Era un xafogós 13 d’agost de 1971 quan la periodista i escriptora Montserrat Roig es va fixar en una breu notícia publicada a La Vanguardia. “Búsqueda de los familiares de un joven español muerto en Polonia”, deia el titular. Encuriosida, va seguir llegint: “La Cruz Roja española nos ha remitido esta fotografía de un joven español cuyo cadáver fue hallado por un soldado polaco durante la segunda guerra mundial, en el curso de la liberación del campo de concentración de Oranienburg, junto al horno crematorio”.

Com podia ser –es va exaltar la periodista–, que ningú hagués tingut constància fins aquell moment en el fet que podien haver-hi ciutadans catalans i espanyols que haguessin anat a parar a camps de concentració nazis?

Aquesta petita notícia va ser el detonant d’una intensa investigació que, sis anys després, duria Roig a publicar Els catalans als camps nazis (1977), una de les seves grans obres que enguany celebra el seu quaranta aniversari. Un document històric que, no només és una mostra del gran talent periodístic de Roig, sinó també un testimoni únic de les cruels vivències que van viure els republicans als camps de concentració durant el nazisme.

Quan Roig es va començar a fixar amb el tema feia poc que es dedicava al món dels reportatges. De fet, aleshores escrivia a la secció de crítica literària de Tele/eXprés. Precisament en aquest departament va poder conèixer colpidors llibres de testimonis com KL Reich (1963) de Joaquim Amat-Piniella, o Cartes des dels camps de concentració (1972) de Pere Vives i del que va escriure una ressenya (Una història provisional).

Poc després, i per indicació de Manuel Vázquez Montalbán, va escriure un reportatge sobre els catalans als camps nazis per a la revista Triunfo. Una peça decisiva, perquè quan la va llegir Josep Benet, historiador i amic de Montserrat, li va demanar que investigués més, que calia recuperar totes aquelles vivències abans que fos massa tard. “És massa”, plorava Montserrat, qui va confessar més d’una vegada com abordar aquesta temàtica tan dura la feia tenir malsons.

Recerca d’anys

En un principi, tot apuntava que en tres o quatre mesos el llibre estaria enllestit. El que l’autora no sabia era que, a cada nova entrevista, en cada nou document descobert, estiraria cada vegada més i més fils, de manera que els mesos es van convertir en anys. “Aquest llibre és una mostra de com una periodista pot acabar completament absorbida pel tema que investiga”, explica Pilar Aymerich, fotògrafa i íntima amiga de Roig.

Durant el procés, l’autora va seguir combinant la investigació amb la seva feina al diari, va escriure la novel·la El temps de les cireres (1977) i, per si no n’hi havia prou, es va quedar embarassada. “Em trucava preocupada, perquè es pensava que li acabaria traspassant tot l’horror al seu fill”, confessa Aymerich, qui assegura com l’elaboració del llibre afectava molt a la seva amiga. La cerca de centenars de testimonis i de documentació la va absorbir tant que fins i tot es va quedar sense diners. Però cada vegada més persones s’adonaven de la importància d’aquell llibre i van ajudar-la econòmicament, com va ser el cas del polític Josep Andreu i Abelló.

Un dia, Roig va rebre una caixa amb els negatius de les fotografies que havia fet el fotògraf Francesc Boix quan estava internat al camp de concentració de Mauthausen. Unes imatges que esgarrifaven i que havien restat amagades durant anys. “El món està ple de caixetes i maletetes de coses que han passat i que encara estan per descobrir”, comenta Aymerich, qui va ajudar Roig en tot el tema fotogràfic durant l’elaboració del llibre.

El malson dels testimonis

Els catalans als camps nazis té tres parts principals que mantenen un ordre cronològic: des del final de la guerra civil, el 1939, i l’exili de republicans cap a França, fins a l’alliberament dels camps per part de les tropes aliades. I el dia a dia i els horrors que van viure els deportats en els camps d’extermini són un dels punts clau del llibre. “Per la majoria de testimonis era el primer cop que explicaven, obertament, la seva vivència. Era molt dur per a ells”, confessa Aymerich, que va ser present en diverses entrevistes. Uns testimonis que, no només seguien vivint dins d’un malson interior, sinó que també es veien obligats a sobreviure en silenci sota el règim de Franco.

La visibilitat de la dona

Un altre dels motius pel qual aquest llibre és fonamental en la història és per la gran visibilització que es va fer de la dona. Es calcula que a camps com Ravensbrück morien al voltant de mil dones al dia, moltes d’elles del nostre país. “Les oblidades d’entre els oblidats”, en deia Neus Català, una de les supervivents del camp i un dels principals testimonis femenins del llibre. Segons Català, fins que Roig no la va anar a buscar a París per entrevistar-la, mai ningú s’havia preocupat per les dones que van patir i morir als camps de concentració. Fins i tot durant molts anys s’havia negat l’existència de camps de concentració només per a dones. Arran d’aquestes entrevistes, Català i Roig van iniciar una llarga relació d’amistat.

Compromís social i polític

Els catalans als camps nazis és, per davant de tot, una mostra del rigorós compromís polític social i cultural que sempre va caracteritzar a Montserrat Roig. A les seves pàgines se’ns mostra a una periodista que sap empatitzar amb el dolor dels supervivents i que, a la vegada, fa una crítica ferotge en contra del nazisme i les injustícies de la societat que es vivia en el moment d’escriure l’obra. Tot i això, a les línies finals l’autora deixa un missatge d’esperança: “no hem de renunciar a l’ideal d’un món lliure i just. Els deportats, tot i el que han viscut, no van deixar de creure mai en què aquest món fos possible”.

Durant molts anys el llibre ha estat descatalogat i fora de circulació. Una “vergonya”, com descriu Pilar Aymerich, que s’acabarà aquest proper mes de setembre, quan Grup 62 torni a publicar una edició revisada –a càrrec de Rosa Toran- d’aquesta obra cabdal de la historiografia catalana. Paral·lelament, i amb motiu del quarantè aniversari de la seva primera publicació, El Born Centre de Cultura i Memòria està preparant una exposició pel pròxim mes de desembre amb documents històrics sobre l’elaboració del llibre, així com imatges de Francesc Boix i Pilar Aymerich. Cal mantenir viva la memòria.