Platges cristal·lines desèrtiques, postes de sol amb colors que semblen acrílics, un mar de palmeres fins on arriba la vista i unes onades ideals per surfejar. Són alguns dels trets de l’illa de Siargao, al sud-est de les Filipines, i així és com la descriuen els centenars d’articles que es troben a Internet.

Però lluny del romanticisme de postal, la realitat diària és ben diferent, la que el periodisme de viatges i els creadors de contingut han retratat poques vegades. L’illa té una població d’aproximadament 200.000 habitants i, abans del 2017, rebia només uns pocs milers de turistes l’any. El 2019, després del boom turístic propulsat per la pel·lícula filipina Siargao, ja en rebia 233.000. Es a dir, un increment del 177%.

“Durant el 2017 i el 2018 van arribar més turistes dels que l’illa podia allotjar. Per Setmana Santa, època clau per al turisme nacional, molts visitants no sabien on dormir i van fer-ho on van poder amb tendes de campanya”, explica Matias Olivieri, fotògraf de surf i col·laborador de la revista local Be Siargao. Segons dades d’aquesta publicació, durant aquell mateix any, l’allotjament va créixer un 300%, provocant un sisme en els preus de venda i lloguer.

Però quan l’illa començava a poder acomodar l’onada nacional, va arribar la internacional, després ser nomenada la “millor illa d’Àsia” per Condé Nast Traveler, un títol que va posar a Siargao encara més al mapa. “Sens dubte, és una illa preciosa, però amb aquest nomenament els turistes que venien tenien una idea distorsionada”, explica Olivieri. En aquells anys, l’hospital local no tenia sales d’operacions ni medicaments per a ferides greus, només assistència primària. Per a la resta de casos, s’havia de viatjar a l’illa principal, a una hora i mitja amb vaixell, i només era possible fer-ho durant el dia. En el cas que hi hagués accidents greus entre les nou del vespre i les sis del matí, l’assistència no era possible. Un escenari perillós que en diverses ocasions va portar a la mort de locals i estrangers.

A més, el sistema elèctric fallava constantment, i com que l’aigua depenia d’aquest, tampoc n’hi havia. Unes condicions que eren el dia a dia dels habitants de l’illa, però que xocaven enormement amb les expectatives dels visitants, derivant en malentesos i decepcions.

Imatges atractives

Com Siargao, hi ha moltes illes i ciutats al món que han vist com la democratització del turisme arribava de sobte a les seves portes sense marge de maniobra. Aleshores, en el segle de la saturació turística i el poc secretisme d’Internet, com s’ha d’informar sobre un destí? És el periodisme de viatges un prospecte del model turístic?

Tino Soriano, fotoperiodista de viatges i guanyador d’un World Press Photo, ha matinat moltes vegades per retratar paisatges a primera hora del dia, quan la llum de l’alba li permet mostrar la bellesa d’un indret. “Fem fotos maques, però evidentment un paisatge no té el mateix aspecte a les set del matí que a les dotze del migdia”, admet. Amb més de quaranta anys de dedicació a la fotografia de viatges, Soriano és realista i afirma que una fotografia lletja no té comprador. “Són postals; tot el que surt és atractiu. El turisme és un negoci molt directe on no entra l’ecologia, ni la filosofia o el canvi climàtic”, lamenta.

Noves narratives

Per la seva part, Belén Afonso, periodista d’AD i anteriorment a GQ, troba una analogia entre el periodisme de viatges i el de moda de fa cent trenta anys. “La majoria de gent es comprava una revista per veure l’alta costura de París, com una manera de somiar. Llegir sobre diferents països és també una forma d’evasió, una porta per descobrir el món”, afirma. En la seva feina, Afonso és conscient de l’impacte que publicar sobre un destí pot tenir i afirma que no escriu sobre un hotel o una ciutat si no els coneix personalment. “Editar a partir d’una nota de premsa és no prendre’s seriosament al lector que, com a prescriptor, confia en tu”, assegura.

En aquest sentit, des de les redaccions de Condé Nast, han començat a implementar mètodes més conscients, com ara seleccionar els projectes amb criteris de sostenibilitat, introduir avisos per promoure el turisme responsable o publicar contingut sobre destinacions alternatives a les més conegudes. “A vegades, però, no tens més remei que escriure sobre una zona massificada. Per exemple, si obre un hotel d’un dissenyador important a Eivissa, hem de cobrir-ho perquè és informació que els nostres lectors demanen”, admet Afonso.

La Casa Batlló és un destí que pateix la massificació turística. El 2023 va rebre 1.570.903 visitants, un 57% més que l’any anterior | Foto: Mstyslav Chernov

Mirada crítica

Santiago Tejedor, professor del Màster de Periodisme de Viatges de la UAB, aposta per una mirada crítica que permeti idear projectes i cobertures que no es limitin només a lloar les virtuts. “Com a periodistes, també hem de visibilitzar l’ombra, el dolor, el prejudici i l’amenaça, fugir dels relats que contribueixen a massificar els destins, trivialitzar les cultures i banalitzar els llocs”, recomana.

Des del màster, treballen per trobar noves perspectives i formar als alumnes en el context del turisme massiu, ensenyant-los la importància de fer una bona investigació prèvia que els permeti entendre i parlar d’un destí en la seva totalitat i complexitat.

Vendre el paradís és suculent per als actors implicats, però el paradís és sempre casa d’algú que veu com donen barra lliure a l’explotació del seu hàbitat. Aquest desenvolupament desmesurat ha portat molts indrets a demanar no aparèixer en les llistes “dels millors” llocs on anar, segons explica Tejedor.

Barcelona també busca redefinir la seva imatge en un moment de canvi i reflexió. Als anys vuitanta, el lema “Barcelona, més que mai” proclamava un sentiment d’orgull i creixement a les portes dels Jocs Olímpics de 1992. Posteriorment, el 2009, el missatge “Visit Barcelona” va convidar els turistes a descobrir la ciutat. Tanmateix, aquest model ha tocat sostre i en ple debat sobre les polítiques turístiques, l’Ajuntament ha proposat un canvi d’estratègia. El nou eslògan (“This is Barcelona”) busca mostrar la Barcelona real i no pas la de postal, segons va explicar Mateu Hernández, director general del Consorci Turisme Barcelona, en una trobada amb els mitjans.

Sembla que, a poc a poc, els filtres i el romanticisme que envolten els viatges i el turisme comencen a esvair-se, deixant pas a la necessitat de comunicar d’una manera més honesta i transparent. Aquest estiu, les xarxes socials s’estan omplint de vídeos amb missatges com “Santorini és un engany” o “Albània no és com et deien”. Visitants que topen amb la realitat d’un lloc que difereix de les imatges idíl·liques i sense aglomeracions que havien vist o de les recomanacions que havien llegit. El que no fa el periodisme de viatges ho estan començant a fer ciutadans indignats.

Així doncs, comunicar en temps de crisi turística –a escala local, nacional i internacional–requereix un compromís més fort i sincer amb els lectors, amb la ciutadania dels destins turístics i amb la deontologia periodística. Potser no calen grans estratègies; a vegades, són els petits detalls els que fan la diferència, com els peus d’imatge explicatius i contextualitzats que acompanyen aquest article.