El 23 de març de 2010 veia la llum Periodismohumano.com, un mitjà digital fins aleshores insòlit dins del panorama informatiu a Espanya. Apadrinat per Javier Bauluz, premi Pulitzer, comptava amb una desena de redactors i col·laboradors i prenia com a font d’inspiració la Declaració Universal dels Drets Humans. El germen d’aquella aventura periodística es trobava en un manifest publicat dos anys abans per un grup de persones vinculades al món de la comunicació i la cultura, que consideraven la defensa dels drets humans com “una de les tasques primordials del periodisme i els periodistes”.

La periodista Patricia Simón, cofundadora i sotsdirectora d’aquell projecte avui extint, explica així el context en què va sorgir la iniciativa: “En un moment de bogeria neoliberal, molts vam advertir una pèrdua de qualitat en els nostres mitjans de referència, en els quals suposadament volíem treballar, i maldàvem per practicar un reporterisme clàssic amb una vocació més humanista, a través d’una Declaració Universal dels Drets Humans que teníem molt interioritzada en bona part gràcies a la difusió que n’havien fet les ONG”.

“Els referents periodístics de les persones que vàrem començar a treballar a finals dels noranta i inicis dels 2000 eren gent com Eduardo Galeano, Gabriel García Márquez o Mario Benedetti, entre altres, que feien de periodistes, però que en definitiva eren humanistes que havien lluitat contra les dictadures als seus respectius països”, afegeix Simón, que acaba de publicar Miedo, un assaig sobre les pors i els desafiaments més urgents que afronta el món actual.

Mitjans en temps de postveritat

Vivim en un moment en què la postveritat imposa una distorsió deliberada de la realitat que creix amb la proliferació de rumors i mentides difoses per múltiples canals. Quan sembla haver-se trencat un valor bàsic del periodisme com és la veracitat, avui, més que mai, sembla del tot oportú preguntar-se si encara els mitjans de comunicació són eines útils per afavorir el coneixement, la convivència i l’entesa necessàries per avançar cap a un món més just, humà i igualitari. Des d’aquest punt de vista, quina és la situació general dels mitjans?

“Com en tot, no es pot generalitzar. Per tant, no caurem en la temptació de fer una esmena a la totalitat dient que els mitjans només busquen l’audiència, el sensacionalisme i a canvi d’això, si convé, traeixen tots els valors bàsics dels codis deontològics. Això seria molt fàcil de dir i n’hi hauria molts exemples que permetrien afirmar que és així. Però hem de filar prim, distingir i fer veure que no tot és el mateix ni pel que fa a la ràdio, ni pel que fa a la televisió ni pel que fa a premsa escrita. Dins d’aquest maremàgnum d’informació és possible discernir on hi ha uns mitjans de comunicació sòlids”, reconeix el filòsof i teòleg Francesc Torralba.

El problema de la televisió

Patricia Simón, per la seva banda, considera que, al contrari del que s’acostuma a creure, dins del panorama actual, amb la gran quantitat de mitjans sorgits durant els darrers anys, es fa “un molt bon periodisme des del punt de vista humanístic, amb més reportatges de context fins i tot en les crisis humanitàries”. No obstant això, estableix clares distincions entre premsa, ràdio i televisió. “Deixant de banda els mitjans d’ultradreta, que més que mitjans de comunicació em semblen mitjans d’intoxicació, la premsa escrita està en un bon moment pel que fa a la qualitat informativa. En aquest sentit, trobo que és molt simptomàtic el cas d’El País, on malgrat haver-hi un consell d’administració controlat per l’IBEX 35, s’han adonat que o bé cuiden el contingut o es queden sense base social”, exposa.

Una consideració a part mereix la televisió, que en opinió de Simón és, amb poques excepcions, el pitjor que li ha pogut passar a la ciutadania i a la democràcia d’aquest país. “Els programes que modulen l’opinió pública –adverteix– juguen a fer augmentar la frustració, la crispació, la polarització i l’enfrontament. Hi ha certs informatius que expliquen les coses d’una forma molt accelerada, histriònica, amb locucions pròpies d’un partit de futbol. Tot això genera un clima social i polític incendiari”.

Dins el panorama radiofònic, la reportera considera “una gran notícia” l’augment i la varietat de l’oferta de continguts generats en bona part gràcies a l’auge del podcast. “La ràdio genera un altre tipus de tempo, ja que permet escoltar coses en profunditat i reportatges sonors de llarga duració. Crec que com a mitjà es troba en un bon moment”, opina.

