Tardor del 2012. Nova York. Redacció d’un dels mitjans més reputats del món, el The New York Times. El Rei Joan Carles I, el Ministre d’Exteriors, José Manuel García-Margallo, i el cap de la Casa Reial, Rafael Spottorno, tenen una reunió amb Arthur Sulzberger, president i director executiu del diari novaiorquès gràcies a la mediació de Juan Luís Cebrián, exdirector d’El País i recent director general de Prisa, que manté una amistat amb Sulzberger. 

La Casa Reial, i especialment el rei emèrit, estan preocupats per una trucada de periodistes del diari nord-americà a La Zarzuela que estan investigant quina és la fortuna del rei emèrit. La visita a Nova York és un intent d’aturar la investigació, però no només no ho aconsegueix sinó que es viu una situació molt tensa quan el monarca, en una reunió d’una hora de durada, amenaça als periodistes quan aquests li pregunten per les presumptes comissions milionàries. Tot plegat finalitza amb un article que no deixa a ningú indiferent i que, juntament amb el maluc del rei a Botswana, marca el camí cap a l’abdicació de Joan Carles, que té lloc dos anys més tard, el juny de 2014.

La història de la visita al The New York Times va ser publicada el passat 24 de juliol a El Confidencial per la periodista Silvia Taulés. “La informació m’arriba fa temps i per fonts directes, de gent que estava en aquesta reunió”, assegura. També aclareix que no cita noms per petició expressa de les fonts i que no ha pogut publicar tot el que va succeir en aquesta reunió. “Va ser molt més dura del que hem publicat”, admet Taulés. 

El periodisme d’investigació ha estat clau des d’aquell moment i fins avui en dia, després de la notícia que el rei emèrit marxa d’Espanya arran dels escàndols que té al seu voltant. I és que mitjans nacionals i estrangers fa temps que airegen aspectes molt delicats fruit d’una llarga i complexa investigació. Però, per què s’ha trigat tant a investigar al rei emèrit i a la Casa Reial? El periodisme d’investigació és més fort i potent a altres països que aquí? En quin moment els Borbons han deixat de ser intocables? 

Per què s’ha trigat tant a investigar?

El darrer mes de març el diari suís Tribune de Genève, juntament amb El País, van publicar que un jutge helvètic estava investigant a la Fundació Lucum de Panamà –que té al rei emèrit com a beneficiari–, d’on surten els 64,8 milions de dòlars que es van ingressar a la banca privada Mirabaud, així com les donacions que es van fer a l’examant del rei, Corinna Larsen. Per què històries com aquesta no havien sortit a la llum fins ara? Hi ha més ‘aventures’ similars?

James Badcock, corresponsal a Madrid del diari The Telegraph i de la BBC que va destapar que Felip VI era el beneficiari d’un dels comptes de Joan Carles a Suïssa, afirma “els espanyols que observen els mitjans de comunicació es pregunten: on era aquesta informació durant tot aquest temps? Hi havia una consigna?”. Badcock afegeix que “sempre s’havia acceptat que Joan Carles I tenia diners que probablement no hauria de tenir”. 

“Ara ja se sap que existia certa omertà amb Joan Carles I per part dels mitjans i que les trucades de la Casa Reial als mitjans eren habituals”, assegura Taulés. “Durant molts anys la monarquia era un tema gairebé tabú i la figura del rei era gairebé intocable, però arriba un moment en què la veda informativa s’obre”, afegeix José María Irujo, periodista d’investigació d’El País, que justifica tots els anys de silenci. “Fins al cas de Suïssa no havíem publicat temes d’investigació sobre el rei emèrit perquè no teníem documents com per escriure una història de veritat”, argumenta. Així mateix, explica que en aquesta ocasió es tracta d’una investigació periodística que parteix d’una investigació judicial, d’allò que un fiscal té documentat. Per tant, el paper dels mitjans de comunicació en aquest cas és divulgatiu. En la mateixa línia, Taulés afirma que “és molt difícil tenir accés a documents que impliquen a dues parts privades, perquè per molt que Joan Carles I fos el cap d’estat, tot el que està sortint ara és de la seva vida privada”.

En canvi, des de Barcelona, David Gorman, d’El Nacional, ho veu diferent. “Els grans mitjans de comunicació espanyols informen ara dels negocis tèrbols de Joan Carles I perquè el seu silenci seria clamorós quan la premsa estrangera en parla, però el monarca actual, Felip VI, i la seva figura continua totalment protegida de qualsevol escàndol”, assegura.

El rei ha deixat de ser intocable?

