Si hi ha una manera de definir a Aurora Bertrana és que va ser una persona avançada a l’època. Periodista, escriptora, viatgera, violoncel·lista, conferenciant… Res se li escapava a aquesta dona nascuda a Girona el 1892 i filla de l’escriptor Prudenci Bertrana i de Neus Salazar.

Defensora dels drets de les dones i personatge sovint polèmic i d’esperit inquiet,  Bertrana sentia la literatura com “una metzina ideològica, consubstancial”. Tota una obra que sovint s’ha vist abocada a les ombres de la història i que ara, amb motiu del cinquantè aniversari de la seva mort torna a sortir a la llum en forma de diversos homenatges, com l’exposició “Aurora Bertrana, polièdrica”, que es pot veure fins al 29 de setembre al Palau Robert de Barcelona.

Viatgera exòtica

Encara que el seu pare li desaconsellés escriure com a mitjà de vida, a Bertrana li resulta impossible resistir-se ja des de ben jove. Quan el 1922 se’n va a estudiar música a Ginebra, de seguida s’emmiralla en l’ambient cultural europeu que hi troba. Una experiència que l’anima a escriure una sèrie d’articles a La Veu de Catalunyaanomenats Impressions d’una estudianta (1923).

Tres anys més tard, ja casada i gràcies al contracte laboral del seu marit, l’enginyer suís Denys Choffat, es trasllada a la Polinèsia Francesa, on durant quatre anys té l’oportunitat d’explorar la cultura indígena mentre exerceix com a professora de música. D’aquesta etapa surten un seguit de textos que publica a revistes com D’Ací i d’Àllà i que acaben conformant la seva òpera prima, Paradisos oceànics (1930), un dels primers llibres de viatges escrit en català i tot un èxit que la projecta de ple en el món cultural de la Catalunya de preguerra.

Tal com explica Carme Arenas, expresidenta del PEN Català, en un llibre dedicat a la periodista, Bertrana “és el paradigma de la dona moderna que viatja i que sap treure profit cultural del viatge. No és una turista, sinó una viatgera encuriosida. (…) i sempre amb una finestra oberta a l’acceptació de la diferència, a l’obertura a allò desconegut”.

El 1935 viatja sola com a reportera al Marroc amb l’objectiu d’investigar “l’ànima” de la dona musulmana. Les cròniques que envia a La Publicitat li serveixen de base per escriure El Marroc sensual i fanàtic (1936). Curiosa incansable, també recorre part d’Europa i tot plegat li val l’etiqueta de ‘viatgera exòtica i cosmopolita’ que difon una visió del món culta, oberta i molt poc convencional. “Quan hem conegut a fons altres races i altres pobles, aleshores estem capacitats per conèixer i apreciar o criticar la nostra”, escriu.

Bertrana defuig el turisme superficial i defensa el viatge immersiu i amb pocs recursos. Sense pèls a la llengua, critica  la suposada superioritat de l’home blanc, el colonialisme i la “civilització” occidental que corromp els “bons salvatges”. Tota una personalitat singular que trenca motlles en un país gens acostumat a una figura tan desimbolta i més connectada a la cultura europea.

Feminista i d’esquerres

El paper de la dona a la societat també és una altra de les seves reivindicacions: parla obertament del sufragi universal, el divorci, la prostitució, la poligàmia i l’amor lliure. A més, és la primera dona que ingressa a la Societat Catalana de Geografia, col·labora amb l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i dona classes a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, entitat dirigida per Francesca Bonnemaison.

“Treballarem per deslliurar l’esperit femení de tot el vell programa carregat de supersticions, d’ignorància, de prejudicis i carrincloneria”, escriu Bertrana en una ocasió. Així, forma part activa de la xarxa femenina d’intel·lectuals d’esquerres del moment, juntament amb Carme Monturiol, Rosa Maria Arquimbau o Mercè Rodoreda.

Malgrat haver passat bona part de la seva vida a l’estranger, mai renuncia al seu compromís amb la llengua, la cultura i el país. És activa a la premsa i a la ràdio, dona conferències i participa en activitats que estiguin compromeses amb la causa republicana. “La meva fe republicana i catalana hi són ben paleses i la meva intenció és bona, així com un amor ardent envers el poble, el veritable poble”, assegura.

Precisament, el 1933, amb el recentment estrenat sufragi universal a Espanya, Bertrana és candidata a Corts per Esquerra Republicana de Catalunya, al costat de figures com Pompeu Fabra, Pau Casals, Salvador Espriu o Anna Murià. “Ella respon a un model de societat, la de la República, que queda esmicolada per la guerra i el franquisme”, escriu Carme Arenas.

La periodista i escriptora gironina, en un retrat en els seus darrers anys de vida.

Un exili dur

Tot canvia el 1938, quan Bertrana se separa del seu marit, que decideix passar-se al bàndol nacional. Ella, ferma als seus ideals republicans, s’exilia a Suïssa, on amb prou feina es guanya la vida amb ocupacions precàries com les de mainadera, secretària o professora particular.

És un exili dur on es veu abocada a viure amb la solitud, la malaltia i la manca de recursos. Malgrat tot, se sent acollida per artistes bohemis i famílies de Ginebra que l’ajuden. Per això, tan aviat com li és possible, dona suport als catalans dels camps de refugiats de la Catalunya Nord i col·labora en una missió humanitària a Étobon, un poble de l’Alta Savoia que es queda sense homes i que està molt castigat per la Segona Guerra Mundial. Una experiència que, d’altra banda, li serveix per escriure els llibres Tres presoners (1957) i Entre dos silencis (1958).

No és fins al 1949 que aconsegueix tornar a Catalunya, un país que ja no reconeix i on li resulta difícil reubicar-se. Des del punt de vista personal i literari qualifica aquests temps com a “anys grisos”, encara que continua escrivint amb regularitat. “No oblideu que ni un sol dia de la meva vida he deixat d’escriure perquè, per a mi, escriure és com respirar”, confessa.

Durant aquesta etapa destaquen llibres com Vent de grop(1967), on retrata els efectes de boom turístic de la Costa Brava, i La ciutat dels joves (1971), en el qual contraposa el franquisme al ressò del Maig del 68, els avenços tecnològics i la dissolució dels rols de gènere en una societat canviant.

Els seus últims anys els passa instal·lada entre Barcelona i el Berguedà, on escriu dos volums de les seves memòries. També visita sovint el país alpí, una terra que estima tant com Catalunya. Tota aquesta mobilitat constant, però, fa que se l’acabi considerant estrangera a banda i banda.

Després de la seva mort, a Berga, el 3 de setembre de1974, el nom d’Aurora Bertrana quedaria relegat, apartat del focus, fins que, a poc a poc, en els últims temps ha tornat a sortir a la llum gràcies, en part, a la instauració del premi de narrativa de Girona que porta el seu nom i a la reedició d’alguns dels seus llibres, que encara avui, cinquanta anys després de deixar-nos, connecten amb el públic actual. Una recuperació que, tal com s’apunta a l’exposició del Palau Robert, és tant “justa com necessària”.