De la Rosalia Rovira se’n conserven poques imatges i pocs talls de veu. Així que veure  i escoltar el seu testimoni enl’arxiu de Radio Televisió Espanyola, crea una sincera emoció. Perquè la seva biografia no és només la d’una locutora que va passar de ser una estrella radiofònica a ser humiliada i castigada pels franquistes, sinó que també és un reflex de la història d’un mitjà de comunicació i de l’evolució política de tot un país, que primer va viure una guerra civil i després quaranta anys de dictadura. Rovira exemplifica, millor que ningú, el trasbals que tot allò va suposar.

Però per entendre el valor del seu testimoni, cal viatjar en el temps, anar a l’origen de la ràdio a Catalunya (i Espanya). Margarida Moles, actual cap de comunicació i secretària del consell rector de Ràdio Associació de Catalunya, recorda com van ser els inicis del mitjà. “El moment zero va ser el 19 de febrer de 1924, quan es constitueix la Asociación Nacional de Radiodifusión, una associació que agrupa una sèrie de gent interessada provinent del món de l’enginyeria, del comerç, l’electrònica… un grup de visionaris que posen en funcionament Ràdio Barcelona. En aquests inicis, la ràdio era una eina cultural, basada molt en la música [clàssica] i que, a poc a poc va anar arribant la informació”, afirma.

Pocs anys després, aquells pioners deixen l’emissora –que, en plena dictadura de Primo de Rivera, s’havia vist forçada a integrar-se dins d’Unión Radio– i creen una nova emissora, EAJ15, el que més tard serà Ràdio Associació de Catalunya (RAC), que en poc temps s’expandeix, beneficiada per una República que aposta per aquell nou mitjà de comunicació. “L’ecosistema periodístic català als anys de la República –explica Francesc Canosa, doctor en comunicació i director d’Història del periodisme a Catalunya (Sàpiens, 2016)– és molt ric, homologable a l’europeu, amb presència de totes les sensibilitats i, a més, amb la presència de les dones a tot arreu. Pel que fa a la ràdio, RAC desplega un potencial tan gran, que situa als locutors i locutores com a professionals de veu”, diu Canosa. És a dir, els locutors i locutores es converteixen en estrelles del sons. I una d’elles seria Rosalia Rovira.

Del teatre a les ones

Nascuda a Barcelona el 1903, Rosalia Rovira i Duart va estudiar teatre a l’Escola d’Art Dramàtic de Catalunya convertint-se en una reconeguda actriu. El 1931, l’Enric Giménez, director de la primera companyia de teatre de l’Orfeó Gracienc on treballava Rovira, formava part del quadre escènic de Ràdio Associació quan va saber que l’emissora buscava una veu femenina com a locutora principal. “Aquells dies, les ràdios oferien obres de teatre radiades a través de companyies teatrals professionals”, explica Sílvia Espinosa, vicedegana de Projectes Estratègics a la Facultat de Turisme de la UdG i autora del llibre Dones de ràdio (Albertí Editor, 2014). “Quan l’emissora era potent i important, com era el cas de Ràdio Associació, tenia als seus estudis la seva pròpia companyia de teatre contractada amb el seu quadre escènic”, afegeix. A més, en els inicis de la ràdio era molt important que els locutors tinguessin molt bona dicció perquè la ràdio no arribava molt clara a tot arreu,” hi havia moltes limitacions d’infraestructures”, comenta Moles. Així que no era estrany trobar actors i actrius presentant programes.

“Aquests, aleshores, estaven formats per una parella de locutors principals, un home i una dona. També hi havia els locutors secundaris, que eren els encarregats de substituir els principals”, contextualitza Espinosa. Rosalia Rovira, doncs, es presenta a les proves i les passa. Ràdio Associació, amb una ferma voluntat de captar el públic femení, contracta aquell 1931 la que és la seva primera dona locutora per dirigir, inicialment, un programa infantil a les tardes on es guanya l’estima i el reconeixement de la societat catalana. Segons l’Anuario de la Radio del 1933, Rovira “tiene una voz agradable y simpática, lo que hace que sea escuchada con gran complacencia. Es muy caritativa”. Moles afegeix que Rovira era la gran dama del teatre i tenia un català perfecte, el que la convertia en una “fantàstica locutora amb una excepcional dicció que va fer que fos molt estimada”. “Va ser la més ben valorada dins del sector i la més ben pagada del panorama radiofònic”, conclou.

