Ningú no dubta que el periodisme digital ha revolucionat la nostra professió en dotar-nos d’unes eines impensables en les darreres dècades. A més, la revolució constant d’Internet i les Tecnologies de la Informació i el Coneixement (TIC) és aclaparadora: actualment gaudim de velocitats de transmissió 4G, més super-computació que la que l’Apolo 11 tenia al 1969 quan va arribar a la lluna. Però, paradoxalment, tot i això, molts periodistes estan suspenent en comunicació (si més no, en la interpersonal).

I és que la ‘intoxicació digital’ és un risc laboral de la professió periodística. La hiper-comunicació i la info-saturació per mitjans telemàtics pot acabar portant molts periodistes a la incomunicació, fent emergir sentiments i situacions negatives com l’estrès, la soledat, la depressió, l’ansietat, la infelicitat…, adobats amb conductes gens enriquidores, com són l’addicció a la feina, el ‘blurring’ (barreja feina-vida privada) i el ‘phubbing’ (ignorar als més propers).

Periodistes hiper-connectats

Encara que ja no era trending topic, el recentment clausurat Mobile World Congress de Barcelona va tornar a posar de relleu el concepte de l’Internet de les coses (tot és mòbil i tot ha d’estar connectat: els automòbils, les neveres i gairebé qualsevol aparell que vulgui prosperar al mercat tecnològic actual i futur).

Si la tendència de la pan-connectivitat es acceptable per a les coses, no ho és tant, en canvi, per a les persones. Un alt percentatge de la població viu hiper-connectada i fa multi-tasca amb diferents dispositius. I el problema també afecta a una part important del col·lectiu de professionals del periodisme, que estan enganxats a Internet i a les TIC, vivint –o patint– el que els tècnics anomenen ‘addicció sense substància’, tan compulsiva i autodestructiva com les drogues convencionals.

En aquest sentit, Susana Jiménez, psicòloga clínica i experta en addiccions comportamentals de l’Hospital de Bellvitge, assegura que “tot i que al 2005 només un 1% de les consultes estaven relacionades amb l’addicció a les ‘noves tecnologies’, al 2013 la xifra ja va superar el 17%, i en els darrers cinc anys el nombre de consultes s’ha triplicat”.

Estem davant d’una epidèmia de la qual els periodistes també en som víctimes. La figura del periodista hiper-connectat no és sostenible de cap de les maneres. Veiem com comença el problema així com algunes de les seves conseqüències.

Punt de partida: addicció a la feina

A Espanya no comptem amb estudis específics sobre l’addicció a la feina entre els periodistes (el que a la cultura anglosaxona es coneix com a ‘workaholism’). L’informe “Workaholism among Norwegian Journalists” recull, per exemple una situació que podem extrapolar al nostre entorn. Fins i tot, aquesta addicció a la feina pot ser al nostre país més intensa degut a aspectes que l’agreugen com són la precarietat laboral que pateixen molts periodistes o el nivell salarial, més baix que no pas a Noruega.

L’estudi noruec estableix una classificació dels addictes que contempla tres perfils diferents d’enganxats a la seva professió, a més d’abordar els diferents patrons d’addicció en funció del sexe. En aquest aspecte, cal destacar que les dones, per tal de demostrar mèrits i vàlua a la feina, poden incórrer encara més en aquestes conductes.

Només cal recordar que els addictes a la feina no rendeixen més que la resta de treballadors, sinó tot el contrari. I el que ens interessa a efectes de documentar el procés addictiu dels periodistes és establir que existeix una forta correlació causa-efecte entre addicció a la feina i addicció a les TIC. Dit d’una altra manera: els periodistes addictes a treballar tenen un grau elevat de probabilitats d’acabar sent addictes a les TIC.

El fet de no desconnectar física i mentalment (de la xarxa i de la feina) comporta una inadmissible barreja de l’àmbit laboral amb el privat en detriment de l’activitat privada. És el que es coneix amb el terme anglosaxó de ‘blurring’ (difuminat i barreja). Un fenomen que en una professió com la periodística, en la que cada cop hi ha més freelance que treballen com a autònoms en diferents feines i sense un límit horari, segurament es dona molt sovint.

