Als anys vuitanta a Mèxic es vivia un clima de repressió als mitjans de comunicació. La revolució que l’hi va donar nom al Partit Revolucionari Institucional (PRI) havia quedat superada per la corrupció i la necessitat de mantenir al partit dins l’estructura governamental per no perdre els privilegis d’una classe política ben consolidada. Lluny van quedar els objectius de la revolució, i aquesta paradoxa de la “revolució institucional” va donar peu a la institucionalització de grans organismes socials, com els sindicats, per posar-les al servei del govern.

Quelcom similar va passar amb el periodisme: les veus critiques van tenir molt acotada la seva participació i els diaris, a més de patir amb la coerció de la publicitat governamental, en bona mida depenien del preu del paper regulat per l’estat.

Tot i això, grans periodistes van formar part d’un sector dissident molt crític amb el govern i les seves pràctiques. L’any 1984, l’assassinat del Miguel Buendía, potser el més influent dels periodistes, va commoure bona part de la ciutadania. D’acord amb el també periodista Andrés Becerril, el de Buendía va ser el primer crim de la narcopolítica. Segons Manuel Bartlett, llavors Secretari de Governació, “Buendía no va tenir cap problema amb el poder” i tot apuntava a un problema amb el crim organitzat, malgrat que qui va pagar a l’assassí era el director de la Direcció Federal de Seguritat.

És important recordar aquest moment de la història del periodisme mexicà perquè des d’aquest moment fins ara tenim un problema molt greu i molts interrogants: què és el “crim organitzat”? Quina és la línia divisòria entre “bons” i “dolents”?  Com es va infiltrar el crim al Govern? O potser és a l’inrevés: com es va infiltrar el Govern al crim?

Un centenar d’assassinats

Tot i que als anys vuitanta es va prohibir fer mofa de la figura presidencial, fins i tot en caricatures i acudits gràfics, semblava que gradualment s’estava donant una obertura per part del govern i hi havia menys por per part dels mitjans. I, a més, es va viure un relatiu descans de la pressió als periodistes durant la presidència de Vicente Fox. La seva estratègia de proximitat després d’un presidencialisme extrem, va implicar una mena de democratització fictícia de la informació.

Amb el Felipe Calderón, però, va tornar una època molt fosca i dolenta pel periodisme amb l’anomenada “guerra contra el narcotràfic”. Segons l’informe de Centre Nacional de Comunicació Social  (CENCOS) es van documentar 268 agressions a periodistes –assassinats, desaparicions forçades, amenaces, entre d’altres–, i set atacs contra les instal·lacions de mitjans informatius durant el sexenni de Calderón. Prova d’això és que el govern mexicà reconeix l’assassinat de 102 periodistes des de l’any 2000.  Per la seva part, l’ONU declara que a Mèxic no es donen garanties per l’exercici del periodisme.  De vegades el ball de les xifres no fa més que desdibuixar una realitat que, de tant viure-la, s’ha normalitzat. No obstant això, és important revisar les dades i els organismes que s’han pronunciat per intentar donar-li el context necessari.

El setè país més perillós 

Després de gairebé setanta i cinc anys al poder, el PRI va tornar amb més força un cop finalitzats els dos sexennis consecutius del Partit Acció Nacional (PAN). Es parla molt del fet que Enrique Peña Nieto va arribar al poder gràcies a dues tàctiques: en primer lloc,  la complicitat de la televisió més gran d’Amèrica Llatina (Televisa) qui li va a confeccionar una campanya a mida amb actrius, periodistes i gent de l’espectacle que formaven un bigarrat espectacle al voltant d’una figura presidenciable gris i manipulada. En segon lloc, la immersió al ciberespai i l’aparició de bots que replicaven missatges i regiraven l’opinió pública mitjançant diverses eines i tècniques no gaire legals.

Manifestants l’agost del 2015 denunciant l’assassinat del periodista Rubén Espinosa

Un cop al poder, Peña Nieto va anunciar que canviava l’estratègia de seguretat i marcava distàncies amb la “guerra contra el narcotràfic” del seu antecessor. El que és cert, és que va canviar la relació amb els mitjans de comunicació i va generar noves veus aliades per tal de mantenir una falsa sensació de control i de pau.

Per la seva part, els càrtels del narcotràfic han continuat amb els atacs a periodistes i a mitjans alternatius. Els atacs ja no tenen lloc només a líders d’opinió, sinó que, tal com havia passat durant el sexenni de Calderón, també pateixen la repressió els comunicadors locals. De vegades no fa falta ni que treballin a grans mitjans, ja que la repressió també afecta a blocaires, gent que opina a Twitter, presentadors de noticiaris, fotògrafs locals i fins i tot venedors de diaris i revistes.

Segons Periodistes Sense Fronteres, Mèxic és el país més perillós d’Amèrica Llatina per als informadors i el setè al món més perillós exercir el periodisme.  Al 2015 va ser un dels anys més violents per a la premsa amb un total de 397 agressions.

L’escenari sembla devastador –i ho és– per això per nosaltres, els periodistes i els mexicans, és molt important donar veu a aquesta realitat molt allunyada de la imatge idealitzada de platges tropicals i gent meravellosa. Tot això ho tenim, i molt més, però també tenim un país que políticament ja no és aquell que va acollir als refugiats catalans a l’exili i que viure un lloc de creixement econòmic, cultural, social i intel·lectual. Ara és un altre país que cada dia lluita per tenir dret a la informació, a la seguritat, a la justícia i a la vida.

El proper 14 de juliol, el Grup de Treball de Periodisme Solidari del Col·legi de Periodistes, dins el cicle Periodisme a Llatinoamèrica, organitza el debat Periodisme a Mèxic, silenci forçat amb la participació de periodistes mexicanes (Leticia Cruz, Beatriz Patraca, Violeta Rodríguez i Sara Lovera) amb Victòria Hita com a moderadora.