Luis de Oteyza (Badajoz, 1883 – Caracas, 1961) és considerat el primer periodista d’investigació espanyol. La seva vida va ser molt intensa: va exercir de periodista, va escriure llibres de viatges, novel·les i poesia i fins i tot va ser ambaixador a Veneçuela. Però va passar a la història per ser el primer periodista espanyol que va travessar les línies enemigues per entrevistar a Abd el-Krim, el capitost rifeny que va comandar la revolta contra l’ocupació colonial espanyola i francesa.

Veure, escriure i publicar

Antonio Rubio, periodista i autor del llibre Luis de Oteyza y el oficio de investigar (Libros.com, 2015), el situa com un dels pioners del periodisme d’investigació a Espanya i l’equipara al que va significar el reporter polonès Ryszard Kapuściński al segle XX per a moltes generacions de periodistes. “Aquest llibre és un homenatge i reconeixement a tots aquells periodistes que s’han enfrontat i s’enfronten al poder econòmic, judicial i polític i lluiten perquè la informació sigui intencional i serveixi per canviar alguna cosa, com deia el mestre Kapuściński”, explicava Rubio a El Confidencial. Tant l’espanyol com el polonès aportaven un valor afegit a les seves informacions. “Eren periodistes intencionals: buscaven el canvi”, afirma Rubio.

Les informacions d’Oteyza procedien del lloc exacte dels fets. Veure, escriure i publicar. Aquest era el seu lema. I això és el que precisament va fer amb la vaga minera de Riotinto o amb la cara desconeguda del Rif.

Entrevista amb l’enemic

El 8 d’agost de 1922 Oteyza va trencar els convencionalismes del periodisme espanyol. Aquell dia es va publicar al diari La Libertad l’entrevista que li va fer a Abd el-Krim. El seu objectiu era explicar què deia, com era, què feia i qui era el considerat en aquell moment enemic número u d’Espanya.

L’encontre amb Abd el-Krim es va produir un any després de la Batalla d’Annual (coneguda en la historiografia espanyola com el Desastre d’Annual). En aquella lluita van morir uns 10.000 soldats espanyols i prop de 500 van ser empresonats. Amb aquell precedent terrible, el periodista de La Libertad va córrer el risc de ser acusat de col·laborar amb l’enemic i ser còmplice de la seva “propaganda terrorista”. Certament, no va ser una entrevista gens fàcil.

Mohamed Kaddur a Antología de textos sobre la Guerra del Rif (Ed. Alzagara, 2005), sosté que l’entrevista va significar un “document veritablement important i pràcticament l’únic al qual va tenir accés l’opinió pública espanyola sense estar interessadament manipulat i deformat per la censura de l’època”.

Abd el-Krim va accedir a l’entrevista després que Oteyza li enviés tres cartes i li abonés una suma de diners. La darrera condició del líder rifeny va ser que l’encontre s’havia de produir en el quarter general d’el-Krim prop d’Alhucemas. Oteyza va informar de l’entrevista a l’exèrcit espanyol i va demanar que aquells dies no bombardegessin la zona.

Oteyza, tot un referent del periodisme d’investigació | Foto: Arxiu Luiz de Oteyza

Va anar acompanyat de l’escriptor i periodista José Díaz-Fernández ―que poc abans havia estat destinat soldat al Rif i va aprofitar la seva experiència bèl·lica per escriure la novel·la El blocao (1928)―, i del fotògraf Alfonso Sánchez Portela, l’autor de la mítica foto de l’entrevista que passaria als annals de la història del periodisme espanyol. Abd el-Krim no volia retrats, però va accedir a deixar-se fotografiar persuadit per l’argument que si no apareixia la seva imatge com a prova es podrien pensar que Oteyza s’havia inventat l’entrevista.

Aquesta va resultar una conversa respectuosa entre dues persones intel·ligents. Oteyza va repassar alguns temes delicats de la vida del líder rifeny com el seu pas per la presó de Rostrogordo o la possibilitat de signar la pau amb Espanya, i va qüestionar críticament alguns temes de la seva gestió del conflicte. I ho va fer amb mà esquerra per seduir al seu interlocutor, frenant i canviant de tema quan convenia per no fer saltar pels aires el clima de confiança.

La manera com es va desenvolupar  l’entrevista ―amb preguntes, repreguntes, correccions i explicacions concretes― va permetre qüestionar la imatge d’Abd el-Krim projectada des d’Espanya. Això, entre altres aspectes, va possibilitar l’alliberament dels presos espanyols a canvi de quatre milions de pessetes. “Els presoners arriben a Espanya, entre altres qüestions, perquè Luis de Oteyza és capaç d’arribar fins a Ajdir, denunciar els fets, documentar i acreditar la forma i la manera en la qual vivien […]. Això va provocar una reacció de la societat espanyola, que va reclamar el retorn dels presoners”, explica Rubio en el seu llibre.

De periodista a ambaixador

Abans de convertir-se en director de La Libertad, Luis de Oteyza ja havia iniciat una intensa carrera periodística a diaris com La Tierra, El Liberal o El imparcial. Després de l’entrevista amb el líder rifeny va publicar una sèrie de cròniques que estan recollides en el volum Abd-El-Krim y los prisioneros (1924).

L’any després de la publicació del llibre, va deixar Espanya per anar-se’n a Filipines, on vivia el seu germà. Aleshores va començar una nova etapa literària i periodística centrada en els llibres de viatges. En el remoto Cipango. Jornadas Japonesas (1927), El Diablo blanco (1928) o Anticipolis (1931), són alguns títols d’una llarga llista.

El 1930 va tornar a Espanya per iniciar una singladura política vinculada al republicanisme, que li va permetre obtenir una plaça diplomàtica a Veneçuela. Descontent amb el gir que, a parer seu, va fer la República durant la Guerra civil, va retirar el seu suport al govern i va ser destituït del seu càrrec. Llavors va marxar a Nova York a fer de corresponsal d’un dels diaris més importants d’Amèrica Llatina.

Després d’un breu pas per Cuba com a redactor del Diario de la Habana, en 1942 va tornar a Veneçuela per treballar com a assessor editorial del setmanari Sábado. Va residir a Caracas fins a la seva mort l’any 1961.

Luis de Oteyza és considerat un dels pioners del periodisme d’investigació espanyol i pare del reporterisme actual. Va ser un dels primers periodistes a agafar un avió per desplaçar-se als llocs on es produïen els conflictes per informar amb rigor, documentant, acreditant i verificant les seves notícies. De España al Japón. Itinerario impresionista (1927) i Al Senegal en avión: reportaje aéreo (1928), van ser dues de les seves grans obres. Un periodisme d’ahir molt necessari avui.