Hi ha hagut un atemptat a dos quilòmetres de casa nostra, o a vint, o a dos-cents: una furgoneta anònima, llogada, blanca, ha irromput gas a fons i fent ziga-zagues en un passeig del centre de la ciutat ple de vianants i ha causat una mortaldat: ens falta temps per mirar al Twitter (si no és que ja ho hem vist en aquesta xarxa social) i, si tenim la sort de ser a casa, també posem la ràdio i la tele, i obrim l’ordinador per mirar què en diu la premsa, la d’aquí i la de fora: hi ha periodistes que ens serveixen aquest minut a minut durant hores, durant dies, si cal —i aquests periodistes són necessaris. Sobretot si són dels que tenen voluntat de servei públic, senderi i criteri, que encara se’n troben.

També hi ha periodistes que deixen airejar els fets, que no tenen pressa. El seu mètode és un altre. Observen, llegeixen, pregunten, escolten i ho paeixen. Dediquen mesos a les seves històries, les reguen amb paciència i amb temps i, en comptes de tuits, notícies o cròniques, en fan llibres. I aquests també són necessaris. Els primers aporten el què, el quan, l’on, el com i, si se sap, el qui. Però aquest últims ens acosten, sobretot, als perquès.

El periodista nord-americà Robert S. Boynton, a El nuevo Nuevo Periodismo (Universitat de Barcelona, 2015), prediu que en el futur el periodisme serà o bé molt curt o bé molt llarg, que res intermedi sobreviurà. La immediatesa dels flaixos informatius o l’extensió generosa d’una investigació ben documentada —que mima les fonts— i ben narrada, mesos de feina i servida en forma de llibre, d’audiovisual o d’una sèrie de reportatges. En aquest sentit, hi ha professionals que són més de treball de camp i d’entrevistar protagonistes i testimonis, acostant-se al terror fins a sentir-ne la ferum. D’altres s’estimen més bussejar en la documentació, i en les idees. La gran majoria en fa una combinació: lectura, contacte amb la realitat, investigació, reflexió, interpretació, narració.

Pel tema que ens ocupa és el que han fet, entre altres, periodistes com l’Anna Teixidor a Combatents en nom d’Al·là. De Catalunya al Gihad (Ara Llibres, 2016) o l’Alexandra Gil a En el vientre de la yihad (Debate, 2017). Són només dos exemples de com n’està de viu, el periodisme. El que es fa a cop d’article, i el que es fa parint llibres, que demanen més temps (a l’autor i al lector) però que ens il·lustren amb molts més matisos —i quan parlem de temes que poden dur a persones a matar persones, matisar és indispensable, que no tot és blanc o negre.

‘Combatents en nom d’Al·là’

Anna Teixidor (Figueres, 1978), periodista de la redacció de TV3, ha recollit a Combatents en nom d’Al·là. De Catalunya al Gihad el testimoni de quatre persones que han viscut un procés de radicalització gihadista al nostre país: un jove que va anar-se’n a combatre a Síria, la vídua conversa i convençuda d’un màrtir, una confident de la policia i algú que vol sortir d’Estat Islàmic.

A la introducció del llibre Teixidor explica que ha volgut donar veu a “homes i dones que un dia van sentir-se atrets per les consignes dels grups gihadistes i s’hi van implicar. Tenia ganes d’escoltar-los, de saber perquè ho havien deixat tot i s’embrancaven en una guerra a milers de quilòmetres. Com podien justificar treure’s la pròpia vida o la dels altres”. I tot plegat, “conscient que el món no es divideix en bons i dolents, que tot és més complex del que sembla aparentment”. No és poca cosa.

Segons escriu Teixidor, aquest reclutament obliga els governs occidentals a concebre “estratègies contrarellotge per aturar aquesta mobilització” de combatents cap a Síria o l’Iraq i, alhora, per evitar atemptats a casa nostra. “I Catalunya requereix una atenció especial” perquè és “un dels punts més importants de reclutament de combatents i dones de tot l’Estat”.

En una entrevista de Gemma Busquets a El Punt Avui (“He volgut entendre què et fa anar a Síria”), Teixidor insisteix que “urgeix elaborar una contranarrativa dels arguments gihadistes, poder contraargumentar” la propaganda d’Estat Islàmic, “des de vídeos fins al testimoni de persones que hagin tornat, totalment decebudes, que expliquin que no era el que esperaven”.

