Si ens podem posar d’acord ràpidament en algun dels aspectes que defineixen la societat occidental actual, és en el factor de la immediatesa. El fet de l’immediat travessa les nostres vides i les nostres feines a una velocitat vertiginosa, que sembla haver-se agreujat des de l’estat de confinament arran de la pandèmia de la Covid-19; un confinament que ens va dur a una distorsió del temps, tal com Arash Sahraie, catedràtic en psicologia, apuntava a The Conversation i, posteriorment, a Vilaweb, el juny de 2023.
El temps és el factor clau que ens ocupa i vertebra l’essència de l’anomenada síndrome de la vida ocupada. Sense arribar a ser un trastorn amb diagnòstic clínic, sí que descriu un problema de salut mental que, segons l’estudi del CPS Research de Glasgow, un centre d’investigació clínica, avesa les persones a un estil de vida amb ritme frenètic –físic, però sobretot mental– , amb llargues llistes de tasques per fer a la feina i a casa, i amb una necessitat constant de connexió a tot allò que pugui passar a l’entorn proper i, amb la globalització digital, arreu del món. Una descripció, però, que no s’allunya gaire de la imatge generalitzada d’un periodista.
Un problema llunyà
Tot i que ara el concepte vida ocupada ens ressona més que mai, la veritat és que el grup de recerca del CPS Research de Glasgow va batejar aquest fenomen fa més de deu anys i, el 2017, el periodista Manel Domene ja escrivia al mateix Report.cat sobre el burnout i ‘la xacra amagada dels periodistes cremats’, una de les conseqüències més perilloses per a la salut mental i estructural del sector periodístic (i professional en general) molt lligada al tema que ens ocupa.
Domene escrivia que “la definició consolidada del terme diu que estar cremat (burnout significa cremar-se, en anglès) és la resposta inadequada a un estrès crònic, acompanyat per tres evidències: cansament o esgotament emocional, despersonalització i falta o disminució de realització personal en el treball”.
Malgrat que la síndrome de la vida ocupada no té per què anar lligada a una pèrdua d’interès per la feina, el vincle és fàcil de teixir. Segons els paràmetres estipulats pel CPS Research de Glasgow, això s’explica per “una activitat excessiva de la memòria i la hiperestimulació, que pot derivar en una conducta despistada o falta de concentració”.
Aquesta activitat excessiva i hiperestimulació s’alimenta d’entorns professionals addictius i demandants, amb límits poc definits entre l’horari laboral i la vida personal. I no només en són causa els factors externs, ja que aquesta vida ocupada també arrela en ments amb poca tolerància a la frustració, amb perfeccionisme i autoexigència excessius, o amb sentiments de culpabilitat per dedicar-se temps propi en comptes de ser “productiu”.
Quant fa que no t’estàs sense fer res? Et permets l’avorriment o el descans; o t’ocupes totes les hores del dia, a dins i a fora de la feina? Tens temps per meditar, fer esport o crear? La metgessa i coach en salut i lideratge, Camino Calvo, destaca que “estar sense fer res pot ser una oportunitat per estar present, fer una mirada cap endins i ocupar-te de tu mateix”. Estar avorrit és tenir desig d’estar fent quelcom diferent. En canvi, estar no ocupat –i present– és enriquidor i et pot permetre gaudir de la vida, o fer-te preguntes sobre les teves expectatives, els teus anhels, els teus objectius i el camí a seguir”.
El món en un clic
En el cas del periodisme, la necessitat de connexió constant amb l’actualitat és, no només una acció essencial en la professió, sinó també una qualitat gairebé innata en totes aquelles persones que s’hi dediquen per vocació. Amb poques vies o fonts d’informació a l’abast, la interacció fora del moment present és controlada, però tenint a la mà un dispositiu que et connecta a l’instant amb milions d’informacions simultànies, persones i experiències, aquesta vocació periodística pot transformar-se en obsessió o addicció.
L’Eduard Batlles, periodista de TV3 i anteriorment de RAC1, LaXarxa, VOTV i El9Nou, confessa que és una mica addicte al mòbil. “Sempre l’estic mirant, per veure si he rebut alguna notificació, sigui de feina o no. Estic intentant reduir el consum del mòbil el temps que no treballo, però és una tasca difícil. De vegades l’agafo de manera inconscient”, admet. Per a Batlles, “és estrictament necessari per a la feina que fem estar informats i tenir una bona salut informativa, si pot ser en diversos mitjans i de diversa ideologia”. En aquest sentit, la tecnologia pot ser una gran aliada, sempre que estigui al nostre servei, i no pas al revés.
