“Era una persona molt justa que va portar el feminisme als mitjans en un moment on això era bastant complicat”. Així recorda la fotògrafa Pilar Aymerich a la seva amiga i companya de professió Montserrat Roig en un vídeo publicat per l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC) amb motiu del 75è aniversari del naixement i el 30è de la mort de la periodista catalana. Dues dates que se celebren aquest 2021 i que ens recorden la importància de reivindicar i llegir l’obra de persones que “han fet molt per tot el moviment feminista”, afegeix Aymerich.
Nascuda el 13 de juny de 1946 a Barcelona, sovint es coneix la trajectòria de Montserrat Roig per les seves novel·les i contes, que li van valdre premis com el Víctor Català per Molta roba i poc sabó…i tan neta que la volen (1971) o el Premi Sant Jordi de novel·la per El temps de les cireres (1976). En canvi, poc es parla de la seva faceta com a periodista. Un ofici que va iniciar a finals dels anys seixanta a la revista Serra d’Or, on se la va premiar per un reportatge sobre les il·lusions de la seva generació i on les fotos eren de Pilar Aymerich. Una col·laboració entre periodista i fotògrafa que es va mantenir entre 1968 i 1991.
Esperit investigador
No va ser fins al 1970 que a Montserrat Roig li va sorgir un dels seus projectes més ambiciosos: fer un llibre sobre els supervivents catalans dels camps de concentració nazis. Els catalans als camps nazis (1977) va ser un intens treball d’investigació que, amb el temps, es convertiria en un referent històric imprescindible. “És una mostra de com una periodista pot acabar completament absorbida pel tema que investiga”, explicava Aymerich en un reportatge sobre aquest llibre publicat a Report.cat el 2017.
I no només el valor periodístic i d’investigació va convertir aquest llibre en un referent com a assaig històric del país, sinó també per la seva gran tasca a l’hora de visibilitzar les dones catalanes que van morir als camps. “Les oblidades d’entre els oblidats”, en deia Neus Català, una de les supervivents i un dels principals testimonis femenins del llibre. Segons Català, fins que Roig no la va entrevistar, mai ningú s’havia preocupat per les dones que van patir i morir als camps de concentració nazis.
El programa Personatges, emès el 1977, on Montserrat Roig entrevista a la pedagoga i diputada Marta Mata
Memòria històrica
Mentre anava escrivint el llibre, Roig també va començar a treballar el 1971 a Tele/eXprés, on va deixar una seixantena d’articles a la secció Los miércoles letras i més tard, el 1975, també escrivia per a Mundo Diario, on es dedicava a descobrir al gran públic els personatges que havien jugat un paper important durant la República i la Guerra Civil, amb l’objectiu de rescatar la seva memòria històrica. És en aquest període que coincideix amb companys com Maria Aurèlia Capmany o Terenci Moix.
“La Montse no només va ser una escriptora, va ser una periodista de profunditat, una periodista feminista i una periodista d’esquerres”, comentava fa tres anys el periodista d’investigació Antonio Rubio a la Cadena SER. Amic de Roig, Rubio la reivindica com una pionera de la memòria històrica i del periodisme d’investigació.
Durant els anys setanta Montserrat Roig també va formar part de la redacció de revistes com Arreu i Triunfo, on escrivia articles de temàtiques diverses, però on sempre es percebia la seva tendència d’esquerres i el seu pensament feminista. I no va ser fins al 1977 que va iniciar la seva trajectòria al món televisiu de la mà de Joan Anton Benach a RTVE amb Personatges. Aquest programa, on va entrevistar a Antoni Tàpies, Pau Vila, Joan Fuster o Marta Mata, entre molts altres, li donaria una gran popularitat. Sobretot perquè feia entrevistes en profunditat on aconseguia que els entrevistats se sentissin còmodes i relaxats a l’hora de parlar.
Política catalana i internacional
“Si bé era una autèntica periodista que va practicar el periodisme total en premsa, ràdio i televisió, Roig va portar compromís social i polític, feminitat, feminisme, qualitat literària, investigació i una especial sensibilitat al gènere de l’entrevista”, afirmava Joaquim Roglan en un reportatge publicat a Capçalera el 2016. Un gènere amb el qual se sentia còmoda i que va seguir practicant el 1981 al programa de RTVE Clar i català, on va entrevistar a polítics com Josep Tarradellas o Jordi Pujol i que la va fer mereixedora del premi Òmnium Cultural.
Mentrestant, seguia col·laborant a la revista L’Avenç i a El Periódico, on va tenir una secció fixa i va arribar a viatjar en indrets com l’URSS. Una estada que va culminar amb la publicació de L’Agulla daurada, un llibre que va escriure després de parlar amb els supervivents del setge de Leningrad durant la Segona Guerra Mundial. I ho va fer en un treball que està a mig camí entre l’assaig i el testimoni personal amb un estil i plantejament semblant als llibres que, trenta anys més tard, li donaren el premi Nobel a la periodista Svetlana Aleksiévitx.
Les últimes col·laboracions les va fer al diari Avui, on el 9 de novembre de 1991 es va publicar el seu últim article, Un múscul traïdor. Un dia després Roig deixava aquest món a l’edat de 45 anys, víctima d’un càncer de mama. Una trajectòria curta i intensa, però plena de mèrits que ens deixa amb una pregunta: que seria avui d’ella, si encara fos viva?
