Text: Jordi Rovira i Adrián Caballero

És tot un clàssic. L’arribada d’un nou any sempre ve acompanyada pels nous propòsits. Els periodistes també podrien elaborar la seva particular carta als Reis basant-se en una sèrie de fets, dades i demandes –algunes ja clàssiques– que han tingut lloc al llarg dels darrers dotze mesos. A continuació mostrem la que podria ser la llista dels desitjos d’una professió que encara manté molts fronts oberts.

Millorar les condicions laborals

Malgrat que hi ha dades que conviden a l’optimisme, com el darrer informe de l’Asociación de la Prensa de Madrid (APM), que assenyala que per primer cop en els darrers cinc anys, al 2014 va créixer la facturació conjunta de la televisió, la ràdio, les revistes i els diaris –arribant al 9%– així com la inversió publicitària –un 5%–, també apunta que el salari base mitjà dels periodistes amb conveni entre 2010 i 2015 ha caigut un 17% i que el 75% dels enquestats reconeixen cedir quan pateixen pressions. Un altre estudi, aquest cop elaborat des del Report.cat, mostrava un panorama encara més desolador ja que els més de cent cinquanta periodistes col·legiats consultats suspenien la professió (3,99), la credibilitat dels mitjans (4,52) i se sentien explotats (53,6%). Una altra dada reveladora és que un 76,4% admetia que no exercia el periodisme que els agradava i un 25,2% fins i tot assegurava sentir-se fracassats. Tot això explica que un 41,1% admetés que, si tingués 18 anys, no tornaria a estudiar la carrera de Periodisme.

Ser més curosos a l’hora d’escriure

No es poden obviar els bàsics del periodisme. Un d’ells, el d’escriure bé. Diàriament ens trobem amb faltes d’ortografia en els mitjans d’informació. Dates que no pertoquen o errors que confonen la lectura de l’article. I no és un problema tan sols d’aquest darrer any. Al 2013, el crític de cine i columnista Carlos Boyero ja es queixava en un article El País dels constants “disbarats semàntics, paraules a les que els sobra o li falta una lletra, la lletra ‘b’ convertida sistemàticament en ‘v’ (o a l’inrevés) i successives barbaritats ortogràfiques en els rètols que il·lustren les imatges i dels telenotícies i dels programes informatius”.

Segons Lola Galán, defensora del lector d’El País, “cada vegada hi ha més errors, especialment a l’edició digital del diari”, un fet que “es dóna a diaris de tot arreu”, segons aclareix. Per Galán, el principal culpable d’això és “la velocitat a la que es redacten i publiquen les notícies”, tot i que també fa esment a la precarietat laboral i a “les múltiples tasques” que els periodistes es veuen obligats a fer. Per la seva banda, l’ex defensor del lector de La Vanguardia, Josep Rovirosa, també creu que la principal explicació d’aquest increment d’errors als mitjans és la rapidesa amb la que es treballa avui en dia, fet, però, que segons ell “no ha d’impedir que un article estigui ben escrit”.

Vigilar amb l’excés de Photoshop

Els textos dels diaris o els que apareixen a la televisió no són els únics que sovint tenen errors. Les imatges que els acompanyen també acostumen a ser objecte de crítiques. En aquest sentit, els programes del retoc digital de fotografies s’han convertit sovint en un problema per la professió. I les xarxes socials no tenen pietat ja que critiquen –i viralitzen– les imatges que han patit un excés de retoc. Aquest fet ha provocat errades escandaloses sobretot al món de les revistes de la moda i tendències, així com a la publicitat, però també en els diaris generalistes. I és que el fotoperiodisme està abonat a l’ús d’aquests programes. Una dada que revela aquest ús abusiu és que en la darrera edició del prestigiós certamen del World Press Photo, un 20% de les imatges finalistes van ser desqualificades per excés de Photoshop. En algunes ocasions l’objectiu del retoc és senzillament estètic. En d’altres, però, tal com va passar després de l’agressió que Mariano Rajoy va patir durant la campanya electoral de les eleccions generals, hi ha una clara voluntat política d’alguns mitjans d’exagerar les seqüeles del cop de puny. Una manipulació que va fer furor a les xarxes.

 
Comparativa entre la fotografia abans i després del retoc

Contrastar les notícies

Les presses sovint provoquen errors que després les xarxes socials s’encarreguen de difondre. Alguns d’aquests errors ratllen el ridícul. Un dels més populars dels darrers mesos va tenir lloc el dilluns després dels atemptats a París quan Televisió Espanyola va confondre al seu programa La Mañana el logotip de l’Estat Islàmic amb el de l’Aliança Rebel de La Guerra de les Galàxies. Aquest és un tan sols un exemple de com els periodistes no contrasten les informacions, una pràctica cada cop més estesa, sobretot en les publicacions digitals. Així, segons un estudi realitzat a nivell internacional per ING, el 45% dels periodistes confessa publicar primer les informacions per després contrastar-les mentre que només un 20% dels professionals assegura no publicar res sense haver-ho contrastat abans.

Les xarxes socials, però, també són víctimes de les presses que castiguen als mitjans. Prova d’això és una informació de la BBC sobre una fotografia de dos germans petits, espantats i abraçats, que va ser una de les imatges més compartides a les xarxes després del terratrèmol de Nepal del 25 d’abril que va provocar quasi nou mil morts. Es presentava a les criatures com a víctimes del sisme i fins i tot es va utilitzar per demanar donacions. Però la imatge havia estat presa pel fotògraf Na Son Nguyen al nord de Vietnam al 2007. Eren dos nens que senzillament estaven jugant. La va penjar al seu bloc i des de llavors no ha deixat de ser publicada en conflictes i desgràcies, fent-los passar des d’orfes de Birmània abandonats fins a víctimes de la guerra de Síria.

Acabar amb els blocs electorals

En principi no està prevista cap cita electoral a Espanya durant el 2016. Si finalment, però, s’han de repetir les eleccions catalanes o les espanyoles també apareixeran de nou els tristament famosos blocs electorals, una anomalia a Europa que els professionals de la informació no es cansen de denunciar. Els blocs no tan sols suposen una ingerència dels polítics en les informacions periodístiques, sinó que sovint acostumen a provocar situacions ridícules com debats amb absències notables, notícies amb l’ordre d’interès invertit, informacions extremadament llargues al costat d’altres ridículament curtes o jutges que acaben decidint com han de ser les graelles de les televisions públiques.