Kamala Harris o Donald Trump. Mentre el món sembla contenir l’alè enfront d’unes noves eleccions decisives als Estats Units, els mitjans nord-americans posen tots els seus recursos a treballar durant la campanya. Durant aquests dies, a més, es produeix, també, la publicació d’editorials de premsa a favor d’un dels candidats o els tradicionals endorsements.

Aquesta pràctica, habitual en el periodisme anglosaxó, no es produeix a casa nostra i és un factor a tenir en compte en les cobertures mediàtiques de les eleccions. Com és que les principals capçaleres del país recolzen sense embuts a un candidat per la Casa Blanca? Quin efecte genera això en els lectors i en els resultats electorals? La realitat és que es tracta d’una tradició molt arrelada, però que a poc a poc evoluciona per adaptar-se al periodisme del segle XXI.

Molts mitjans de comunicació de referència publiquen en les setmanes prèvies a les eleccions una editorial en nom de la redacció mostrant el seu suport públic a un dels dos candidats a la presidència dels Estats Units. Enguany, alguns mitjans encara no s’han pronunciat i encara tenen uns dies de marge fins a les votacions per publicar el seu endorsement, però la majoria  es concentren en les dues setmanes prèvies als comicis. I la importància d’aquest hàbit periodístic s’observa en la guerra interna al The Washington Post després que el seu propietari, Jeff Bezos, decidís impedir un editorial favorable a Kamala Harris. L’escàndol ha estat de tal magnitud que fins a 200.000 subscriptors (un 8% del total) del rotatiu han demanat donar-se de baixa.

També ha fet el mateix Los Angeles Times, ja que el seu propietari, el multimilionari emprenedor de biotecnologia Patrick Soon-Shiong, ha decidit que el diari –que tradicionalment dona suport als demòcrates– aquest cop no es posicioni.

Una arma potent en campanya

Tal com mostren les dades dels principals diaris de circulació del país, la majoria dels mitjans es posicionen obertament per les candidatures demòcrates, menys el New York Post. Aquestes dades es mantenen constants en els darrers anys, on per exemple el 2020 fins a quaranta-set mitjans van donar suport a Joe Biden, mentre que només set van parlar a favor de Donald Trump, segons dades de la University California Santa Barbara. Aquests registres també van seguir la mateixa línia el 2016, quan Hillary Clinton va sumar fins a quaranta-un endorsements i Trump només un.

Malgrat que el suport al partit demòcrata per part dels mitjans s’ha estabilitzat durant les darreres dècades, en els inicis del periodisme nord-americà, no solia ser així. De fet, el The New York Times es va posicionar en els primers sis comicis a favor del partit republicà i ha fet algunes poques excepcions des d’aleshores.

L’únic diari que no fa endorsements des del 1928 és The Wall Street Journal. L’econòmic novaiorquès va donar suport aleshores al candidat republicà Herbert Hoover, que va guanyar les eleccions, però va quedar en la memòria per haver definit la crisi econòmica –que desembocaria en el crash de la borsa del 1929 i en la Gran Depressió– com a “passatgera”. Des d’aquell moment, el The WSJ ha rebutjat tornar-se a posicionar, però sí que expressa crítiques obertes cap als candidats quan ho considera oportú.

A més, aquests endorsements no només es produeixen en les eleccions presidencials, sinó que els mitjans de comunicació es posicionen en eleccions de circumscripcions més petites (estatals, regionals, municipals) i fins i tot primàries internes dins d’un mateix partit.

La premsa es posiciona, i ara què?

Un cop la premsa ja ha pres partit per algun dels dos candidats, queda per veure com això afecta realment al lector i a la seva decisió de vot. La realitat és que, com bona part dels mitjans es posicionen a favor del partit demòcrata, els endorsements sovint es llegeixen com un suport més de l’establishment vinculat a les professionals liberals i intel·lectuals.

Segons l’investigador i politòleg Toni Rodon, és molt complicat veure l’impacte real d’aquestes publicacions en l’opinió pública. “Per saber-ne dades hauria de ser una acció aleatòria, és a dir, que alguns mitjans ho fessin i altres no. Segurament la rellevància real és molt petita perquè la distribució dels lectors d’aquests mitjans ja s’alinea amb la cosmovisió demòcrata. Aleshores t’has de preguntar què va primer, si la tria de llegir un mitjà que veu el món d’una manera similar al que tu penses o al revés”, explica.

En la mateixa línia, però, Rodon també assenyala que, si els mitjans no realitzessin aquests endorsements, alguna part del seu públic podria interpretar que no s’estan posicionant en temes crucials i també els podria ser contraproduent.

No obstant això, sí que és cert que molts votants fan servir els endorsements, tant de mitjans com d’associacions i famosos, com a guia de vot. “Moltes vegades ens oblidem que els Estats Units és un dels països del món on més es vota. Alguns electors poden trobar-se fins a vint urnes a un col·legi electoral per decidir per votació popular mesures concretes, més enllà de triar els seus representants. Per tant, els endorsements són una drecera cognitiva per prendre decisions”, sentència Rodon.

