La vaga feminista del passat 8 de març va ser seguida de forma massiva a tot el país. Enmig de nombroses iniciatives per alertar de les diferències existents entre homes i dones, més de cinc mil dones periodistes de tot l’Estat van signar un manifest on es denunciava el masclisme imperant en el sector. La professió, amb un gran nombre de dones, va estar moltes dècades dominada quasi exclusivament per homes. Unes poques pioneres van aconseguir, però, obrir el camí per totes les col·legues que vindrien després. Aquestes són algunes d’elles:
Carmen de Burgos
Carmen de Burgos (1867-1932) està considerada la primera periodista professional espanyola. Al 1903 ja tenia una columna diària al madrileny Diario Universal. Progressista i feminista, un any després va promoure la major enquesta realitzada fins llavors sobre la Llei del Divorci. També va fer campanya pel sufragi femení –inusual llavors– i va ser la primera espanyola que va exercir com a corresponsal de guerra, concretament a la Guerra de Melilla.
Com era previsible, la seva actitud combativa va generar molts admiradors però també detractors. Signava els seus articles més polítics amb Colombine, un dels molts pseudònims sota els quals va haver d’amagar la seva identitat, tal i com a inicis de segle també farien Víctor Català o George Sand. A més de periodista, De Burgos també va ser traductora i escriptora d’èxit, amb onze novel·les llargues i un centenar de curtes (que van ser molt venudes), contes i assajos.
La seva vida sentimental tampoc fou gaire ortodoxa. S’havia casat als 16 anys amb un periodista alcohòlic i faldiller, a qui va abandonar emportant-se la seva única filla, i anys després acabaria sent parella de l’escriptor Ramón Gómez de la Serna, vint-i-un anys més jove que ella.
Aquesta pionera va sofrir la censura, fins i tot després de morta, sobretot pel règim franquista. Encara pateix l’oblit, tot i que una fundació porta el seu nom i manté viu el seu llegat. Alguns mitjans es van fer ressò de la seva figura i obra l’any passat, quan es compliren els 150 anys del seu naixement. La seva història es pot llegir al llibre Carmen de Burgos, “Colombine”, escrit per Antonio Sevillano i Anyes Segura i editat per la Diputació d’Almería i l’Instituto de Estudios Almeriense, al que es pot accedir gratuïtament en aquest enllaç.
Carmen de Burgos
María Luz Morales
María Luz Morales (1898-1980) va ser la primera dona que dirigiria un diari a Espanya, concretament La Vanguardia. Havia nascut a A Coruña, tot i que de petita ja es va traslladar a Barcelona, on estudiaria Filosofia i Lletres i desenvoluparia la seva trajectòria periodística. Es va iniciar en la revista femenina Hogar y la Moda, publicació que acabaria dirigint amb 25 anys. Després de cinc anys al capdavant de la capçalera, va fitxar pel diari dels Godó, sent la única dona de la redacció. Allà escriuria de cinema, –gènere llavors poc conegut– amb el pseudònim Felipe Centeno, que trauria d’un personatge de Pérez Galdós. Allò la convertiria en la primera periodista cultural espanyola.
Les seves crítiques eren tant bones que Paramount Pictures s’hi va posar en contacte per confiar-li l’assessoria literària de les seves pel·lícules. També acabaria fent-los de traductora i guionista, adaptant els textos a la fonètica espanyola. A La Vanguardia –on s’havia guanyat la confiança i amistat dels seus col·legues– també va escriure de teatre, aquest cop ja amb el seu nom. Dona inquieta, va ser representant de l’Associación de Escritores Galegos i dies abans de l’alçament franquista, va participar en la proclamació de l’Estatuto Galego de Autonomia.
El juliol de 1936, al esclatar la Guerra Civil, La Vanguardia va ser controlada per un comitè obrer CNT-UGT ja que la Generalitat havia confiscat alguns diaris. El 8 d’agost, després que Agustí Calvet, amenaçat pels anarquistes, hagués de marxar, el comitè del diari van dirigir-se a casa de Morales per suplicar-li que acceptés el càrrec. Ella va acceptar després de dir-los que no tenia “la més remota intenció de fer política i que només faria periodisme”.
Va estar set mesos al càrrec. Finalitzada la guerra, al 1939 va ser detinguda pels nacionals, que la tancaren quaranta dies en un convent de Sarrià. Al sortir, va ser depurada pel franquisme, que li prohibiria exercir (tot i que a partir de 1948 aniria fent col·laboracions amb el Diario de Barcelona) així que va bolcar les seves ànsies per escriure cap a la literatura amb els pseudònims Ariel i Jorge Marineda, amb els que va escriure vàries novel·les. També va dirigir una col·lecció infantil i va treballar per l’editorial Salvat, entre altres feines.
Malgrat el veto a treballar com a periodista, el govern francès al 1956 li va atorgar las Palmas Académicas i al 1971 va rebre el Premi Nacional de Teatre per les seves crítiques al Diario de Barcelona així com el llaç d’Isabel la Catòlica. Finalment, el 24 de gener de 1978, en plena Transició, seria rehabilitada com a periodista juntament amb un nombrós grup de companys. Va treballar com a redactora al Diario de Barcelona fins al 1980 quan va morir als 91 anys d’edat. El llibre María Luz Morales. Pionera del periodismo (Libros de Vanguardia), de Mª Ángeles Cabré i el María Luz Morales: la escritura recorden la seva figura i obra.