Espelmes i altres ofrenes a les víctimes dels atemptats a Les Rambles de Barcelona | Foto: Pablo Fernández (CC)

La trinxera de la propaganda

En aquest punt, i no és l’únic, Teixidor i Gil coincideixen: cal treballar a fons, des dels vessants ideològic, propagandístic i educatiu. Estat Islàmic no para de farcir internet i les xarxes socials amb la seva propaganda: webs, revistes, vídeos i fotografies amb què va convencent i captant joves cap a les seves files. Aquesta guerra també cal tenir-la en compte —no tot són bol·lards, pilons esfèrics i testos gegants.

La recerca que va desembocar en Combatents en nom d’Al·là. De Catalunya al Gihad té el seu origen en una sèrie de reportatges dels informatius de Televisió de Catalunya, que després es van ampliar en un ‘30 minuts’. La necessitat de saber-ne encara més i de disposar de més espai per explicar-ho s’acaba imposant i Teixidor en fa el llibre, amb l’objectiu de “traçar el recorregut d’aquests homes i dones”, d’acostar-se a “les contradiccions amb què viuen” aquells que han apostat per la Gihad, de retratar “les motivacions del seu viatge sense retorn”.

‘En el vientre de la yihad’

Alexandra Gil (Zaragoza, 1987) és una periodista freelance, formada a l’agència EFE, que col·labora en mitjans espanyols i francesos. Ha escrit En el vientre de la yihad després d’entrevistar-se amb nou persones durant mesos. Un pare, una germana i set mares de nou joves francesos, que s’havien radicalitzat i se n’havien anat a fer la Gihad amb Estat Islàmic. Gil, que ja ho havia treballat prèviament per a la premsa, va veure que allò requeria més espai que el d’una sèrie d’articles. I per això s’hi va posar. “La intenció no ha estat una altra que mirar d’acostar al lector el context, l’olor, la llum i els silencis que vaig trobar darrere de cada porta”, diu al pròleg del llibre.

Gil també consigna que el desencadenant va ser una frase que la mare d’un jove francès, reclutat per Estat Islàmic, va escriure-li en un correu electrònic després que ella l’entrevistés per a un article: “Gràcies per la teva escolta respectuosa”. Diu que allò va despertar-li la curiositat, que necessitava entendre què volia dir exactament aquella frase i que es va veure “obligada a dedicar tot el temps que fos necessari per aconseguir-ho”.

En una entrevista de Peio H. Riaño a El Español (“Es importante humanizar al terrorista para luchar contra él”), Gil hi diu que “quan parlem d’un terrorista no li posem cara ni a ell ni a la seva mare” però que, quan t’hi acostes i les escoltes, veus que “les mares senten que els han arrabassat el seu fill, de sobte”. Diu que ella s’ha limitat a “transcriure les seves històries”, a “introduir el lector a les seves cases”. Tampoc és poca cosa.

Un altre fet que Gil destaca parlant amb Riaño és que les persones a qui volia entrevistar, quan veien que no era per a un article imminent sinó per a un text més llarg, que podria recollir la seva història amb pèls i senyals, s’obrien molt més. I conclou: “el respecte t’obre les portes de les fonts” mentre que “el sensacionalisme obre les del teu èxit” immediat però “tanca la porta de la deontologia”. El format folgat, doncs, facilita la feina, l’apropament i l’aprofundiment.

Un altre exemple és el del periodista Andrés Ortíz Moyano (Sevilla, 1984), que a #Yihad. Cómo el Estado Islámico ha conquistado Internet y los medios de comunicación (Reportajes 360º, UOC, 2015) ha posat al descobert, precisament, la maquinària amb què Estat Islàmic genera i propaga la seva propaganda. La propaganda que cal combatre educant, desradicalitzant, desmuntant l’odi. (És aquell “enfrontar la seva narrativa amb una altra narrativa”, que recomana el periodista i escriptor Ramón Lobo, en un article d’allò més didàctic, a infoLibre.)

Hi ha molts més llibres de periodistes que tracten aquest tema, a banda dels tres que he citat. Siria, el país de las almas rotas i La semilla del odio, tots dos dels periodistes Mónica García Prieto i Javier Espinosa i publicats per Debate; Gihadisme. L’amenaça de l’islamisme radical a Catalunya, de Jofre Montoto Manent, publicat per Angle; o Objetivo: Califato Universal, d’Eduardo Martín de Pozuelo, Jordi Bordas i Eduard Yitzhak, publicat per La Vanguardia, són dels més citats. I més que n’hi hauran.

I si no ens cal que els autors siguin periodistes, en trobarem molts més, com el recent Soldats del no-res, de l’escriptor i professor de filosofia Joan Garcia del Muro, publicat per 3i4. Tots ens calen, tots sumen. Matís a matís.