les eines pròpies de l’escenari, com saber controlar la respiració, eliminar la por escènica, saber mantenir un bon posat, una bona col·locació, i com s’ha dit, la consciència del que s’està fent.