D’altra banda, però, el fet de pronunciar-se a favor d’un candidat o d’un altre pot passar factura al mitjà de comunicació i condicionar la seva relació amb el poder. Christopher Tulloch, expert i professor de periodisme internacional a la UPF, recalca que justament la guerra contra la premsa ha estat una de les claus del relat polític de candidat republicà. “Durant el seu mandat, l’expresident Trump organitzava dues conferències de premsa, una pels mitjans que no eren de la seva corda i després una altra més extensa pels mitjans que havien estat afins a la seva candidatura, com Fox News, Breitbart o Bloomberg”, explica.

Els orígens: la tradició anglosaxona

Però aquest fenomen no és exclusiu dels Estats Units. Els endorsements són una pràctica habitual en el sistema de mitjans de parla anglesa, també al Regne Unit, i contrasta amb els ecosistemes mediàtics que es poden trobar a l’Europa continental.

Tal com apunta Rodon, la premsa tradicional europea sempre ha estat molt més ideològica en comparació amb els mitjans britànics i nord-americans, i els posicionaments polítics queden diluïts en les seves publicacions recurrents. “En la tradició anglosaxona, originalment els mitjans eren finançats pels propietaris i els seus lectors a través de les vendes. Això donava un públic molt divers i un prestigi transversal al mitjà, mentre que a Europa sovint emanaven de partits o moviments ideològics”, detalla.

En la mateixa línia, Tulloch remarca que els endorsements són un fenomen molt interessant i que, en un principi, pot semblar fins i tot contradictori amb el rol de quart poder que sol agafar la premsa nord-americana. “Podríem pensar que va en contra de la seva escola d’objectivitat. Ells van inventar una religió gairebé per a la pràctica periodística, i després sobta quan els periodistes es mullen quan realment es juguen les garrofes”, afirma.

Canvis de tendència i transparència

Malgrat que es tracti d’una tradició molt instaurada en el sistema de mitjans anglosaxons, la realitat és que és una pràctica que, a poc a poc, ha anat perdent sentit. Cada vegada són més les capçaleres que adopten posicions més neutrals de cara als comicis, ja sigui no pronunciant-se a favor de cap candidat o explicant quina de les opcions no té el seu suport (que tampoc significa que estiguin d’acord amb l’altra, simplement és el “menys dolent” segons l’editorial).

D’altra banda, també hi ha els mitjans que opten per no posicionar-se directament, explicant el motiu de la seva decisió i buscant la màxima transparència amb la seva audiència. El Minnesota Star Tribune i Los Angeles Times són alguns dels que enguany han apostat per aquesta via.  En el primer cas, el seu editor en cap va explicar que, en el context de polarització política, des de la redacció volen provar de no caure en una confrontació de candidats, però sí en una cobertura més exhaustiva d’ambdós partits i en les seves polítiques concretes.

Aquesta pèrdua de valor dels endorsements, a més, també és causada per la desaparició de la premsa local als EUA. En paraules de Rodon, “la premsa local solia estar ben considerada pels seus veïns” i aquests suports polítics tenien sentit i molt més impacte en eleccions més properes al ciutadà. “Els mitjans locals tenien molts lectors i és un país molt extens on la gent necessita informar-se del que passa al seu entorn. És un fenomen poc estudiat, però la intuïció fa pensar que els endorsements a aquests nivells tenia més impacte perquè és el teu propi veí, l’església del teu barri o la teva comunitat qui fa l’endorsement i aporta més credibilitat”. Actualment, bona part d’aquestes capçaleres locals han quedat en mans de grans grups o han desaparegut, creant molts deserts informatius en certes parts del territori nord-americà i fomentant la polarització política.

Més enllà dels Estats Units

Malgrat això, és curiós com els endorsements traspassen fronteres, ja que determinats mitjans amb abast internacional també es posicionen en les eleccions presidencials dels Estats Units encara que els comicis tinguin lloc fora del seu territori. Alguns exemples en són els diaris francesos Le Monde i Libération, i les capçaleres britàniques The Guardian o The Economist, que en tots els casos han donat suport als candidats demòcrates.

Al ser una gran potència mundial, les eleccions presidencials als Estats Units condicionen les relacions amb la Unió Europea, Rússia, la Xina, Israel i tots els conflictes derivats d’aquests actors, així que mitjans amb vocació internacional també fan servir les seves editorials per analitzar la situació geopolítica mundial i fer un posicionament simbòlic.

Els endorsements, doncs, suposen per a la premsa nord-americana i internacional una eina més per marcar la seva línia editorial i emetre una opinió coral davant de fites clau per la política d’un país. Tot i que l’impacte real d’aquestes peces publicades és molt difícil de mesurar, constitueixen ja una tradició dins del periodisme anglosaxó i un fenomen a tenir en compte durant uns comicis com aquests.