Enguany es compleix mig segle de l’aparició del llibre icònic Ideología y análisis de medios de comunicación (Dopesa, 1972), escrit per Josep Maria Casasús. El llibre era el primer tractat en llengua castellana que abordava l’anàlisi estructuralista dels mitjans de comunicació, una obra de referència en el món acadèmic nacional i internacional. Des de llavors, se n’han fet quatre edicions.

Tota una contribució acadèmica d’aquest veterà periodista. Nascut a Barcelona el 1944, va ser subdirector i defensor del lector a La Vanguardia, redactor en cap de Tele/eXpress i de Cataluña-Express, a més d’articulista a Serra d’Or, El Punt Avui, L’Avenç i Via Empresa. Des de 2012 col·labora amb el diari Ara. Catedràtic emèrit del Departament de Comunicació de la UPF, també és doctor honoris causa per la Universitat de Girona.

Amb motiu de l’efemèride dels cinquanta anys del llibre, el passat mes de maig, el també periodista i catedràtic Pere-Oriol Costa va publicar un article a Comunicació. Revista de recerca i anàlisi, revista de la Societat Catalana de Comunicació (IEC), titulat Cinquanta anys d’Ideología y análisis de medios de comunicación, obra pionera de Josep Maria Casasús. Com explica Costa, l’obra de Casasús consta de dues parts: la primera és una descripció extensa de l’evolució dels estudis sobre mitjans de comunicació en països amb activitat docent i investigadora mentre que la segona presenta metodologies d’anàlisis de contingut i la seva utilitat, i la teoria de la regressivitat que va formular per primer cop el mateix autor.

Marxisme, regressivitat i comunicació interdisciplinària

El fons marxista del llibre és una declaració del mateix Casasús. “Sabem que el marxisme mai no va elaborar una teoria completa sobre els mitjans de comunicació, però va proporcionar instruments per analitzar-los”, afirma Costa al seu article, on també destaca que l’autor del llibre tenia interès per l’hemerografia, que llavors es centrava en teories de Jacques Kayser (1900-1963), periodista i polític francès del Partit Radical, que el va influenciar a ell i a tota la seva generació d’analistes de mitjans.

D’altra banda, també és el primer llibre de Casasús on parla de la teoria de la regressivitat. Aquesta teoria planteja que els mitjans de comunicació són redundants per tal de fer calar, de forma intencionada i no pas innocentment, informació interessada en el seu públic. Com apunta Costa per explicar aquest fenomen, “tot mitjà i totes les peces informatives que conté han de saber combinar la dosi de redundància per tal que el lector o l’espectador senti que trepitja terreny conegut, amb una certa quantitat d’innovació”. La teoria de la regressivitat va aparèixer en obres posteriors de Casasús, i posteriorment ha estat citada i comentada per autors com Manuel Vázquez Montalbán, Josep Maria Carandell, Jan Ekecrantz, Héctor Borrat, Fernando López Pan i Fernando Martínez Vallvey, entre d’altres.

En els vint-i-sis anys que separen la primera (1972) de la quarta edició (1998) d’Ideología y análisis de medios de comunicación, Costa assegura que la realitat va anar imposant que la comunicació respon als seus fonaments i a la seva essència quan es configura com una matèria interdisciplinària.

Aquest nou enfocament va propiciar el desenvolupament de l’anomenada Periodística, que no és el mateix que la Teoria de la Comunicació. La Periodística té com a eixos d’estudi la redacció periodística, els gèneres periodístics, i el procés comunicatiu des de la producció fins a la recepció per part del públic. En canvi, la Teoria de la Comunicació està més centrada en la dimensió política, històrica i social.

L’èxit de les fòrmules comercials

Però, en aquests cinquanta anys transcorreguts des de la publicació d’Ideología y análisis de medios de comunicación, què ha canviat? “De 1972 ençà s’ha accentuat en general la regressivitat dels mitjans de comunicació, un fenomen que vaig descriure ja fa cinquanta anys per referir-me als continguts i formats reaccionaris, populistes i banals. Era inevitable aquesta evolució que ha determinat canvis en l’ofici de periodista”, assegura Casasús.

“Els avenços de la tecnologia potencien la simplificació de l’acte professional informatiu –el més genuí del periodisme–, i empenyen, entre altres coses, a adaptar textos i imatges a les exigències de la publicitat, suport encara del negoci. A les plataformes digitals han caducat el lead i l’estructura de piràmide invertida. La notificació més important, i que es destaca com a reclam en el títol, no apareix –si apareix– fins al final del text en línia, del documental televisiu o de la narració radiofònica. És òbvia la utilitat comercial de la nova fórmula: obliga el receptor a seguir tota la peça en la qual s’intercalen anuncis, espots o falques de publicitat”, adverteix.

Missatges fàcils i entenedors

Però quines són les causes que actualment accentuen el fenomen de la regressivitat? Segons Casasús, “el desplegament de la Intel·ligència Artificial accelera i agreuja la patologia comunicativa crònica dels rumors infundats i de les notícies falses, malalties pandèmiques enquistades des de fa segles (ja les va descriure Aristòtil i les va tractar Tobies Peucer en la seva tesi doctoral primicera del 1690). No és fàcil, doncs, erradicar ni evitar la mutació d’aquests mals en un sistema engolit per l’espiral de la regressivitat”.

El veterà periodista també remarca que la regressivitat comunicativa és l’efecte de la necessitat semàntica i pragmàtica de construir missatges que siguin entenedors, fàcils d’assimilar pel públic majoritari, convertint-los en redundants, basats en tòpics, rutines i prejudicis. “És el fenomen regressiu que en el meu llibre vaig identificar com ‘factor X’:  l’objectiu d’atreure a tots els segments de població obliga a incloure en els productes comunicacionals elevades dosis d’un conservadorisme –inconscient o intencionat– que anestesia l’esperit crític dels receptors”, apunta.

Compromís ètic

No tota l’evolució ni tots els canvis, però, són negatius, recorda Casasús. “L’ofici de periodista ha evolucionat positivament en l’ús de l’instrumental tècnic basat en els progressos de la informàtica i la telemàtica. El 1972 només podíem escriure a màquina, i textos i fotos només arribaven a les redaccions per tèlex, teletip i fototelegrafia. Ara també hi ha una major consciència dels reptes ètics de la pràctica professional”, assegura.

Casasús recorda que durant aquest darrer mig segle, col·legis professionals i mitjans de comunicació s’han dotat de codis deontològics derivats de les declaracions de la UNESCO del 1978 i del 1980 sobre ètica del periodisme que despleguen els principis ètics universals (els de veritat, llibertat, justícia, solidaritat), uns codis que “animen el periodista a promoure valors humanitaris i de progrés, en particular la defensa de la pau, l’aprofundiment democràtic, els drets de les persones i dels pobles, l’alliberament nacional i la transformació social”. “Ara que les xarxes digitals afavoreixen que tothom difongui informació, el tret que ha d’acreditar la condició de periodista és el compromís del professional amb l’ètica de la comunicació”, conclou.