Periodista, escriptor, gastrònom i, sobretot, sibarita. Així es podria descriure a Néstor Luján, home del qual aquest 2022 se celebren els cent anys del seu naixement.

Un prolífic professional que va destacar per la seva gran curiositat i varietat de temes que tractava a la seva obra, que es compon d’uns vint-i-cinc mil articles, una quinzena de novel·les i una vintena de llibres.

“He escrit des d’enterraments, quan era redactor al Noticiero Universal, fins a editorials polítics, passant per crítica de toros, literàries, de boxa i tenis, ballet i música, cròniques de viatges i evocacions històriques, reportatges polítics i cròniques gastronòmiques”, relatava al final de la seva vida. Res se li escapava a aquest home nascut a Mataró el Dimecres de Cendra del 1922. Una data que ell mateix considerava que l’havia marcat amb un caràcter “irònic, alegre i contradictori”.

El cert és que, al llarg de la vida, se’l va arribar a conèixer popularment com a un gran amant dels plaers i l’hedonisme. I això que els seus orígens són més aviat humils. Als set anys es muda amb la família a la Barcelona del 1929, aprofitant la feina que ofereix l’Exposició Internacional. Tres anys més tard comença a estudiar batxillerat als Maristes, on coneix a persones que seran clau en la seva trajectòria, com Antoni Vilanova, fill d’una família d’escriptors. Són uns anys en què Luján està àvid de cultura i, a banda de dedicar bona part del seu temps a la lectura, també participa en tertúlies amb altres estudiants.

Tot un món que s’atura amb l’arribada de la Guerra Civil, quan només té catorze anys. Això no l’impedeix continuar llegint i formant-se en història i literatura. Mentrestant, el seu pare és empresonat uns quants mesos el 1939, tot i haver-se acollit a la llei Azaña durant la Segona República.

Periodisme local i de denúncia

Quan acaba la guerra, Luján es matricula a la Universitat de Barcelona en filosofia i lletres i col·labora en revistes universitàries. No és fins al 1943 que s’incorpora al setmanari Destino, on és l’encarregat d’escriure cròniques de toros. Tres anys més tard inicia la seva pròpia columna, anomenada Al doblar la esquina, on fa periodisme local i parla de tot el que passa als carrers de Barcelona. La columna aconsegueix tenir molt ressò perquè es converteix en el primer periodista que denuncia els serveis municipals de la ciutat, fins al punt de contribuir a l’èxit de la vaga dels tramvies el 1951. Uns escrits pels quals és amonestat per les autoritats franquistes.

Cansat de la censura, aquest periodista bilingüe (comença a escriure en castellà, llengua materna, i publica el seu primer text en català el 1949) decideix escriure sobre gastronomia. Un tema que li agradava i que, a més, sap que ningú li censurarà. És així com comença a publicar a la secció Coma bien, on practica tota una literatura gastronòmica que li permet explicar el món que hi ha darrere de cada plat o ampolla de vi. Durant la resta de la seva vida, la temàtica gastronòmica serà la seva gran aliada a l’hora d’esquivar censors i de mostrar la seva filosofia de viure. En són testimonis, milers d’articles i llibres referents, com El arte de comer (1983), on parla sobre la tradició culinària francesa.

Entrevista de Carmen Alcalde a Néstor Luján al programa Identitats de TV3, que es va emetre el 17 d’abril de 1985

Problemes amb el Règim

“Sentia la necessitat d’evadir-se dels problemes quotidians, de crear un refugi de sofisticació i subtilesa, amb uns rituals i unes normes estrictes, i amb una porta sempre oberta a la creació i a la imaginació que només poden creuar els grans innovadors”, deia el crític Julià Guillamon. Amb aquesta definició, no és estrany que els seus companys periodistes i cuiners l’anomenessin “el mestre”. Una persona sibarita i culta en un món dominat pel franquisme.

Tot i escudar-se en el periodisme gastronòmic, el 1958 és nomenat director de Destino. Uns anys més tard s’aprova la Llei de premsa i impremta promulgada per Manuel Fraga, fet que Luján aprofita per començar a publicar a un seguit d’articulistes moderadament crítics amb el règim. Fins i tot ell mateix demana en un article la dimissió de l’aleshores rector de la Universitat de Barcelona. Aquest intent d’obertura dels continguts li provoca diversos expedients, la suspensió de la revista durant dos mesos el 1967 i un procés davant del Tribunal d’Ordre Públic que el condemna a dimitir del càrrec, pagar una elevada multa i a passar vuit mesos de presó. Se’l declara un “liberal a la francesa”.

“Sempre m’ha agradat que em diguin rebel, perquè ho soc. Però, al contrari que un revolucionari, que s’ha de sotmetre a la tirania de la revolució, jo crec en la llibertat d’expressió”, diria anys més tard dels fets. No pot tornar a la direcció fins al 1974, però aviat dimiteix del càrrec per desacords amb la nova propietat. Un any més tard es converteix en el director de la revista de divulgació històrica Historia y Vida i inicia col·laboracions amb La Vanguardia, El Observador, l’Avui o El Noticiero Universal.

Escriptor històric

Paral·lelament, durant els anys vuitanta comença a publicar en català de forma regular i engega una etapa molt productiva com a novel·lista, sobretot centrada en la recreació d’ambients i personatges històrics. En destaca en castellà la novel·la Decidnos, ¿quién mató al conde? (1987), que guanya el premi Plaza i Janés, i en català Els fantasmes del Trianon (1995), que aconsegueix el Sant Jordi.

De fet, són molts els guardons que obté al llarg de la seva vida, com el Premi Nacional de gastronomia el 1974 i la Creu de Sant Jordi el 1985. També va ser membre de les acadèmies de gastronomia espanyola i internacional. A més, després de morir a causa d’un càncer el 1995, s’instaurà el premi anual Nèstor Luján de novel·la històrica.

Mirant enrere, un es pregunta com és possible que un periodista d’aquesta envergadura no gaudeixi d’un reconeixement més estès entre la resta de periodistes. “El pecat de Nèstor Luján ha estat ser un liberal, i a Espanya l’atonyinament intel·lectual del liberal ha estat una de les poques iniciatives en què dretes i esquerres s’han posat d’acord”, diu Agustí Pons, periodista, amic i biògraf de Luján, en un article publicat a El Punt Avui. En tot cas, Pons assegura en el mateix escrit que a la professió periodística “li aniria bé emmirallar-se en aquells predecessors que no es van adherir a cap de les causes redemptores del moment, i que només es van declarar compromesos amb ells mateixos i amb la seva manera d’entendre el món.”