A banda del programa infantil, Rovira també es va encarregar d’un programa matinal dirigit a les dones. Com cita Espinosa al seu llibre, “als anys trenta, Ràdio Associació arribà a fer quatre programes dirigits a les dones. El primer fou Les emissions femenines. Posteriorment, hi hagué el Diari Femení Radiofèmina (…). A mitjan 1936, Ràdio Associació decidí incorporar un patrocinador per als programes femenins del migdia i aconseguí la col·laboració de Laboratoris Eupartol. D’aquesta manera, es posà en marxa el Consultori Femení de bellesa de Ràdio Associació, amb la marca del patrocinador exclusiu afegit al nom del programa, presentat per Rosalia Rovira”.

Rosalia Rovira, al centre del grup, amb companys de l’emissora | Foto: Ràdio Associació de Catalunya

Una figura molt popular

Durant la Guerra Civil, Rosalia Rovira va presentar el Consultori Femení de Montserrat Fortuny de Laboratoris Eupartol, on va acabar de despuntar en popularitat. “Els consultoris eren un tipus de programa on les oients escrivien preguntes relacionades amb assumptes de bellesa, neteja de la casa i sentiments”, detalla Espinosa. Un programa per dones, pensat per dones i dirigit per una dona (i un segon locutor principal, l’Ismael Cera). “El consultori va ser, precisament, molt important per la massificació i el mainstream de la ràdio. Dins d’aquests programes, s’hi va incorporar una secció on es posaven cançons que demanaven les oientes i els oients. Això va popularitzar la ràdio ràpidament, ja que es va convertir en el principal mètode d’entreteniment i a on es podia escoltar música de moda, popular; per divertir-se i ballar”, afegeix la Vicedegana.

Que RAC contractés a dones com a locutores principals per dirigir-se a les dones, no era fútil. Com ha estudiat Francesc Canosa, durant els anys de la República hi havia unes dues-centes dones que, d’una manera o altra, es dedicaven al periodisme en diferents estatus. “Això ja ens està dient moltíssim de com ràpid anava tot plegat. I la ràdio actua com a metàfora. Imagina’t: un mitjà molt nou, nascut fa res, que ja està incorporant dones periodistes. En la premsa és molt evident aquesta eclosió de periodistes femenines, però, malauradament, no ho és amb la ràdio, ja que molts arxius sonors van desaparèixer. Hem de tenir en compte que la història de la ràdio és fònica. Lluís Companys proclama l’estat de la República el 1934 des de la ràdio, per tant, usant un discurs pensat per a un nou mitjà, per ser sentit, per ser escoltat, quelcom radicalment diferent. Podem assegurar, doncs, que en un interval de temps extremadament curt, tenim una intensitat extremadament gran”, assegura aquest periodista.

Amb l’inici de la Guerra Civil el 1936, la ràdio, juntament amb els altres mitjans, va passar a formar part de l’àmbit social, i va canviar el seu objectiu d’entretenir cap a un més polític i de servei cap a la ciutadania. Les principals emissores es van traslladar al Palau de la Generalitat des d’on feien d’altaveu de les últimes novetats al front, els avenços de la guerra i avisaven als catalans i catalanes quan calia protegir-se als búnquers. Rosalia Rovira, juntament amb moltes de les seves companyes, es va instal·lar al Palau on feien torns. “La Francina Boris, que també hi va ser, em va dir que estaven aterrides. Els avions passaven molt a prop. Em va confessar que quan avisaven de les bombes, sempre es preguntaven si aquell dia seria el seu últim avís”, recorda Espinosa sobre la conversa que va mantenir amb Boris.

