Quan arriba una campanya electoral la majoria de candidats coincideixen en una promesa. Conciliar. Que la gent pugui tenir vida personal. Començant pels periodistes, que són els que recullen aquesta promesa dels candidats en els seus respectius mitjans? Moltes vegades no. I menys quan els partits fan servir les xarxes socials. Perquè, com conciliar si hi ha líders polítics, fonts pels periodistes al cap i a la fi, que piulen quasi a la mitjanit? I no és que parlin sobre una pel·lícula que estan veient en aquell moment. Arriben a publicar fins i tot dimissions. I el pitjor és que una vegada que un partit obre la veda, lògicament la resta de formacions també comença a reaccionar. O potser són els mateixos periodistes els que demanen a aquestes fonts que en donin el seu parer, sigui l’hora que sigui forçant als polítics a ‘sortir’ a les xarxes constantment? S’estalvien així una roda de premsa? O se l’estalvien les forces polítiques?

“Som més esclaus de la informació que abans? Sí. Les xarxes socials, especialment Twitter, s’han convertit en una eina imprescindible per periodistes i partits”, reconeix Lara Hermoso, periodista de RNE, qui afegeix, en un exercici d’honestedat, que no sap “com desconnectar, fins i tot durant les vacances”. “Soc incapaç, no sé trencar aquest cercle viciós d’informació”, admet. Per això no sorprèn llegir noves piulades d’aquesta periodista quasi a totes hores. Igualment cert és que ella és tot un referent perquè poques coses se li escapen de les que passen a la controvertida i marejant primera línia de la política. Per això ja ha publicat més de cent vuit mil piulades i compta amb centenars de periodistes entre els seus seguidors.

Hermoso admet la deformació professional, la sang dels periodistes que tampoc juga a favor d’una vida professional més o menys regulada. Però recorda el mal servei que fan els partits. I què, per a precaritzar encara més aquesta situació, recorda que “les empreses no paguen el que haurien de pagar”. “Tot i que és cert que la feina dels periodistes no acostuma a estar ben pagada. Tant de bo es poguessin millorar les condicions tenint en compte aquesta nova realitat”, afegeix.

A totes hores mirant la pantalla

Les fonts. Els mitjans. I els mateixos periodistes. Sembla que ningú ajuda. Quan salta una notícia a les xarxes, fet que cada vegada és més habitual, les vides afables entorn d’una llar de foc, una calçotada o fins i tot anar al lavabo es connecten a la feina. Si és que alguna vegada van deixar d’estar connectades.

Hermoso apunta que, en determinats moments, un podria esperar que un company del mateix mitjà sigui qui publiqui. Al que li toqui. El que estigui de guàrdia o en torn. Però també existeix un perill que aquesta espera porta implícita, com apunta Anna Punsí. Que ho tregui abans la competència. “Ets periodista de successos i veus a les xarxes que un ciutadà anònim ha penjat un vídeo d’una baralla important. Però estàs al sofà, un dissabte a la nit, sopant una pizza. Ignores el vídeo o comences a pensar que també pot estar veient el mateix vídeo algú d’un altre mitjà? Llavors (re) comences a treballar, donant per fet que no serà qüestió de dos minuts”, assegura la cap de successos de Ràdio Barcelona. “El vídeo no té context, s’ha d’esbrinar i trucar a fonts oficials per penjar-lo amb informació contrastada, s’ha de comprovar tot i confirmar dades tan importants com el nombre de ferits o de detinguts”, explica Punsí.

A diferència de quan no hi havia xarxes, ara molts periodistes estan connectats cada dia de la setmana | Foto: Unsplash

Pros i contres de la hiperconnectivitat

La periodista de la SER coincideix amb la de RNE en què aquesta hiperconnectivitat precaritza. Però a la vegada és un esforç que compensa. “Les xarxes treuen hores, però també donen satisfaccions. És cert que nosaltres decidim on posar els límits. Però també és veritat que si no estàs connectat sembla que t’estàs perdent alguna cosa. Si t’agrada, si sents passió i ets competitiu, treballaràs moltes hores. Però aconseguiràs fonts i t’arribarà informació de primera mà”, explica Punsí.
De fet tots podríem acceptar que no es poden organitzar rodes de premsa constantment. Sigui l’hora que sigui en què s’hagi produït un esdeveniment. D’aquí que Quico Santiago, coordinador del departament de premsa de l’Ajuntament de Barcelona, consideri les xarxes “ràpides i directes, eines que poden facilitar la vida de periodistes i polítics”. Però Santiago ho reconeix. Ens trobem en plena deriva. Negativa. No a tot arreu, però sí especialment en alguns canals. “Cada vegada s’estan desvirtuant les necessitats i les expectatives d’uns i d’altres. I no ajuden tant com abans, cada vegada ens sentim més a prop d’un entorpiment o d’una frivolització dels missatges”, es lamenta tot un professional que ha participat en els equips de premsa dels últims tres alcaldes de la capital catalana.

Per un benestar digital

Tinguin més o menys responsabilitats uns o altres sobre aquesta hiperconnectivitat, Mar Cabra en sap, i molt, del seu costat negatiu. Perquè, d’estar quasi vint-i-quatre hores pendent del mòbil, es va cremar. Amb seriosos problemes de salut. Per això ara és educadora en benestar digital. Perquè entén les rutines, els editors, el món digital. I aposta per una certa desconnexió. Però desconnexió al cap i a la fi. “No estem preparats per rebre alertes cada hora del dia. Tenim altres necessitats”, explica Cabra, qui recomana bones pràctiques com “portar dos mòbils o consultar les xarxes per blocs i per franges, igual que el temps que li dediquem a un boleto de ràdio”. Cabra –que el 2017 va rebre el Premi Pulitzer com a part de l’equip del Consorci Internacional de Periodistes de Recerca (ICIJ, en anglès) que va destapar els Papers de Panamà– ja no vol tornar a treballar a una redacció, però no ha perdut ni l’estima ni l’esperança per una millora de l’ofici. “Som capaços, quan editem una notícia, de saber què és l’important i que no ho és. I no sabem aplicar-ho a nosaltres mateixos? Quan no hi havia xarxes socials, el cap de setmana només hi havia una persona de guàrdia a molts mitjans. Per què ara sembla que tots estiguin de guàrdia, constantment?” es pregunta tota una professional que ja no creu en el famós ‘24/7’.

Deformació, deien Lara Hermoso i Anna Punsí. Deformació com a part de l’ADN de tot periodista. Però un periodista que a la vegada se sent més exigit i que reclama altres rutines. O una certa conciliació. Però de veritat. Per poder esprémer el talent sempre que toqui. I a la vegada assaborir una pizza, un dissabte a la nit, quan toqui també.