Dues fotos de Joan Pau I a la pantalla. La primera és del 26 d’agost de 1978, el dia que va ser escollit Papa; la segona, del 4 d’octubre del mateix any, quan va ser enterrat. Trenta-tres dies de diferència entre ambdues imatges. Segons la versió oficial del Vaticà, Albino Luciani va morir la matinada del 29 de setembre a causa d’un infart al llit de la seva cambra del Palau Apostòlic, una informació taxativa que deixava interrogants oberts i posava de manifest que el Vaticà amagava informació sobre les veritables circumstàncies que van posar fi a un dels pontificats més breus de la història.

Davant d’una desena de persones i amb el suport d’un PowerPoint, el periodista Vicenç Lozano narrava a mitjans de setembre, en un seminari a El Bosc de les idees –espai de convivència enmig del bosc del Montnegre– el cas Luciani i altres episodis truculents de la història vaticana que no han pogut ser encara esclarits a causa del mur de silenci que acostuma a aixecar la institució en situacions crítiques. Enviat especial de TV3 al Vaticà entre 1984 i 2019 i autor de Intrigues i poder al Vaticà (Pòrtic, 2021), Lozano segueix constatant en cada xerrada que fa en motiu del seu llibre l’interès que desperten en el públic les intrigues a la Santa Seu.

La ja citada mort de Joan Pau I, la misteriosa desaparició de la jove Emanuela Orlandi –la jove de quinze anys, filla d’un alt funcionari del Vaticà, que va desaparèixer el 1983– els escàndols provocats pels Vatileaks –filtracions de documents secrets que van sacsejar l’Església catòlica–, la pederàstia i les pressions per acabar amb el papa Francesc són algunes de les qüestions que han esperonat l’interès periodístic de Lozano en el seu intent de desxifrar el cor d’una de les institucions més opaques del món. No debades, com sol dir aquest periodista nascut a Vic, el Vaticà, malgrat la seva inspiració divina, no està exempt de l’equació que mou el món: poder, diners i sexe.

Amb 0,44 kilòmetres quadrats i 900 habitants, el Vaticà és l’Estat més petit del món i té, per tant, tot el que ha de tenir: des d’espais insignes com la plaça i la basílica de Sant Pere, els jardins, el Palau Apostòlic i la Casa de Santa Marta fins a edificis administratius de l’Estat i el Banc Vaticà. També hi ha premsa, ràdio i televisió; benzinera, farmàcia i una mena d’economat on els residents poden adquirir productes lliures d’impostos. I com que tot ésser humà té punts febles, a l’estat pontifici no hi falten tampoc indrets més o menys secrets reservats a la luxúria.

Davant d’un mur infranquejable

Actualment, al Vaticà hi ha acreditats al voltant de mig miler de periodistes de tot el món. Es coneixen com a vaticanistes i conformen un col·lectiu heterogeni: segons la classificació que en fa Míriam Díez-Bosch, directora de l’Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura, alguns vaticanistes treballen per a mitjans confessionals, altres per mitjans laics; també n’hi ha de laics que treballen en mitjans confessionals i catòlics que treballen en un mitjà laic. Finalment, i seguint la classificació de Díez-Bosch, existeix el ‘vaticanista transversal’, un tipus de periodista versàtil, un tot terreny que cobreix esdeveniments relacionats amb la Santa Seu a temps parcial. Malgrat les diferències entre uns i altres, tots ells senten passió per l’intrigant món de la Santa Seu i lamenten la seva manca de transparència.

Per intentar superar el mur infranquejable que sovint imposa la Santa Seu en matèria informativa, Lozano va fer el que creu que han de fer tots els periodistes: aconseguir fonts informatives. “Vaig buscar més de dos-cents confidents des del nivell més modest del Vaticà, com són els jardiners o membres de la Guàrdia Suïssa, fins a importants cardenals. Amb tots ells vaig intentar establir una relació de confiança mútua i al final vam acabar essent més amics que altra cosa. A través d’ells vaig poder extreure informació que anava més enllà de la que facilitaven els butlletins o rodes de premsa oficials”, detalla.

Malgrat tot, les fonts no sempre garanteixen la plena eficàcia de la informació. Segons l’exvaticanista de TV3, a la Santa Seu fa la sensació que el periodista és considerat com una mena d’enemic, una persona que representa un problema per a la institució. “Ens limitaven molt, fins al punt que qualsevol altra informació fora dels canals oficials era desmentida constantment per l’Ufficio stampa [gabinet de premsa] del Vaticà. Sempre acabaves amb manca d’informació oficial per poder donar validesa fins i tot a informacions que ja tenies ben corroborades d’altres fonts”.

Cada dia, un repte

Fora dels conclaves i altres moments en què el Vaticà esdevé epicentre informatiu mundial, ¿com treballa l’olfacte periodístic durant el dia a dia la Santa Seu? “La vida d’un corresponsal és a sobresalts. La paraula ‘desconnexió’ ha deixat d’existir. Mai hi ha dies festius. I malgrat tot, el que més desitges és informar. És impossible trobar un dia gris al Vaticà”, explica Eva Fernández, corresponsal de la COPE a Roma des de 2016. “L’olfacte hauria de ser una cosa genètica en un periodista, i si no ho és cal procurar adquirir-lo. Tenim la sort de poder aprendre de grans mestres. És el millor entrenament”, afirma.

