Els talibans van prendre Kabul l’agost de 2021, i mentre milions d’afganesos observaven, amb terribles pensaments, el que estava a punt de succeir sota un règim extremadament religiós, endarrerit i conservador, jo m’estava preparant per abandonar el meu país, potser per sempre.

Han passat gairebé deu mesos des de la darrera vegada que vaig veure Afganistan i que els talibans van recuperar el control de la vida del poble afganès. El resultat ha estat el deteriorament de la professió que estimo i en la qual hi he passat prop de dues dècades.

El més irònic és que mentre els països occidentals es van abstenir d’enfrontar-se als talibans, van tancar els ulls a la seva brutalitat i els van donar marge de maniobra, aquests exèrcits de la foscor anunciaven un control més estricte i ferm sobre Afganistan, fent cas omís als drets del poble, incloent-hi el dret de la llibertat d’expressió.

El 2021 l’Afganistan ocupava el lloc 122 en el rànquing de llibertat de premsa que Reporters Sense Fronteres elabora anualment. Avui ja ocupa el lloc 156. Aquest descens ha estat ràpid, en qüestió de mesos, i és una tortura per a la vibrant fraternitat del periodisme afganès.

Una professió sota mínims

A l’Afganistan, on la llibertat de premsa era celebrada, va haver-hi, en un moment determinat, cent setanta emissores de ràdio, més de cent diaris i múltiples canals de televisió. Tot des de la invasió liderada pels Estats Units vint anys enrere. Però tot això se’n va anar en orris un cop els talibans van prendre el control del país i de les vides dels seus habitants.

Fins al moment, s’estima que 6.400 periodistes s’han quedat sense feina (al voltant del 80% de les dones i el 60% dels homes) i més del 40% dels mitjans de comunicació han hagut de tancar. I els mitjans que encara segueixen treballant són emprats pels talibans per la seva pròpia propaganda, que ningú s’atreveix a desafiar. Per tot això, Nacions Unides considera Afganistan com un dels països més perillosos del món per la premsa i confirma que, des de la caiguda de Kabul, s’han incrementat els atacs contra periodistes i mitjans de comunicació.

Després que, en un inici, els talibans prometessin respectar els drets de les dones per treballar, aquests han ordenat als responsables dels mitjans de comunicació que retiressin la programació conduïda per dones i que acomiadessin a totes les periodistes que hi treballaven. Això ha forçat a moltes d’elles a quedar-se en casa, haver de posar-se a netejar cases o, en última instància, abandonar el país.

El burka torna a ser una imposició per a les dones afganeses | Foto: ET (CC)

Menyspreu, amenaces i intimidacions

Encara, però, hi ha unes poques dones periodistes afganeses que treballen per mitjans de comunicació privats. Si en el seu moment n’hi havia 1.080 exercint a 108 mitjans de comunicació de la capital, avui n’hi ha menys de 76, incloent-hi les que treballen però s’enfronten a les dures restriccions introduïdes pels talibans.

El que ha passat en tots aquests mesos als periodistes de mitjans independents és una mostra de l’absolut menyspreu dels talibans cap al periodisme i els mitjans de comunicació. S’han viscut nombrosos episodis d’amenaces, intimidacions, agressions i insults per coses com que un periodista no cités a un comandant local o a un oficial dels talibans en una notícia. Això no fa més que incrementar la pressió i les amenaces dels oficials talibans i, donat el cas, força al periodista a deixar la seva feina.

Un amic periodista amb qui vaig treballar molts anys no té ara manera de continuar exercint la professió que tant estima. Actualment, es veu obligat a pasturar el bestiar i compartir amb la seva família la consternació i l’esperit d’un somni trencat, en comptes de compartir el somriure i la felicitat. És quelcom visible quan parlo amb ell. I hi ha milers de periodistes al llarg i ample d’Afganistan en una situació similar.

Problemes financers

No hi ha cap mitjà de comunicació que no hagi experimentat greus dificultats financeres després que el país caigués en mans dels talibans, ja que aquests van apoderar-se de les ajudes i dels fons d’organismes internacionals que estaven disponibles per al desenvolupament de la professió periodística. A més, moltes empreses que s’anunciaven s’han vist obligades a tancar per la situació econòmica.

Tot plegat no ha estat una bona notícia per al flux d’informació i la rendició de comptes dels governants. La manca d’informació fiable i precisa, així com l’apagada informativa creixent, és evident. Els riscos físics per als periodistes afecten la informació lliure i imparcial en un moment en què les acusacions d’atrocitats contra els drets humans estan creixent, juntament amb les notícies falses i la propaganda que inunda les xarxes socials.

Els periodistes a l’Afganistan diuen que no estan només espantats per les seves carreres professionals, sinó també pel futur del periodisme al país.