Netejant latrines a la presó

I així van continuar tres anys fins que, finalment, la guerra va acabar. L’abril de 1939, el setge a Barcelona va concloure amb la victòria del règim franquista i els mitjans van ser ràpidament intervinguts. Segons la versió que més gent creu possible (com la dels nets de Rovira en el documental La ràdio silenciada de TV3), aquesta estava locutant a l’estudi quan van entrar els soldats del règim. Van esperar que acabés i quan va posar música de fons, els soldats li van demanar que posés l’himne nacional.

Ella va respondre que no el tenia. Allò no va agradar gens als militars que, en acabar la música, van anunciar per les ones tant l’ocupació de Barcelona com que el Generalísimo accedia al poder. I, a més, van marxar emportant-se a Rovira. El seupassat, molt vinculat a formacions polítiques com Estat Català, d’Esquerra Republicana de Catalunya, van convertir a la locutora més estimada en l’objectiu del franquisme.

Així, van empresonar-la i va sofrir tortures i humiliacions com haver de netejar les latrines de la presó, fins que un pastisser afí al Règim i coneixedor de la família va escriure una carta on parlava de la fe i la fidelitat que Rovira tenia per Franco. Allò va funcionar i, després de tres mesos engarjolada, van alliberar-la. A la sortida, però, un cop va tornar a la feina, Rovira es va negar a parlar en castellà a Radio España, com s’anomenava ara l’emissora requisada. I el director de la cadena, visiblement molest, va ordenar que no pogués treballar mai més en cap emissora. Com a conseqüència d’aquella decisió, tampoc ningú la va contractar per treballar al teatre.

La ràdio parla del demà

Reportatge de TVE on Rosalia Rovira recorda l’entrada dels nacionals a l’emissora. Font: RTVE

Problemes econòmics i soledat

“L’any 1939, l’esplendor de la ràdio en català es talla, desapareix; passa a ser un imaginari dels nostres pares. Es perd una edat d’or per qüestions polítiques i no es recupera fins a l’any 1979”, comenta Moles. “Un cop es va instal·lar el franquisme al país, la ràdio va ensopegar amb un seguit de complicacions que van causar-ne una evolució molt lenta. El franquisme va posar moltes traves, molta censura i molt control. També va posar les coses difícils a molts locutors i locutores que abans havien treballat amb gran esma al mitjà i que, de cop i volta, van veure com les seves carreres es veien truncades des de l’exili”, afegeix Canosa. “Tenim calculat que el 1939, més del 80% dels periodistes catalans estan exiliats. Això suposa un exili de la mateixa realitat, ja que els mitjans de comunicació són la realitat”, afegeix. I, per tant, una altra víctima de la guerra i la dictadura són les dones periodistes que sofreixen un gran retrocés fins que, dècades més tard, tornen a incorporar-se a una feina que havia estat, de forma molt natural, tan seva com dels seus companys.

Rosalia Rovira, doncs, sense poder treballar ni a la ràdio ni al teatre, van anar passant els anys i va sobreviure com va poder. Sabedor de les dificultats econòmiques per les quals estava passant, Teodor Garriga, segon locutor dels seus programes, el 1976 va organitzar un àpat al centre de Barcelona “per crear un subsidi per ella”, detalla Espinosa. Aquell acte seria l’espurna per a la recuperació de Ràdio Associació de Catalunya.

Malgrat la recaptació aconseguida en aquell dinar, la gran dama de la ràdio dels anys trenta va anar malvivint, trampejant com va poder els dies que anaven passant fins a acabar morint sola i sense família el 1982, sis anys després d’aquell dinar.                                                                                                              

L’estrella de les ones catalanes va desaparèixer sense fer soroll, igual que ho van fer molts dels arxius, cintes i gravacions que es van perdre, que algú va robar o va fer desaparèixer del patrimoni cultural sonor català. Un tresor nacional que demostrava que durant uns quants anys, la ràdio catalana era femenina i exageradament potent. I que hi havia una estrella radiofònica anomenada Rosalia Rovira que, com molts dels seus companys, va veure frenada la seva meteòrica trajectòria. Com es pregunta en Francesc Canosa: “si no hi hagués hagut guerra ni dictadura, fins on hauríem estat capaços d’arribar?”.

Aquest contingut forma part dels articles del Report.cat per commemorar els cent anys de l’arribada de la ràdio a Catalunya