El passat 30 de març el diari britànic The Times va sorprendre amb una carta als lectors on anunciava que, a partir de llavors, deixava d’actualitzar la seva web en temps real i tan sols ho faria entre dues i tres vegades al dia entre setmana, i dues vegades els caps de setmana.

Segons va explicar el seu director, John Witherow, i el responsable de l’edició dominical (The Sunday Times) Martin Ivens, amb aquest viratge pretenen oferir “articles fiables i en profunditat, anàlisis actualitzats i opinions molt més estimulants”. Per la seva banda, Alan Hunter, responsable digital del Times, va assegurar que els lectors no entren al seu diari “per les noticies d’última hora, ja que les poden trobar a la BBC o a Twitter de manera totalment gratuïta”. I és que la web del Times, amb més de 152.000 subscriptors, és de pagament des del juliol de 2010. “Els lectors vénen a nosaltres per l’autoritat dels nostres informes, l’opinió i els anàlisis”, assegurava Hunter. I, si bé sembla una obvietat recalcar-ho, això no és una qualitat que es pugui oferir cada minut, afirmen els periodistes del Times.

Fa falta invertir temps per a cercar fonts, contrastar informacions, reflexionar sobre els diferents punts de vista i, en definitiva, aconseguir una informació profunda i de qualitat. Hunter té clar que per a destacar avui dia no fa falta ser el primer en oferir una noticia, sinó en oferir-la amb més qualitat i rigor que els altres mitjans.

Informació i rigor 

Avui dia, la informació canvia i ho fa molt ràpid i a través de moltes mans; blocaires, tuitaires, instagramers, facebookers… I és que les maneres en què actualment compartim informació on line són moltes i molt variades. En algunes d’elles prima la informació escrita, com a Twitter o els blocs i, en altres les imatges, com a Instagram o Tumblr. El que tenen en comú totes aquestes plataformes és que s’hi fonen periodistes, comunicadors i usuaris compartint informacions, freqüentment d’una manera tan difosa i atropellada que sovint és fa difícil discernir què és informació i d’allò que no ho és. Així doncs, s’afegeix un altre problema en aquesta cursa contrarellotge per aconseguir primícies: el rigor.

“Si un gos mossega a un home (una cosa que succeeix cada dia) no és notícia. En canvi, si és l’home qui mossega al gos, sí que ho és”. Aquesta fórmula que apel·la al ‘sentit comú’ encara ressona avui dia a la majoria –si bé no totes– les aules de periodisme del nostre país. Paradoxalment, el culte per la velocitat i l’afany per a diferenciar-se, han fomentat un periodisme que cada any bombardeja les audiències explicant que a l’estiu fa molta calor, que els caps de setmana hi ha cues per entrar a les grans ciutats i enguany torna a haver-hi turisme de borratxera a les platges. Per contrast, la vida de la gent comú, les explotacions laborals i les infinites lluites quotidianes per a sobreviure sembla que hagin desaparegut de l’agenda mediàtica per cedir pas a obvietats que, amb tota probabilitat, és poden picar amb més rapidesa.

La cursa per ser els primers

Segons José Maria Perceval, doctorat en Ciències de la Comunicació i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, la velocitat és un dels signes que millor defineix les societats contemporànies. Aquest culte, tanmateix, va néixer amb la industrialització. “El maquinisme –o la industrialització– va fer que les coses s’acceleressin fins al punt que, quan va aparèixer el primer tren de vapor, alguns metges afirmaven que cap ésser humà aguantaria anar a 30 km/h i se’ls aturaria el cor”, explica Perceval, per qui l’acceleració és una de les característiques de la modernitat i un dels signes més definitoris de les societats modernes.

“El mecanicisme va fer que tot anés més de pressa. El món es sentia més unit i això tenia una repercussió directa a les notícies. Amb l’arribada d’invents com el ferrocarril, els diaris rebien les informacions molt més de pressa. I aquesta tendència a la velocitat no va parar de créixer fins avui”.

L’ésser humà ha utilitzat la tecnologia per a superar les limitacions espai-temps des de temps remots; primer amb la invenció del telègraf al segle XIX i, posteriorment, amb la ràdio i la televisió al segle XX. Tot plegat va fomentar l’afany de seguir minut a minut el que succeïa a la resta del món, cada vegada d’una manera més ràpida, però també més descontextualitzada.

Tot i això, Perceval explica que “la velocitat no és dolenta en sí mateixa, sinó el culte a la velocitat”. “En general, tot depèn de com es processi aquesta informació, no tant la velocitat amb què ens arriba”, puntualitza.

A causa d’aquest culte a la velocitat, actualment rebem més informacions de les que som capaços de digerir i ha creat el que alguns sociòlegs han batejat com la hiperactivitat informativa o infoxicació. Un dels principals problemes d’aquest nou fenomen és que no deixa espai a l’atenció o l’escolta, qualitats bàsiques per a fomentar el pensament crític, la creativitat i les informacions rigoroses i contrastades.