En tota aquesta qüestió no s’obre únicament un debat, sinó diversos. La immunitat del rei durant l’exercici del seu mandat: té sentit avui en dia? La Constitució el protegeix durant tot el seu regnat –tant en l’àmbit públic com privat–, i durant molt temps comptava també amb el silenci o la complicitat de la majoria de mitjans del país. Segons Badcock, “Joan Carles va deixar de ser intocable a ulls de la premsa el dia de l’incident de Botswana i des de llavors hi ha hagut una cadena d’esdeveniments que l’han fet més i més vulnerable”.

Avui en dia, tot i que davant la llei i de la majoria de mitjans ja no manté aquesta inviolabilitat, els lletrats del Congrés dels Diputats, amb el suport de PP, PSOE i VOX, han rebutjat en diverses ocasions la possibilitat d’obrir una comissió d’investigació al voltant dels monarques (tant l’actual com emèrit). En aquest sentit, David Gorman reconeix que “el monarca actual, Felip VI, i la seva figura continua totalment protegida de qualsevol escàndol”. I tots els actes dels darrers temps així semblen demostrar-ho: primer desvinculant Felip VI de l’herència del seu pare i ara amb la marxa de Joan Carles I a l’estranger com a estratègia per salvar la monarquia. 

Per la seva banda, tant Taulés com Irujo afirmen que tot i que el rei va ser un tema tabú durant molt temps, fa ja aproximadament una dècada que es publiquen articles crítics amb la seva figura, així com les seves relacions personals, amistats i suposades amants. Així i tot, Irujo no està d’acord amb certes afirmacions dels darrers temps. “Molta gent, fins i tot de dins de la professió, et diu que el que està sortint ara ho sabia tothom, però jo crec que això serveix com a conversa d’un cafè amb amics, però no per posar-se davant d’un ordinador i signar-ho amb el teu nom i cognom”, afirma Irujo, que es mostra contundent en aquest aspecte perquè assegura que no és que s’ha mirat cap a una altra banda, sinó que han faltat proves i que, en cas d’haver-les tingut, hi haurien dedicat tot l’esforç i dedicació perquè el tema és apassionant i important. 

I què passa amb el periodisme d’investigació?

“La gent està més aviat cansada i decebuda que no s’hagi investigat cap d’aquests casos abans. És una institució que ha estat corrupta i això s’ha amagat durant molt temps, fet que evidentment, enfada la gent”, afirma Badcock, que també apunta que al Regne Unit no seria possible que un cas com el del rei fos vox populi i no s’hagués investigat, perquè tot i que hi ha moltes coses dolentes dels mitjans britànics, la investigació periodística no és una d’elles. 

En aquest sentit, Irujo opina que “les empreses a Espanya sempre han pensat que el periodisme d’investigació és car, que tenir dues o tres persones alliberades que publiquen poc no és rendible”. Així i tot, és positiu i de cara al futur comenta que venen bons temps pel periodisme d’investigació perquè cada cop més es voldran grans anàlisis, bones opinions i històries d’investigació que denunciïn, controlin i desvetllin temes importants. Irujo també apunta que “tots els mitjans pateixen pressions quan publiquen informacions delicades i el que és important és que el mitjà tingui la independència suficient per a saber esquivar aquestes pressions i publicar”. Per la seva part, Taulés creu que a Espanya hi ha poc periodisme d’investigació i que a Catalunya encara n’hi ha menys.

De cara a potenciar-lo hi ha diverses alternatives, com tenir partners nacionals o internacionals que treballin amb interessos comuns i amb els quals llencin exclusives junts, com han fet recentment Eldiario.es i Infolibre.

I com es presenta el futur de la monarquia?

La renúncia del rei Felip VI a l’herència del seu pare, la fugida de Joan Carles I d’Espanya, el silenci, l’hermetisme i la capacitat de mirar cap a una altra banda del govern i de la Casa Reial, així com la inviolabilitat del monarca, no auguren un futur gaire esperançador a la monarquia. “Potser Felip VI hauria de preparar un marc legal perquè el que està passant amb el seu pare no pogués tornar a passar”, afirma Badcock, que afegeix que els controls i l’escrutini de la monarquia és necessari.

Des de fora i des de dins de la professió també hi ha diverses preguntes a l’aire. És que no els periodistes no han sabut fer bé la seva feina? És que l’opinió pública no ha insistit prou? O és que els poders fàctics durant molts anys han pogut amb la premsa? I sobretot, tornarà a passar? O la pròxima vegada ho detectarem abans que el rei ja no sigui rei i encara estigui al país?