“Hi va haver un boom de les xarxes socials, principalment de Twitter (X), on semblava que els mitjans replicàvem absolutament tot el que passava en aquesta plataforma, fins a ser una bogeria. Hi havia un furor per ser els primers a publicar la notícia, que va arribar a uns nivells absolutament indecents i que posaven al periodista en situacions poc saludables. Crec que continua passant, però no tant com en aquell boom inicial. Almenys en els mitjans tradicionals, veig que s’hi està posant molt més cap i anàlisi en les informacions”, assegura Batlles.
Viure fora del present
La immediatesa i l’accés il·limitat a informació contrastada pot generar la necessitat d’estar sempre al cas del que passa arreu, i fugir del present. I aquesta és, segons Miquel Samarra, metge de medicina general i esportiva i gerent del Centre Mèdic Matterhorn de Barcelona, la llavor de l’estrès: ser fora del present.
“Si sents que no tens temps, encara que el dia tingui vuitanta hores continuaràs sentint que no tens temps, perquè el problema no és el temps, sinó tu, que no estàs en present, sinó desplaçat, en el present o el futur”, assegurava el doctor Samarra assegurava a principis de març a L’ofici de viure, el programa de TV3 sobre benestar emocional.
Per a un periodista, podria semblar un oxímoron assegurar que la seva persistència per comprendre i copsar l’actualitat l’allunyi del moment present. Tanmateix, la síndrome de la vida ocupada s’explica per estar, sovint, pensant en el futur. I és que va més enllà de la vida professional, s’infiltra també en el terreny personal: formacions, tallers, activitats culturals, socials; una agenda sempre plena a vessar, sense temps per respirar, sentir i, senzillament, existir. La calma i la presència marquen la diferència entre una vida activa saludable i una vida frenètica.
En aquest sentit, Calvo, assegura que “tenir una vida ocupada amb quelcom que et dona sentit és meravellós. Tenir una vida ocupada amb quelcom que no t’interessa és perdre la vida. És imprescindible fer-se la pregunta ‘això que m’ocupa està en coherència amb la meva visió de vida?’ abans de no tenir temps de redreçar”. Aquesta coherència i visió de vida a la qual es refereix Calvo no sempre va al ritme de la productivitat (social, econòmica, professional) que creiem haver de complir: “abaixar el ritme és una decisió; sentir-se productiu també. No tothom vol fer-ho. És important prioritzar i reflexionar sobre les prioritats. Si no és així, és molt fàcil carregar-se de feina inútil”, destaca aquesta metgessa.
La immediatesa i l’accés il·limitat a informació provoquen que molts periodistes estiguin mentalment ocupats bona part del dia | Foto: Pexels
El llast de la precarietat
Al voltant de tot això, hi ha molt de debat encara entre els periodistes –Aida Morales abordava el tema al febrer en la seva primera columna d’opinió a Mèdia.cat – sobre la possibilitat real de conciliació de la vida personal i professional. Morales escrivia que “com a col·lectiu encara no hem estat a l’altura”. La periodista destacava dos vessants inherents en l’ofici: d’una banda, la vocació, “la més emocionant, la que atrapa, la del risc i el vertigen, la de l’actualitat i la immediatesa, la de les històries reals i profundes, la de l’anàlisi i la fiscalització, […] també la més addictiva”. I de l’altra banda, la vessant de “la precarietat, d’incompatibilitats horàries, d’hores extres no remunerades, de dies festius treballats, d’horaris inacabables i de renúncies continuades de drets, emparades en una falsa bandera vocacional”.
Malgrat que hi ha moltes realitats, i moltes redaccions on sí que es respecten els drets i els horaris, la precarietat en el sector periodístic és un llast molt important. L’Informe Anual de la Professió Periodística del 2023, elaborat per l’Associació de la Premsa de Madrid (APM), apuntava que “la precarietat laboral és el principal problema de la professió periodística, seguit de la mala retribució, la manca d’independència política o econòmica dels mitjans on es treballa i la manca de rigor i neutralitat a l’exercici professional”. Així mateix, l’informe també detallava que “un 34% dels periodistes contractats considera que les seves condicions de treball actuals es poden qualificar de precàries” i un 73% dels enquestats “considera que la precarietat incideix directament en la qualitat del seu mitjà”.