L’Slow Journalism, un refugi a l’huracà informatiu

L’Slow Journalism, o periodisme lent va néixer com a reacció a la tendència dominant de la immediatesa, els clics frenètics, les visites i la primícia rabiosa que imposaven els anunciants i patrocinadors. L’Slow Journalism convida a tornar a pensar en els tempos necessaris, no només per a consumir una informació rigorosa, creativa i de qualitat, sinó també per a crear-la. A efectes pràctics, la tirania de la velocitat es tradueix en menys temps de reflexió per a processar informacions complexes i en una multiplicació constant d’errors periodístics, descuidant també, d’aquesta manera, els valors deontològics fonamentals, com crear una informació veraç, plural i contrastada.

En el periodisme a Espanya, alguns exemples de l’emergència del fenomen de l’Slow Journalism els trobem amb publicacions com Jot Down, FronteraD i Anfibia, entre d’altres, exemples per antonomàsia de la revitalització d’un periodisme de formats més cuidats i extensos, dirigits a clubs de lectors especialitzats que demanen un periodisme més pausat i, sobretot, rigorós.

Com ha succeït recentment amb el Times, el periodisme lent també busca evitar la competició extrema per la primícia i qüestiona alguns dels gèneres emergents, com la premsa gratuïta, les xarxes socials o el periodisme ciutadà que, d’alguna manera, estan abocats a una concisió extrema, la descontextualització i una perillosa fragmentació de la realitat.

Segons Perceval, el veritable Slow Journalism va néixer a la dècada dels vuitanta de la mà dels anomenats muckrakers com Günter Wallraff, Bob Woodward o Seymor Hersh. Muckraker és un concepte que va sorgir als Estats Units a principis del segle XX. Etimològicament ve de “fems o brossa” (muck) i “rastell o escombla” (rake). Els bolígrafs van simbolitzar els rastells que removien el fem i la brossa que s’acumulava als peus de l’escala social que duia a l’aristocràcia de l’època. Així doncs, el rastell dels periodistes arremetia contra governants i treballava per canviar un país amb molta passió pels diners.

D’aquesta manera, muckraker va ser el nom que es designava als periodistes i escriptors nord-americans que es dedicaven a denunciar públicament la corrupció política, l’explotació laboral i, en definitiva, mostrar tots aquells draps bruts que la gent ni tan sols sabien que existien. D’aquí el nom de “escombriaires”. Aquest periodisme, que barrejava el millor de l’activisme i literatura underground, va suposar un intent de superar la infoxicació, l’estandartització i buscava un periodisme catàrtic, rigorós i que sovint es traduïa amb la por dels governants i els seus conseqüents canvis polítics.

Graus d’informació

Tot i haver nascut amb els muckrakers, Perceval apunta que la polèmica sobre la velocitat no va néixer amb la industrialització, sinó que, en realitat, ve de lluny. “Des de la filosofia zen passant pels anys setanta fins a l’actualitat hi ha hagut moviments que ens apel·laven a anar més lents, a recuperar la tranquil·litat”, conclou.

A més a més, aquest expert també posa èmfasis en el fet que actualment s’apel·la a un lector ocupat i d’atenció distreta per a seguir elaborant notícies com si fossin menús de menjar ràpid. “Gran part de la culpa és de la perversió estadística que s’usa per a mesurar audiències i lectors. La ‘mitjana’ de les estadístiques és una de les perversions més grans dins el món de la velocitat informativa. Es pretén adaptar el producte a la majoria i, fruit d’això, la informació es simplifica cada vegada més”, afirma Perceval, que remarca que el futur és la informació per capes, com fan diaris com Le Monde; oferint un mateix tema en diferents graus d’informació. D’aquesta manera, cada lector pot aprofundir fins allà on necessiti o sigui capaç i, de retruc, s’evita la simplificació informativa.

Econòmicament viable?

La majoria de revistes que pugnen pel model de l’Slow Journalism han trobat a Internet el seu millor aliat i altaveu per a l’expansió del seu producte. Mitjançant estratègies de divulgació de continguts on line han aconseguit eixamplar el seu públic i arribar a cobrir les despeses que els suposava la lluita contra els mass media convencionals. De fet, gràcies al fet de desmarcar-se de les fonts de finançament clàssiques i a declarar-se professionals independents han aconseguit anteposar la seva línia editorial a la dictada per la publicitat o els grups d’interès econòmics i polítics, com els passa sovint a la majoria de mitjans convencionals.

El problema és aconseguir la viabilitat econòmica d’aquests productes. “S’hauria de trobar un mètode de finançament per aquest tipus de periodisme similar al que han trobat Netflix o Spotify. Amb aquests nous models de compartir continguts s’ha demostrat que la gent paga per productes de qualitat que els satisfà, sempre i quan el preu sigui raonable”, apunta Perceval. També destaca que l’Estat hauria de treballar i invertir més en I+D en temes periodístics i, juntament amb els organismes professionals, cercar un model sostenible que permeti aquest periodisme de qualitat superior.