Leila Guerriero (Junín, 1967) afirma que hi ha una gran diferència “entre esquinçar el silenci d’una pàgina amb una substància grisa o amb un tall inoblidable”. És fonamental entendre-ho bé això. La periodista argentina treballa sempre sota aquesta pressió autoimposada. Diu que “només si una prosa intenta tenir vida, tenir nervi i sang, un entusiasme”, només si és així, assegura, qui ho llegeixi podrà sentir també aquesta vida, aquest nervi, la sang i l’entusiasme. I ella no ha estudiat mai periodisme. Però ha llegit molt, ha canibalitzat els millors, i així escriu, de manera ferotge i sense treva. Amb entusiasme i conscient que el seu negoci és el de la incertesa i la por.

“Cada vegada que m’assec a escriure, sóc aquesta dona [Beatrix Kiddo (Uma Thurman), a Kill Bill: Volum 2] dins d’una caixa de fusta. Sense esperança però, sens dubte, entregada a una convicció impossible. Disposada a executar el meu millor cop. Podré fer-ho? Ho hauré fet ja alguna vegada? No ho sé, però això és la incertesa. És el salari que es cobra la por. I jo li pagaré tota la vida”, va admetre aquest dilluns al Col·legi de Periodistes de Catalunya durant el seu discurs de lliurament del XIV Premi Internacional de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán.

Quan té un projecte entre mans, Guerriero investiga i entrevista durant setmanes o mesos. I després passa jornades maratonianes tancada al seu pis, sobre el teclat, parant només l’indispensable, fins que tot li quadra i per fi creu que allò ja no pot sonar millor. Escriu cròniques i reportatges llargs, de cinc, deu, quinze pàgines, o de tot un llibre. També columnes breus i fulgurants. I per aconseguir aquest segell tan seu, aquest periodisme que és bona literatura (perquè ella no ho concep d’altra manera), diu que, des d’adolescent, ha devorat pel·lícules, novel·les, poesia, còmics i música de tota mena, dels quals n’ha après “la importància del to, del ritme, de la tensió argumental, i de l’ús del llenguatge”. Encara que escrigui sobre fets reals i per tant no s’inventi mai res.

I aquesta és la diferència entre el seu periodisme (que també pot tenir escenes, personatges, diàlegs i metàfores) i la literatura de ficció: el compromís sagrat de no inventar. I té molt clar que el que importa és com ho expliques: que no és la història —tot i que cal tenir-ne una que valgui l’esforç— sinó “els vents que l’empenyen”. Reivindica cròniques que es reconeguin com “una forma de l’art”, perquè qualsevol història té “com a destí possible la glòria o l’oblit”. I així són les seves: vives i roents, amb frases esmolades com versos perfectes.

Imaginar Sísif feliç

Sobre la deriva frívola i el descrèdit general de l’ofici, Guerriero ho té clar: “Els periodistes hem passat de ser els herois que s’enfrontaven a dictadures i a negocis bruts, a ser els malvats”. I afegeix: “No sé què ens va passar, però ens va passar d’una manera contundent. El periodisme no és una eina per repetir, sense comprovar-lo, qualsevol rumor que recorri el món”. Això sí, adverteix contra qualsevol intent d’abandonar la tasca: “Podria seure en alguna banda, amb un cartell que digués: Tinc entusiasme, vinc a oferir-ne”, va dir davant els assistents a l’acte.

No és estrany que al discurs hi mencionés també la doblement mítica exhortació de Camus: “Hem d’imaginar Sísif feliç”. De fet, va dir, “jo sóc feliç durant aquella petita pausa que va entre el final d’un text i la pregunta: i ara, què? En aquella breu pausa sóc més forta que la meva roca. Perquè jo estic ficada en el negoci de la por, jo escric. I sóc periodista. I per tant escric coses reals, coses que passen, coses que ens passen”.

Aprendre dels millors

De jove, Guerriero escrivia relats de ficció de manera compulsiva. Un dia va deixar-ne un a la redacció del diari argentí Página/12. Els va agradar, el van publicar i sis mesos després van oferir-li entrar de redactora a Página/30, la revista mensual del diari. Tenia 24 anys. I allò va ser la seva universitat. Amb foc real i aprenent-ne, diu, de mestres com Rodrigo Fresán o Martín Caparrós. El primer tema que van encarregar-li va ser sobre el trànsit caòtic de la ciutat de Buenos Aires. I el seu cap, atenció, va recomanar-li que llegís Crash, de J. G. Ballard, per “agafar el to”. Però ella no li va fer cas. No va llegir Crash. Perquè ja l’havia llegit als 13 anys. Se’n va sortir. I fins avui.

El jurat del Premi Internacional de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán ha destacat que l’obra de Guerriero “posa de manifest la necessitat, la importància i la força del periodisme. Un ofici que no només ens insta a anar, veure, tornar i explicar, com diu ella mateixa, sinó també a contestar-nos per què, per a què, i com escrivim”.

Preguntes que ella respon, amb la pràctica, escrivint en capçaleres com La Nación, Rolling Stone, Gatopardo, El Mercurioo El País, o amb llibres com Los suicidas del fin del mundo (Tusquets, 2006), Frutos extraños (Alfaguara, 2009), Plano Americano (Anagrama, 2011), Una historia sencilla (Anagrama, 2013), Zona de obras (Círculo de Tiza, 2014), Opus Gelber. Retrato de un pianista (Anagrama, 2019), o el més recent, Teoría de la gravedad (Libros del Asteroide, 2019), que recull les columnes –quasi poemes en prosa– que ha publicat a El País.

“Vaig fer-me periodista i vaig entendre que era el que sempre havia volgut ser, i ja mai més he volgut ser una altra cosa”, diu Guerriero. “No hi ha conclusió, no hi ha focs artificials. No hi ha epifania”.

(El que hi ha és una obra brutalment inspiradora, feta de talls inoblidables. Gràcies, Leila.)