Arribava a casa, cap al migdia. Tenia ganes de descansar una estona. No va poder. Abans d’arribar a l’ascensor, va rebre un tret al cap i un altre a l’espatlla. Tenia 48 anys. Una veïna de l’edifici de Moscou on residia va trobar el seu cos, quatre bales i l’arma poc després que es produïssin els fets. Anna Politkóvskaia va ser assassinada el dia de l’aniversari de Vladimir Putin, el 7 d’octubre de 2006. N’hi ha que diuen que no va ser una coincidència.

Vuit anys després els autors materials de l’assassinat van ser condemnats a cadena perpètua. L’ex policia Dmitry Pavliutchenkov i els seus còmplices van acabar amb la vida de Politkóvskaia però quan es compleix una dècada d’aquells fets molts creuen –entre ells l’entorn de la periodista i la Fiscalia– que els que en realitat van organitzar i dictar l’ordre de l’execució mai seran condemnats. Perquè és sabut que a Politkóvskaia la van matar per les seves crítiques a l’actuació del govern rus, encapçalat per Putin, en el conflicte txetxè.

Un dia després de l’assassinat, el periodista Íñigo Saénz de Ugarte ja apuntava al seu bloc que la mort de Politkóvskaia s’havia produït perquè aquesta era un obstacle en la carrera de Ramzan Kadírov, actual president de la república de Txetxènia i que al 2006 preparava el terreny per ser-ho amb l’ajut de Putin. Dos dies després del seu assassinat, Politkóvskaia tenia previst publicar un reportatge on denunciaria les tortures i segrestos que es donaven a Txetxènia. En un dels casos que recollia, Kadirov s’hi trobava directament implicat.

Guardons versus amenaces

El treball d’aquesta periodista russa es va començar a conèixer internacionalment quan va dedicar-se a fer les cròniques de la segona guerra de Txetxènia. El conflicte amb el territori i el govern rus venia de lluny, però com que en la primera –sota el govern de Boris Yeltsin– va ser Rússia que es va “humiliar”, durant la segona Putin, ja com a president, va prohibir als mitjans explicar què hi passava.

Anna Politkóvskaia cobria la segona part del conflicte des de la revista Nóvaya Gazeta, on hi va treballar set anys i des d’on va explicar el transcurs de la guerra. També va utilitzar la publicació com a altaveu de les seves crítiques cap al govern de Putin, tacat de corrupció i accions violentes contra els txetxens.

Tot i que en un principi la seva feina va passar desapercebuda dins territori rus, va servir per formar una imatge de conjunt sobre les actuacions del govern, però també dels txetxens durant el conflicte. Mentre que fora de Rússia la condecoraven, des del Kremlin la qualificaven com a “no reeducable”. La cobertura de la guerra li va servir per guanyar al 2004 el premi Olof Palme per la defensa dels drets humans i per rebre amenaces de tot tipus per part d’alts càrrecs governamentals. Aquell mateix any també obtindria el premi Vázquez Montalbán de Periodisme Internacional que concedia el Col·legi de Periodistes de Catalunya juntament amb El País, El Periódico, l’Avui, el Grup Planeta i Random House Mondadori.

Ciutadans posen flors en record de la periodista russa. Foto: Pen International

Les clavegueres del Kremlin

La segona guerra de Txetxènia, iniciada per Putin al 1999, li havia servit a la periodista com a pretext per explicar com era, en realitat, el mandat de l’exlíder de la KGB. Amb les seves cròniques i els seus reportatges amb testimonis de primera mà, Politkóvskaia va relatar com funcionava un país que feia poc que havia deixat de ser un imperi, però que les seves elits encara enyoraven.

Politkóvskaia va néixer l’any 1958 al bloc occidental, concretament als Estats Units. Quan va estudiar la carrera als anys 80, la URSS estava a punt de caure i a l’hora de posar-se a treballar va poder fer-ho de seguida en mitjans que ella considerava lliures ja que havien nascut després de la caiguda del bloc soviètic.

Quan Putin va arribar al poder, la llibertat de premsa, igual que molts altres drets de la ciutadania, anaven minvant exponencialment. La cobertura de la guerra de Txetxènia només n’era un exemple, ja que la periodista va escriure fins a quatre llibres on explicava què passava a les clavegueres del Kremlin.

Un referent de la professió

Deu anys després de la seva mort, la figura d’Anna Politkóvskaia segueix sent un referent en el periodisme per a la defensa dels drets humans i Vladimir Putin segueix al capdavant de Rússia. Des que va tornar a presidir el país al 2012 –després de passar quatre anys com a cap de Govern– la censura contra la premsa i les lleis contra les llibertats dels ciutadans han estat més abundants i restrictives.

A dia d’avui, les televisions russes estan controlades pel govern, el que ha fet caure Rússia al lloc 148 –d’un total de 160– a l’índex d’aquest any que analitza la llibertat d’expressió i que elabora Reporters Sense Fronteres.  Igual que al 1999 es va assegurar que els mitjans no expliquessin què estava passant al territori que havia envaït, al 2014 va canviar el codi penal perquè l’“exhortació del separatisme” fos delicte. Ara no és Txetxènia, és Crimea. No és Anna Politkóvskaia, sinó d’altres periodistes que es juguen la vida per explicar què passa al Kremlin i per què.