Una polsera diferent o un adhesiu a la roba que fa distintiva l’acreditació de premsa a un festival, ja sigui per escriure’n, fer-ne fotografies o cobrir-lo en vídeo. “Quina sort! Tens acreditació, pots entrar gratuïtament al festival!”. Aquesta és tan sols alguna de les frases que els periodistes que cobreixen festivals de música hauran escoltat tantes vegades.

La cobertura de festivals musicals és un caramel per a molts periodistes musicals, que poden combinar la passió per la seva feina amb la possibilitat de veure moltes de les seves bandes i artistes favorits. Si a la cobertura d’un sol concert en una sala es permet destacar molts aspectes secundaris, en un festival s’ha de prioritzar informació, especialment si l’esdeveniment dura més d’un dia. Els festivals de música són la porta d’entrada a l’estiu o la seva postal per a molts assistents.

“Un festival es més que una suma de concerts: cal ressenyar tant allò que passa als escenaris com aspectes relatius a com viu el públic el festival i com s’ha pensat en l’habitabilitat del recinte”, explica Luis Hidalgo, un dels periodistes musicals més reconeguts al nostre país que els cobreix pel diari El País.

Mentre que en un concert en sala el periodista es focalitza en l’actuació de la banda, en un festival hi ha altres variables a tenir en compte, més enllà dels escenaris. Un cas de manual va ser l’edició del Primavera Sound 2022 on, en paraules d’Hidalgo, “es van donar errors en la gestió de la mobilitat del públic perquè era la primera vegada que allotjaven tanta gent al seu recinte, un fet que va arribar a tenir una rellevància informativa no prevista”.

A més, és important aportar un context del festival pel lector més enllà del musical, com destaca Tamara G. Cascales, periodista musical a mitjans com Rockdelux, MondoSonoro i al blog d’El Caballo de Nietzsche d’elDiario.es. “Em sembla important recalcar detalls distintius com la cobertura de concerts de grups locals que aquell festival està ajudant a descobrir, analitzar l’impacte del festival a l’entorn o ciutat que l’acull i dimensionar el mateix esdeveniment dins del circuit de festivals”, afegeix.

Caminar i observar

Caminar i caminar sense pausa. La feina d’un periodista a un festival de música és bàsicament anar d’un lloc a l’altre sense parar entremig perquè els horaris dels concerts són molt ajustats entre l’un i l’altre. “Bona part del nostre treball és purament atlètic”, confessa Hidalgo, que també destaca la capacitat d’observació i anàlisi del professional de la informació.

Imatges d’arxiu del Primavera Sound | Foto: Primavera Sound / Christian Bertrand

Una feina cansada físicament i mentalment que moltes vegades acaba a altes hores de la matinada si la cobertura s’ha d’enviar aquella mateixa nit o a primera hora de l’endemà. La dedicació és màxima i exclusiva durant dies, una situació que pot arribar a cremar tenint en compte, a més, que està molt mal retribuïda econòmicament. La viabilitat de viure només d’això és pràcticament impossible. “No crec que sigui possible viure’n per a la gran majoria de periodistes musicals”, afirma Cascales.  “Cobrir un festival no és només assistir i posar paraules a allò que has vist, sinó també implica una formació i uns coneixements previs. Encara que sigui vocacional, és una feina constant que comporta temps i diners”, afegeix.  Cobrir un festival, doncs, és més una feina per amor a l’art.

Actualitzar les cobertures

Un festival no només ofereix la possibilitat de cobrir-lo en format crònica, sinó que també aporta entrevistes a artistes i organitzadors i altres peces interessants que normalment no es podrien oferir amb un sol concert a una sala. Grans caps de cartell internacionals comparteixen recinte amb bandes emergents i floreix una cobertura sense precedents que permet entrevistar a noms que normalment no seria possible fer-ho, així com descobrir una nova escena musical.

No obstant això, en els últims anys sembla que la música està perdent protagonisme informatiu. Cap a quin tipus de periodisme de festivals i concerts estem anant? Els festivals són el format que més èxit ha aconseguit en els últims anys, així que les cobertures de premsa d’aquest tipus d’esdeveniments estan assegurades. Hidalgo preveu que “així com els concerts de multituds s’han convertit en matèria informativa de primera, crec que els festivals tindran una cobertura sostinguda. No ho serà tant per aquells artistes que no siguin de multituds”.

La immediatesa de les xarxes socials i el seu contingut també pot influir en el futur del periodisme musical, tal com preveu Cascales: “Crec que les cobertures de festivals s’han de transformar i actualitzar. Una crònica d’un periodista aporta reflexió extra, però s’està perdent valor davant de la rapidesa de les xarxes”. Si el futur del periodisme és dubtós, el del periodisme musical es troba enmig d’arenes movedisses. Per sort, els festivals gaudeixen d’una salut de ferro, una situació que, en principi, anirà acompanyat de les seves cobertures periodístiques.