“I hi ha alguna cosa que t’impedeix deixar de vibrar cada vegada que informes: l’admiració, el fet de deixar-te sorprendre per qualsevol matís de la notícia, encara que sigui mínim. I això que el fet de ‘comprometre’t’ amb el que expliques, de vegades et pugui tocar molt a dins, perquè hi ha successos dolorosos i amb prou feines pots contenir l’emoció. Fins i tot enmig de l’horror sorgeix una llum, gairebé sempre en forma de persones que coneixes al lloc dels fets, d’instants de generositat que reconforten. Jo només puc dir que cada dia a Roma es converteix en un repte. Saps com comences el dia, però mai com l’acabes”, afegeix aquesta veterana periodista.

Vinculada des de fa més de dues dècades a l’emissora de la Conferència Episcopal Espanyola, Fernández sosté que en la informació vaticana el temps ajuda a ponderar i a contrastar la informació. “El que és realment important, tant pel que fa a la informació del Vaticà com a qualsevol altra, és mantenir la mirada ‘de la primera vegada’, la frescor de la sorpresa. Sense aquest cuc interior serà molt difícil poder aportar passió en una feina que requereix persones ‘despertes’”, comenta.

“L’olfacte periodístic –remarca al seu torn Lozano–  es va perfeccionant al cap de molts anys de picar pedra com a professional. Et permet intuir on hi ha la notícia més enllà dels comunicats de premsa i amb l’ajut dels confidents i fonts informatives que has cultivat durant dècades, conèixer i lligar petits fets que es poden convertir en alguns casos en informacions de gran transcendència. La informació vaticana exigeix un treball minuciós i conèixer bé el context i els antecedents de les coses. Sense anys d’experiència sobre el terreny això és molt difícil, gairebé impossible de fer”.

El Vaticà no té ni mig quilòmetre quadrat d’extensió | Foto: Christopher Czermak (Unsplash)

Viatjar amb el Papa

Un dels moments més intensos en la vida professional dels periodistes vaticanistes és la cobertura dels viatges pontificis. Joan Pau II va fer un total de cent quatre viatges; vint-i-quatre el seu successor, Benet XVI, i trenta-quatre, fins al moment present, el papa Francesc. El programa dels ‘pelegrinatges apostòlics’ –com el Vaticà anomena oficialment aquests viatges– acostuma a ser maratonià: en pocs dies el Papa visita diverses ciutats, manté trobades amb personalitats polítiques, jerarquies eclesials i representants d’altres religions i pronuncia diversos discursos.

Eva Fernández és una de les setanta-cinc periodistes, de mitjana, que volen actualment en l’avió de Jorge Mario Bergoglio. “Acompanyar al papa Francesc és el més semblant a emprendre una aventura. No saps mai què és el que pot passar, encara que vagis molt preparat. Seguir l’agenda del Papa no és fàcil. Cal estar atent tant als discursos com a les converses improvisades i espontànies, i, sobretot, no perdre’l de vista, observar amb lupa cada detall, perquè en el moment que menys t’imaginis salta la notícia de forma inesperada”, comenta.

“Un viatge papal –prossegueix Fernández– requereix molt de temps de preparació previ i després intentar sobreviure a la intensitat de l’agenda diària. Amb prou feines hi ha temps de descans, els viatges són llargs i no acaben fins hores després de l’aterratge, moment en què s’aixeca l’embargament de la roda de premsa que es manté amb el Papa en el vol de tornada, i en el qual en tantes ocasions esclata la famosa i tòpica ‘bomba’ informativa. Cada viatge és únic: les persones, l’agenda i els missatges del Papa el converteixen en irrepetible”. Fernández, que en cinc anys ha cobert dinou viatges pontificis, assegura que Jorge Mario Bergoglio, malgrat els seus vuitanta-quatre anys, manté un ritme que esgota a periodistes molt més joves.

L’estil Bergoglio

Una de les novetats més significatives en matèria comunicativa introduïdes durant el pontificat de Francesc és la roda de premsa oberta a l’avió. En ella els periodistes poden preguntar el que volen, sense cap mena de censura. És un canvi que mostra que al Vaticà hi ha directrius de transparència que marquen una evolució positiva respecte als mandats de Joan Pau II i Benet XVI, si bé l’opacitat persisteix i la comunicació institucional vaticana té encara assignatures pendents per posar-se en sintonia amb el segle XXI.

L’estil de Francesc, el primer Papa jesuïta de la història, és precisament un dels darrers apartats del seminari impartit per Lozano. El pontífex argentí és mediàtic; la seva manera de parlar, clara i concreta, regala als periodistes titulars a dojo. És un Papa ben vist per creients i no-creients. La seva presència al Vaticà demostra que no tot són foscors en el si d’una institució que, per molt que s’esforci, no podrà evitar que tard o d’hora surtin a la llum els seus secrets més inconfessables.