María Luz Morales
Josefina Carabias
Josefina Carabias (1908-1980) va ser la primera periodista tot terreny d’Espanya. Filla d’una família d’Àvila de terratinents, va enfrontar-s’hi per poder estudiar. Amb 23 anys va debutar a la revista Estampa, on arribaria a ser molt popular. Pepita –com l’anomenava tothom– va col·laborar en mitjans als anys trenta, fent-se força popular amb les seves cròniques de la República. Arran de la Guerra Civil, marxà amb el seu marit a París. Aquest acabaria tornant a Espanya però seria detingut mentre que ella es va quedar a la capital francesa, ocupada pels nazis, amb la seva filla petita, Carmen Rico Godoy, que anys després seria una coneguda periodista i escriptora. Finalment al 1943 tornà a Madrid però era assenyalada com republicana i el Règim no li deixava exercir. Va escriure llibres sota el pseudònim Carmen Moreno. Uns anys després entrà a Informaciones, on triomfaria amb les seves divertides cròniques de futbol. Als anys cinquanta, signant de nou amb el seu nom, va guanyar el premi Mariano de Cavia i es va convertir en la primera dona que obtenia el Luca de Tena de periodisme.
Al 1954 Informaciones va enviar-la als Estats Units, convertint-se en la primera dona espanyola que exercia de corresponsal. Com a tal, va cobrir esdeveniments com la lluita pels drets civils, el famós discurs de Martin Luther King o la Guerra de Vietnam. Al 1958 va fitxar pel diari Ya, on treballaria com a enviada especial des de París, primer, i després a Espanya, cobrint informació política. Va morir al 1980. Un documental (Josefina Carabias: retrato de las primeras mujeres periodistas en España) recorda la seva vida. També es pot descarregar aquí gratuïtament el llibre Josefina Carabias, corresponsal (APM, 2008), editat en motiu del centenari del seu naixement.
Josefina Carabias
Irene Polo
La vida d’Irene Polo (1909-1942) va ser breu i intensa. És un dels referents de l’edat d’or del periodisme català, d’aquella generació que va viure la Segona República. Tot i no tenir estudis, tenia una sòlida formació humanística. El seu primer article, amb només vint anys, el va publicar a la revista Imatges. Entre 1930 i 1936, publicaria en mitjans com La Humanitat, Imatges, La Rambla, L’Opinió, L’Instant i Última hora. Autora de cròniques, reportatges, entrevistes (com les de Pío Baroja i Buster Keaton) i articles d’opinió, va escriure de temes ben diversos. També va cobrir política catalana.
Obertament homosexual i nudista, el seu tarannà era molt combatiu. A L’Opinió va fer una campanya per abaratir el preu del pa a Barcelona amb articles que desmuntaven els arguments de la patronal. També va denunciar les condicions d’explotació dels oficinistes i empleats així com les condicions inhumanes dels treballadors, immigrants de les conques mineres. Fundadora, el 1933, de l’Agrupació Professional de Periodistes, era molt estimada pels seus companys de professió, que el 24 de gener de 1936 li van fer un sopar de comiat ja que Polo, als 26 anys, va decidir marxar de gira com assistent de l’actriu Margarida Xirgu en una gira per diferents països llatinoamericans. Poc després esclataria la Guerra Civil espanyola. Exiliada i deprimida, el 3 d’abril de 1942 Polo es va suïcidar a Buenos Aires. Tenia trenta-dos anys.
El llibre Irene Polo. La fascinació del periodisme. Cròniques 1930-1936, (Quaderns Crema, 2003) de Glòria Santa-Maria i Pilar Tur va treure a la llum l’obra d’aquesta pionera. Al llibre, que recull 59 articles de Polo, s’hi observa la qualitat dels seus textos. Setanta-sis anys després de la seva mort, la figura de Polo encara és força desconeguda.
Irene Polo amb Buster Keaton | Foto: Gabriel Casas
Joana Biarnés
Joana Biarnés (1935) va ser la primera dona que va exercir professionalment el fotoperiodisme a Espanya, malgrat que no va ser descoberta pel gran públic fins 2015, quan un documental (Joana Biarnés. Una entre tots) de la productora REC Produccions i coproduït per TVE i TV3, va donar-la a conèixer. Aquesta catalana de Terrassa va haver de lluitar contra els prejudicis del franquisme –als camps de futbol, on acompanyava al seu pare, també fotògraf, li deien de tot– però finalment es va sortir amb la seva fins convertir-se en una fotògrafa de referència gràcies, sobretot, a la seva feina al diari Pueblo de Madrid. Per l’objectiu de la seva càmera van passar personatges de l’època com Orson Welles, Jackie Kennedy, els Beatles, Rudolf Nureyev a més de l’Espanya de l’època. A mitjans dels anys vuitanta, fastiguejada davant el creixent fenomen dels paparazzi, va abandonar la professió i va marxar a Eivissa, on va obrir un restaurant amb el seu marit, Jean Michel Bamberger, també periodista. Aquests darrers anys, ja jubilada, Biarnés està assaborint el reconeixement cap a la seva figura. Sense anar més lluny, actualment el Palau Robert acull una exposició (Joana Biarnés. A contracorrent) que es pot visitar fins el 2 d’abril. La mostra ha coincidit amb la sortida al mercat del llibre antològic Disparant amb el cor (Blume).