Per evitar el ‘blurring’, els experts recomanen seguir un estil de vida raonable, basat en la creació de compartiments estancs que no es comuniquin entre sí. És a dir, cal tenir, asseguren, un “temps de qualitat per a treballar, i un temps pel lleure, que hem de respectar igualment”. No fer-ho així implica no només una baixada del rendiment, sinó també un elevadíssim risc de desenvolupar conductes inadequades, a més de malalties mentals a llarg termini.

Addicció-frustració i incomunicació

La compulsió digital deixa pas a la frustració: la feina real de molts periodistes no és gaire productiva malgrat les hores emprades. La fatiga és general i la càrrega mental és una constant que porta el cap a estats ‘d’ebullició’. Tothom es resisteix a creure que s’ha convertit en un addicte a l’ús d’Internet, però hi ha signes evidents:

• Dependència dels dispositius electrònics, especialment l’smartphone. Es qüestiona la mateixa viabilitat de la vida sense aquest aparell.
• Nerviosisme davant la possibilitat de quedar-se sense bateria, el que provocaria la caiguda de totes les comunicacions i el vincle amb el cibermón.
• En comptes de millorar les relacions socials, aquestes s’estanquen o retrocedeixen. Molt sovint els addictes cauen en el que coneixem com a ‘phubbing’, que consisteix en ignorar als que comparteixen el seu espai físic per prestar atenció a altres éssers allunyats i només comunicats per la Xarxa. Trobem professionals (també periodistes), al voltant de la taula, per exemple, i cadascú parla amb fruïció amb partners distants, fent-li el buit a la persona que té al seu costat.

En definitiva, molts professionals estan substituint els amics reals pels partners digitals. Així doncs, en plena revolució de les comunicacions es cau en l’aïllament autista (això sí, un aïllament en comunicació permanent i obsessiva amb el cibermón). El sentiment de frustració, apunten els experts, esdevé crònic i, freqüentment, insuportable.

Desintoxicació digital

Internet és per les coses i les persones necessiten pauses ergonòmiques de recuperació. La multi-tasca, tant freqüent entre nadius i no nadius digitals, no és el millor per a la relaxació mental. Els humans no podem desenvolupar bé diverses tasques alhora, tal i com apunta Daniel Levitin, autor del llibre The organized mind. El cervell passa d’una cosa a una altra ràpidament i, a més de consumir tota la glucosa, “els canvis d’atenció porten al cervell a produir cortisol, una hormona d’estrès. Això és una cosa que et fa sentir mentalment confús, nerviós i infeliç”, adverteix Levitin.

Per tant, per evitar la fatiga mental i l’abús tecnològic, que aboca a molts professionals a conductes addictives a les TIC, convé una desintoxicació digital. Els experts defineixen planerament la desintoxicació digital (‘digital detox’) com “desendollar les persones del seus smartphones i tornar a connectar-les amb la vida real”.

El repertori dels recursos per frenar l’addicció digital es extens: des de tècniques de meditació, ioga i retir espiritual fins a un ingrés en clíniques, anàlisi de grup o individual. L’èxit depèn d’un abordatge seriós i metòdic.

El primer pas obligat és la consulta amb un especialista o unitat especialitzada per l’avaluació i assumpció del problema per part de qui el pateix. Com en altres addiccions, cal seguir un tractament centrat en el canvi d’hàbits i actituds així com el control dels impulsos. L’objectiu principal del tractament és recuperar el control i la capacitat de decisió. És a dir, rescatar l’addicte del món digital i –si convé per la seva salut laboral i social– tornar-lo al món analògic, que era aquí tan sols fa vint anys.

Experts en addiccions digitals assenyalen que en termes de salut, tornar a la vida analògica pot ajudar a desenganxar als addictes. I és que fins ahir el màrqueting venia el wifi com un valor afegit a qualsevol negoci. Actualment, en canvi, ja proliferen els ‘hotels detox’, l’encant secret dels quals rau en el fet de que no tenen Internet ni res que se li assembli. I en el dia de demà, tal com ja passa amb les ‘zones lliures de fum’, és probable que comencem a trobar rètols de l’estil de ‘zona lliure de wifis’.