La violència contra les dones cada cop està menys invisibilitzada als mitjans | Foto: Noah Buscher (Unsplash)

Humanisme i drets humans

Es coneix com a humanisme la doctrina filosòfica segons la qual l’ésser humà és el valor central en el conjunt del cosmos i que, per tant, mereix la màxima atenció i respecte. El text de la Declaració Universal dels Drets Humans n’és la traducció jurídica i ètica. “La Declaració no és un text filosòfic, és un text ètico-jurídic que reconeix una sèrie de drets a tot ésser humà: el dret a la vida, al treball, a l’educació, a la llibertat, a un tracte just, entre altres. És la concreció d’aquest humanisme que té una llarguíssima tradició a la història d’Occident”, detalla Torralba.

Malauradament, però, la història de la humanitat va indissolublement lligada al mal en totes les seves formes: guerres, èxodes, calamitats de tota índole que han comportat per a l’espècie humana a un patiment constant i terriblement cruel. Tant és així, que els drets reconeguts en els trenta apartats del document adoptat per l’Assemblea General de les Nacions Unides l’any 1948 brillen per la seva absència, encara avui en dia, a moltes parts del món.

La part positiva, potser, és que la sensibilitat de la societat cap a determinades formes de violència i d’opressió ha crescut durant els darrers temps. I si fa algunes dècades els abusos a menors se silenciaven sistemàticament o la violència contra les dones es menystenia fins al punt de ser titllada com a ‘crims passionals’, en la societat de la informació aquestes i altres problemàtiques no passen desapercebudes. Des del punt de vista informatiu, però, la clau es troba en la manera com s’aborden.

Experiència solidària amb les víctimes

Fixem-nos per exemple en el cas de la violència masclista. Malgrat que es tracta d’una de les problemàtiques més greus i profundes que afronta la societat, sovint fa l’efecte que només se’n parla quan es dona el cas d’una dona o infant maltractats o assassinats. Quan els fets deixen de ser notícia, les víctimes es converteixen en números, però segueixen sense ser abordades les injustícies de gènere que fomenta el patriarcat com a sistema de dominació. I l’opinió pública que sent habitualment parlar d’aquests crims corre el risc de banalitzar aquesta realitat i no genera una reflexió ni un posicionament.

“En aquests casos –afirma Torralba– cal informar, però, a més a més, cal denunciar. O sigui, no pot ser una informació neutra –com qui diu ‘ahir va fer sol a Barcelona’–, sinó que hi ha d’haver una càrrega de denúncia, perquè al final el periodisme ha de ser un instrument no només d’informació sinó també de transformació de la societat”.

Per aquesta raó l’any 2018 la revista La Marea, dirigida per Magda Bandera, va impulsar la campanya Por todas, una investigació sobre el que passa abans i després d’un feminicidi a partir de l’anàlisi de les cinquanta-cinc dones assassinades a Espanya el 2014 segons dades oficials. “Por todas vol saber com opera la violència masclista i què hi ha al darrere d’aquesta xacra social que tan sovint acaba en feminicidis. Abordar aquests casos concrets anys després que es produïssin ens serveix per a aprendre: aprendre com es va cobrir informativament en aquell moment, quines coses es podrien millorar, què va fer l’administració abans de cada assassinat i què podria haver fet”, argumenta Simón, que participa com a reportera en aquest projecte finançat a través d’un crowdfunding.

La virtut de Por todas és la capacitat de crear humanitat, sensibilitat i experiència solidària amb les víctimes, un repte que, segons Torralba, haurien d’abordar tots els mitjans de comunicació, ja siguin escrits, televisius o radiofònics. “Això es fa buscant un opinador que expliqui per què això no hauria de passar mai, perquè està passant i què hauríem de fer tots per evitar que continuï passant. Aquí hi ha un compromís fort. I aquest és el compromís que els mitjans han d’assumir amb els seus opinadors, amb els seus col·laboradors més estrets”, conclou el pensador barceloní.

Periodismohumano.com va durar quatre anys escassos, però l’ideari que defensava continua manifestant-se a través de mitjans com ara eldiario.es, La Marea, Crític, Pikara Magazine o La directa, i un bon grapat de periodistes que creuen en un periodisme basat en l’amor, el respecte i la cura cap a les persones; un periodisme lliure que defuig dels prejudicis i que, si bé no pot canviar el món, almenys vol contribuir a fer-lo una mica més habitable.