La veterana periodista Rosa Maria Calaf, en una entrevista, va reivindicar la figura de Martha Gellhorn, més coneguda per ser la tercera dona de l’escriptor Ernest Hemingway, que no pas per la seva obra com a reportera, novel·lista i assagista. I això que Gellhorn es va posar a primera línia en la majoria de conflictes del segle XX. Fou de les primeres persones periodistes a trepitjar el camp de concentració de Dachau abans de ser alliberat, i es va enrolar com a camillera per assistir al desembarcament de Normandia.

Martha Gellhorn va néixer el 8 de novembre de 1908 a Saint Louis, a l’estat nord-americà de Missouri. La influència dels pares, el ginecòleg George Gellhorn i l’activista Edna Fischel, va ser determinant per forjar un caràcter independent i amb un alt sentit de la justícia. La seva carrera va començar quan va abandonar els estudis del Bryn Mawr College i va marxar a París per buscar-se la vida com a corresponsal. Només portava setanta-cinc dòlars i una màquina d’escriure. A partir d’aleshores, no pararia de viatjar i seria una nòmada empedreïda. Conversant amb un sultà que havia estat a París, Gellhorn li va preguntar si li havia agradat la ciutat, i ell va respondre que preferia el seu país. “A mi no m’agradava més que res el lloc on vaig néixer? La resposta és no, a més no m’agrada cap lloc de forma permanent, però era massa complex expressar allò”, va reflexionar ella.

Viatgera contradictòria

Els seus primers articles van aparèixer a The New Republic. També va col·laborar en la redacció d’uns informes sobre la Gran Depressió, encarregats per Harry Hopkins, els quals van atraure l’atenció d’Elionor Roosevelt, primera dama dels Estats Units, amb qui va sorgir una bona amistat. Gellhorn destil·lava fúria i indignació sense caure en sensibleries ni estridències. Era el seu segell. “Sento una fúria, constant, i per tot”, definia. Escrivia per Collier’s, revista que s’edità de 1888 a 1957, i paral·lelament publicava llibres on recollia les experiències dels seus viatges.

“Amb prou feines llegeixo llibres de viatges, prefereixo viatjar” assegura en el capítol introductori de Cinc viatges a l’infern. I continua: “no som herois com els grans viatgers, però els aficionats continuem sent una raça bastant dura. Per molt horrible que hagi estat el darrer viatge, mai perdem l’esperança amb el pròxim, ves a saber per què”. Algunes anècdotes durant els periples li feien replantejar la mirada: “el futur s’aproximava de color negre carbó… Tal vegada deixés de viatjar. Deixar de viatjar? Un moment. Això era portar la desesperació a extrems ridículs”. I seguia amb contradiccions quan va escriure a la seva mare: “Xina m’ha curat. No vull tornar a viatjar mai més”. La seva mare no s’ho va creure.

Veure les coses

A part de viatjar, adorava llegir i nedar. “La solitud està bé amb llibres, però és horrible sense ells”, afirmava. Segons la seva biògrafa, Caroline Moorehead, a Martha Gellhorn “li agradava escriure a ple sol, bronzejant-se i lluint la menor quantitat de roba possible”. A l’illa de Saint Martin, descrivia la sensació de nedar sola en una platja. “Em trobava en aquest estat de gràcia que amb raó es pot anomenar felicitat, quan el cos i la ment gaudeixen absolutament units. Passa als viatges, com una sorpresa divina. Per això mai deixaré de viatjar”, escriu. Aquesta afirmació ens la creiem més.

Escrits com The Trouble I’ve Seen aconseguiren ressenyes a la columna d’Elionor Roosevelt i bones crítiques a The Herald Tribune, o a l’Spectator londinenc. A París fins i tot la van elevar a la categoria de Charles Dickens o Victor Hugo. L’any 1958 va rebre el Premi O. Henry, molt reputat als Estats Units.

Gellhorn, però, tenia molt clar que no volia convertir-se en una “nota a peu de pàgina a la vida d’un altre”, en referència al seu matrimoni amb Ernest Hemingway. Ella mateixa explica que ell “mai es cansava de les autèntiques històries de la vida… aprenia d’un lloc i la seva gent a través dels ulls i les experiències dels que vivien allí”. En canvi, ella “volia veure les coses, no sentir a parlar d’elles”.  “Surt a prendre el pols a la nació”, afirmava Hemingway sobre Gellhorn.

Martha Gellhorn amb Ernest Hemingway

Experiència per comprendre

La visió del periodisme de Gellhorn era peculiar perquè rebutjava “tota aquesta merda d’objectivitat”. I tenia clar què li agradava de la professió. “M’encanta el periodisme, sempre és una oportunitat de veure i aprendre alguna cosa nova, i m’interessava tot el que veia…”, escriu. “Necessitem una base d’experiència personal a partir de la qual comprendre. Cada nova experiència instaura una nova base, fins a la més petita serveix”, afegeix.

Malgrat que Martha Gellhorn afirmava que el que de veritat l’havia absorbit a la vida era “el que passa fora”, la veritat és que s’introduïa dins de cada conflicte, de cada història. Amb vuitanta-un anys encara va volar a Panamà amb motiu de la invasió, el 1989, dels Estats Units. I un any més tard va viatjar a Brasil per escriure sobre una multitudinària matança de nens. Ja no va anar, però, a la guerra dels Balcans. Va portar les regnes de la seva vida, i també de la seva mort quan el 15 de febrer de 1998 es va suïcidar a la seva residència londinenca, estant malalta i gairebé cega.

Bertrand de Jouvencel, un amant de joventut amb qui va mantenir l’amistat, la va definir com “una fúria constant davant la injustícia, la imbecil·litat i la debilitat”. Viatgera, contradictòria, valenta, irònica, defensora de la gent pobra i sense representació. Així va ser Martha Gellhorn, una reportera de guerra pionera, poc coneguda per l’ombra allargada de l’exmarit, i una de les corresponsals més destacables del segle XX.