Tot va anar molt ràpid. El matí del 19 de gener el reportatge I ara, on deixo el meu arxiu? de Report.cat va començar a viralitzar-se a les xarxes socials. El text, penjat al portal la nit anterior, explicava la delicada situació de Manel Armengol, tot un referent del fotoperiodisme català que estava a punt de ser desnonat del seu pis pels problemes econòmics que patia i amb el problema afegit de no saber què fer amb el seu llegat format per 150.000 fotografies entre negatius i diapositives. Les converses obertes amb l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona i amb l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) no s’havien concretat i la data del desnonament (25 de gener) s’acostava de manera inexorable.

Aquell matí, doncs, les xarxes socials van començar a bullir. Molta gent, sobretot fotoperiodistes, compartien, indignats, la notícia i els mitjans de comunicació se’n feien ressò. El Col·legi de Periodistes, editor del Report.cat, rebia trucades de gent preocupada. La professió s’estava mobilitzant.

Reacció ràpida

La reacció, però, va ser ràpida. A última hora del matí des de l’Arxiu Nacional li comunicaven que es farien càrrec d’un dipòsit provisional i preventiu del seu llegat. Però la trucada dels responsables de l’ANC no va ser la única que va rebre. En realitat, el seu telèfon treia fum. “Em va sorprendre la repercussió que va tenir la notícia”, admet tres setmanes després, amb el pis ja sense bona part de les seves pertinences –el ressò de l’assumpte va fer que li deixessin uns dies més per buidar-lo– i quan encara recorda com es va sentir aclaparat per la resposta de la gent. “Era penjar el telèfon que ja tornava a sonar”, recorda.

A l’altra banda del telèfon hi havia amics, persones que no coneixia però que volien ajudar-lo, periodistes interessants en la noticia… “M’he sentit immensament estimat i acompanyat. Encara no m’ho acabo de creure”, reconeix. “La resposta dels companys de professió? “Millor impossible. No m’ho esperava”, admet.

“Crec que aquesta reacció –afegeix– s’ha donat, en uns casos, per solidaritat amb la injustícia del que passava i, en d’altres, sobretot entre els joves que es dediquen a la fotografia i que m’han fet costat, perquè potser han pensat que un dia també podia passa’ls-hi. I això els ha fet reflexionar”.

Al final, aclaparat per tot plegat, no va tenir més remei que desconnectar el telèfon durant quaranta vuit hores per retrobar-se amb el silenci. Prova de la repercussió de la notícia són les visites al reportatge del Report.cat –quasi 14.000– o el fet que el compte de Flickr d’Armengol –que acostuma a tenir entre 2.000 i 3.000 entrades al dia– arribés fins a les 24.000 durant els moments de major ressò mediàtic.

Quaranta anys després

A més, la noticia del desnonament i de la incertesa al voltant de l’arxiu es va entrellaçar amb el quarantè aniversari de la seva fotografia més icònica (la de la manifestació de l’Assemblea de Catalunya violentament reprimida per la policia franquista), tot un símbol de la Transició. Aquella imatge, presa l’1 de febrer de 1976, va impulsar la seva carrera quan només tenia 26 anys i, curiosament, quatre dècades més tard, ha marcat el final de la mateixa. “Tanco la porta del meu pis i, al mateix temps, tanco una etapa de quaranta anys rodons. Una etapa que comença i acaba amb la mateixa fotografia”, argumenta.

Reiventar-se de nou

Amb la tranquil·litat que li suposa saber que el seu arxiu està en bones mans –més endavant ja negociaran la fórmula més adequada per a la conservació, salvaguarda i difusió del fons fotogràfic–, Armengol reflexiona sobre el futur que s’acosta amb la serenor i dignitat amb què des del primer moment ha afrontat aquest tràngol. Una reacció, calmada, que s’explica per uns fets ocorreguts al juliol de 1980, en el moment àlgid de la seva carrera, quan quasi perd la vida en un accident de cotxe.

Cinc costelles trencades, perforació del pulmó, fissura de pelvis… Es va passar un mes a l’Hospital Clínic, i la primera setmana a l’UVI. “Vaig sentir que em moria però vaig viure. Després d’aquell dia, tot el que em ve és de regal”, afirma.

Arran de l’accident, però, tenia por al moviment, als cotxes. “No vaig tornar a conduir fins dos anys després”, recorda. Va necessitar tres anys per recuperar-se del tot de les seqüeles i quan va aconseguir-ho va haver de deixar el fotoperiodisme per centrar-se en una fotografia més artística.

Així doncs, es va reinventar, com ara. “Em sento com si tornés a néixer. Començo una etapa nova i voldria seguir mantenint-me lliure de lligams”, afirma Armengol, un esperit lliure que ha defugit qualsevol contracte amb les empreses per les quals ha treballat, sempre com a autònom. Un fet, però, que ha provocat que ara li quedi una minsa pensió de jubilació. Afortunadament, diu, no té grans despeses.

Habitatge provisional

Amb aquests condicionants, en els propers dies es traslladarà a la petita cabana de fusta de Tiana, on viurà a partir d’ara. Un lloc sense cèdula d’habitabilitat. “No puc estar-hi sempre perquè no és un domicili legal. És provisional”, reconeix. Pocs dies després de saber-se la seva delicada situació, l’Ajuntament de Barcelona es va posar en contacte amb ell per parlar de la possibilitat d’atorgar-li un pis de lloguer social. Alguns mitjans van donar-ho per fet però finalment no s’ha materialitzat.

Armengol, però, no s’amoïna. La seva intenció és buscar una vivenda amb espai suficient per seguir fent fotografies. “No em vull jubilar i quedar-me quiet mirant els coloms”, explica sobre aquesta nova etapa que comença. “He passat com una petita mort de tota una època, però estic tranquil perquè sé adequar-me a les circumstàncies amb les que em trobo”, explica. I té clar, sobretot, que hi ha molta gent que està pitjor que ell. “Quan veig tots els refugiats que surten de la guerra penso que jo almenys tinc un lloc on viure. Aquestes reflexions van bé per relativitzar els problemes i no buscar-hi culpables”, conclou.