Vocació i conciliació
Una de les victòries de la periodista i presentadora del telenotícies de Vallès Visió, Alba Castilla, ha estat conciliar la seva vida professional, familiar i personal. “La maternitat t’ho remou tot, i t’has de tornar a situar”, explica. Després de deu anys al mitjà comarcal del Baix Vallès, Castilla s’ha convertit amb la cara visible de Vallès Visió. “Quan em vaig incorporar després de ser mare, vaig canviar a horari de matins i plegava a les cinc de la tarda. Em sentia molt estancada: al matí treballar; i a la tarda ser mare. Després em van proposar de presentar els informatius del vespre, a les vuit, i vaig marcar les meves línies vermelles: una hora a la tarda per anar a buscar el meu fill a l’escola, dues hores al matí per portar-lo a l’escola i tenir temps per a mi”, recorda.
Sense el suport i comprensió dels seus companys de feina, admet, no hauria estat possible aquesta conciliació. “Som un equip molt unit, hi tinc confiança plena. És molt important l’ambient de treball i la confiança amb els companys per poder desconnectar”, argumenta.
I és que, tot i haver-hi un horari de feina establert, les notícies i els esdeveniments rellevants de l’actualitat succeeixen a l’hora que volen. Per això, és essencial el treball en equip. Clara Rodergas, periodista a l’Esportiu de Catalunya, ho té clar: “sé que on no hi arribi jo, hi arribaran els altres”. Així mateix, Rodergas busca espais de desconnexió de la feina i de l’instint periodístic. “No tenim horaris, així que els dies que no treballo apago el mòbil a les nou o les deu de la nit, per no estar-ne pendent”, confessa.
Pantalles i salut mental
Una de les tendències de treball més esteses, sobretot en els mitjans digitals o entre els professionals freelance és el teletreball. No en va, arran de la pandèmia s’ha instaurat de manera regulada a moltes redaccions. Per a Rodergas, el teletreball sovint difumina la línia que separa la vida personal de la professional. “És cert que el teletreball és més flexible i et permet muntar-t’ho si et sorgeix algun compromís o contratemps. Així i tot, trobo a faltar l’ambient. Passo tot el dia a casa, davant d’una pantalla i de vegades se’m fa una mica dur si no surto a cobrir algun partit o roda de premsa. Hi ha dies que em costa arrancar. En canvi, si surto a fora, m’activo de seguida”, explica.
Amb tot, alguns mitjans ja han posat el focus en la salut mental dels seus periodistes i redactors. Arran de la pandèmia i la cobertura de la guerra d’Ucraïna, alguns mitjans o corporacions, com la CCMA, van organitzar sessions de suport psicològic i emocional. Amb el debat obert i una creixent visibilització de les dinàmiques tòxiques del sector periodístic i de la comunicació, cada vegada són més les veus que s’alcen, opinen i argumenten sobre aquesta síndrome de la vida ocupada, el burnout i la relació entre precarietat laboral i qualitat d’informació i vida.
Tot i que encara hi ha molt pocs estudis i recursos sobre la qüestió a l’abast dels periodistes, l’Instituto de Tecnologia & Sociedade do Rio, en connivència amb Redes Cordiais i el suport financer del Meta Journalism Project, va elaborar una guia bàsica de salut mental per a periodistes.
Un document que interpel·la directament als periodistes amb preguntes com: “t’identifiques amb les queixes d’altres periodistes?”, “existeix una cultura del silenci a les redaccions?”, “la salut mental dels/les periodistes és un problema individual o estructural?”. Així mateix, aquesta guia estableix les bases per a una autogestió emocional, i alguns consells sobre dinàmiques de gestió emocional en equips, l’equilibri emocional i la gestió dels traumes o l’estrès posttraumàtic en la professió.
Per als autors de la guia, la meditació o respiració conscient, una alimentació saludable, exercici físic i, sobretot, una bona rutina del son són algunes de les pràctiques bàsiques recomanades. També, una bona estructura de suport a la feina: amb una filosofia de treball que prioritzi la salut mental; suport material, logístic, burocràtic i humà; i entrenament en la gestió d’emocions. En aquest sentit, algunes agències com Reuters, han creat ja el seu propi centre de salut mental i resiliència.
“Tot sovint ens ocupem en fer i, de vegades, no ens prenem el temps de pensar per què fem. Aquest és un treball personal difícil, amb moltes preguntes i respostes abstractes, però imprescindible per viure amb coherència amb el que volem per a nosaltres”, afirma Calvo. Prenent el seu consell, potser cal fer un treball individual i col·lectiu que qüestioni hàbits apresos i conceptes tabú; un treball de consciència que, com ens convidava Aida Morales al seu article a Mèdia.cat, abordi els debats incòmodes i necessaris que poden diferenciar una vida ocupada sense sentit, d’una vida plena dins d’un ecosistema periodístic saludable.
