“Feia de locutora. Llegia el que li posaven, perquè en aquella època no eren periodistes. Eren locutors amb bona veu i una bona dicció, i els hi posaven un paper davant i llegien”. Són paraules d’Enric Ponsa sobre la seva mare, Enriqueta Teixidó, la primera dona que va guanyar una oposició per ser locutora de ràdio a Catalunya, l’any 1939. El 20 de febrer es compleixen 100 anys del naixement d’aquesta pionera del món radiofònic català, els detalls de la vida de la qual són encara força desconeguts per al gran públic.
Les paraules de Ponsa estan recollides en el llibre Ràdio de dones, de la periodista Sílvia Espinosa, experta en la història del rol femení durant les primeres dècades d’aquest mitjà de comunicació. Un paper que, sovint, ha estat menystingut per la historiografia, relegant les dones a un mer paper d’acompanyant de l’arquetípic locutor amb veu greu i viril. “Elles no eren un complement dels locutors”, reivindica Espinosa en la seva comunicació Les primeres locutores de ràdio a Catalunya, on atribueix aquest paper secundari a “la contaminació històrica del franquisme”.
Maria Cinta Balagué, Rosa Coto, Mari Carmen Martínez Illescas, Antolina Boada o la mateixa Enriqueta Teixidó són exemples de locutores que van omplir els dials catalans amb les seves veus, molt sovint presentant programes especials per a dones o fent radioteatre, que com el seu nom indica es tractava de peces dramatúrgiques interpretades a través de les ones. Algunes eren locutores que podríem considerar amateurs o aficionades, mentre que altres, com és el cas de Teixidó, eren professionals. Totes elles, tanmateix, van jugar un paper molt important en la història de la ràdio, no només a Catalunya sinó també a la resta de l’Estat.
Una vocació familiar
Per comprendre per què acaba Enriqueta Teixidó fent de locutora cal remuntar-se als seus orígens. Nascuda a Barcelona el 20 de febrer del 1917, Teixidó era filla d’Amparo Ferrándiz, la primera actriu del grup de radioteatre de Ràdio Associació. De fet, aquesta proximitat al món de la ràdio, destaca Espinosa al seu llibre, va ajudar perquè Teixidó s’iniciés en el món radiofònic a Ràdio Associació el 1938, en plena Guerra Civil.
De dalt a baix, Enrique Fernández, José Miret, Enriqueta Teixido, Pilar Montero i Juan Ibañez, locutors de l’època daurada de Ràdio Barcelona EAJ-1
Després de la victòria franquista, el món de la ràdio no va quedar exempt de depuracions. En el cas de les locutores, els nacionals van substituir les republicanes per altres de ‘recomanades’, o millor dit, col·locades a dit. Però per altra banda, el nou règim també va impulsar processos de selecció o oposicions per conformar noves plantilles. Assabentada d’aquesta oportunitat, Teixidó va decidir presentar-se el 1939 al que havia convocat Ràdio Barcelona, actual Cadena SER. I va guanyar la plaça, convertint-se en la primera dona a fer-ho a Catalunya.
Així va ser com va entrar a formar part de l’emissora en procés de proves, fins que l’any 1946 va quedar definitivament integrada a la plantilla de Ràdio Barcelona mitjançant un contracte laboral.
Al seu llibre, Espinosa destaca com, des del primer moment, Teixidó va presentar programes, va llegir publicitat i va fer d’actriu radiofònica, seguint les petjades de la seva mare. “Havia cantat alguna cançoneta de Toldrà a Ràdio Barcelona, una mica de tot”, explica el seu fill a la mateixa Espinosa.
Tot i la poca informació amb què comptem, Ivan Tubau dóna fe de la professionalitat de Teixidó darrere del micròfon. En la seva obra El català que es parla: llengua i periodisme a la ràdio i televisió, destaca com Enriqueta Teixidó i María Dolores Tejedo, “dues locutores grans de Ràdio Barcelona” llegien “molt bé en castellà i català i difícilment s’equivocaven”.
Precursora per partida doble
La carrera de Teixidó va ser fulgurant, ja que només nou anys després va tornar a fer història. El 10 de juny del 1948, la Fira de Mostres de Barcelona va ser l’escenari de la primera prova de televisió que es va fer a Espanya. L’estand de la Phillips va presentar aquella capsa màgica a través de la qual es podien veure imatges que s’estaven enregistrant en un altre lloc. Aquell dia, una càmera situada a 30 metres del televisor va enregistrar les primeres imatges televisives de l’estat. Qui van ser els afortunats que va aparèixer per la pantalla? El locutor de Ràdio Barcelona, Enric Fernández, i la mateixa Enriqueta Teixidó.
A partir d’aquí aquesta pionera de la ràdio va convertir-se en una autèntica celebritat catalana. Mostra d’això són les entrevistes publicades a la revista Ondas els anys 1952 i 1955, apareixent fins i tot en la portada. Unes entrevistes on explica la seva experiència radiofònica i assegura que la seva màxima aspiració era “ser una perfecta esposa i una excel·lent mare”, tal com recull Espinosa al seu llibre.
Maria Sabaté, una altra de les pioneres de la ràdio, al 1925 a Radio Barcelona | Foto: AFB
Aquesta és una resposta molt en la línia del que propugnava la propaganda franquista, que relegava la dona a un paper secundari i l’obligava a obtenir el permís del marit per poder treballar. En el cas de Teixidó, però, sembla que això no va ser cap obstacle, ni tan sols quan va tenir els seus dos fills, els anys 1941 i 1944, durant els quals, expliquen, no va deixar de treballar. Tot plegat, una locutora que va saber fer-se un lloc durant una època poc procliu a l’èxit de les dones. Una veu coneguda que va aportar un aire femení a una etapa fosca.
Teixidó va decidir jubilar-se el 1977, amb 60 anys. Va morir el 2002, després d’haver rebut reconeixements com el premi especial de l’Associació de Periodistes i Informadors de Premsa (APEI). Ara, quan es compleixen cent anys del seu naixement, és el moment de recordar una de les dones que van iniciar el camí perquè d’altres poguessin jugar un paper essencial en l’àmbit radiofònic. I és que ràdio té nom de dona.
