El passat mes de maig, Manu Brabo, premi Pulitzer 2013, publicava un article desgranant les condicions poc segures en les que fotògrafs freelance com ell cobreixen alguns dels temes més cruents del planeta. L’article es va publicar poc després de l’anunci de l’alliberament dels periodistes Antonio Pampliega i Ángel Sastre i el fotoperiodista José Manuel López, segrestats durant onze mesos a Síria.
“La possibilitat de segrest o de patir algun atemptat incrementen la tensió quan cobreixes els conflictes, però no per l’existència d’una possibilitat de risc deixes d’anar-hi”. Xavier Aldekoa, periodista freelance i corresponsal a l’Àfrica per La Vanguardia, té clar els motius que van impulsar a Pampliega, López i Sastre a cobrir igualment el conflicte de Síria tot i la seva perillositat. “Són pors que no són realitats i que has de gestionar d’alguna manera mentre estàs al terreny. Prens més precaucions de les normals però no deixes de cobrir un conflicte per allò ‘que pot passar’. Per exemple, darrerament Boko Haram obliga a nenes i dones a cometre atemptats suïcides. A l’Àfrica estàs acostumat que hi hagi un núvol de nens al teu voltant mentre treballes. Això és un aspecte positiu però en zones de conflicte és un punt de tensió afegida. Però de nou, és una tensió immaterial que no t’impedeix cobrir un conflicte”, insisteix Aldekoa.
El grau de violència d’un conflicte no és l’únic que condiciona l’accés als periodistes. Mónica G. Prieto, corresponsal freelance establerta a l’Àsia, confessa que després de vint anys “totes les guerres són el mateix: l’ésser humà es converteix en un monstre i acostuma a repetir els mateixos patrons, els mateixos crims, els mateixos abusos contra les dones i els menors. Es delecten amb la violència”. La fotoperiodista freelance espanyola-palestina, Maysun, va més enllà. “Els conflictes no només destrueixen físicament sinó també psicològicament, moralment. La guerra és destrucció pura i dura. L’únic que hi canvia és el decaïment i la recrudescència que experimenten al llarg del temps”, afegeix. La fotoperiodista va entrar per primer cop al camp de refugiats de Yarmouk, a Damasc, el 2009. Llavors, hi va percebre certa vida, una rutina, una educació, cadascú tenia el seu espai. Malauradament, ara està tot destruït. “Fa dies que m’hi agradaria tornar però no hi tinc accés perquè el camp està rodejat pel règim sirià i anar-hi seria un suïcidi”, es lamenta.
Sortejar tota mena d’obstacles
Entrar en un país submergit en un conflicte es torna molt perillós amb el temps. Prieto, Premi Internacional de Periodisme Julio Anguita Parrado, explica l’existència de diferents escenaris que dificulten l’accés. “Normalment, en un enfrontament o hi ha un control que impedeix l’entrada a periodistes o pot ser que et demanin un permís o autorització per entrar. En aquest últim cas, pot passar que no hi hagi cap organisme que t’expedeixi un visat o que un dels dos actors actuï com a autoritat burocràtica”, assegura.
Això és el que li va succeir al 2003 a l’Iraq, on havia de treballar o en el bàndol nord-americà o amb el govern de Saddam Hussein. “En ambdós casos, ells t’ensenyaven la part que els hi interessava, el que volien mostrar al món. A Síria, el control de les fronteres canvia cada dia de mans i no saps mai a qui et pots enfrontar. A la Xina, tens problemes amb el mur cibernètic i, al món àrab, les comunicacions estan controlades pels governs… realment hi ha molts escenaris diferents”, analitza Prieto.
Aldekoa durant un trajecte per un dels rius d’Àfrica. Foto: Joan Gomis
La periodista porta dues dècades cobrint conflictes al llarg del globus en els quals s’ha trobat amb moltes portes tancades que ha hagut d’obrir. “Agafes cotxes, subornes, creues fronteres a peu travessant camps de mines, fas servir protocols que et permeten saltar les barreres cibernètiques que t’imposen els règims, … i així vas sortejant els obstacles que et vas trobant”, explica.
A banda de veure’t obligat a informar només des d’un dels bàndols implicats, també pot ser que no puguis entrevistar a tots els actors, com li ha passat a Aldekoa. “És molt difícil accedir a les parts controlades pel jihadisme i això implica la cobertura només d’una banda, el que considero un dèficit informatiu. Per solucionar-ho,intentes parlar amb gent que ha tingut accés al grup jihadista, que són familiars seus o que han patit segrestos. Però als jihadistes o a BokoHaram no els interessa que siguis tu el que transmet la informació, sinó que ho fa el propi grup a través de propaganda o revistes proselitistes”, exemplifica.
En aquesta línia, Maysun es pregunta “com pots explicar un conflicte si no estàs a primera línia?”. I es respon ella mateixa: “una guerra és molt més que la línia del front: són els ferits que arriben a l’hospital, són les famílies que han perdut la casa, són els funerals ràpids de la gent que han mort… Hi ha milers d’històries per explicar en una guerra i tenen mil formes d’explicar-se”.
Els grans mitjans tenen ètica?
Són realitats que succeeixen al voltant de la frontera, més enllà de la línia de front. Malgrat tot, Maysun, Premi de Periodisme Internacional de la Ciutat de Gijón, té clar que n’hi ha una que mai es pot creuar: “jo no puc explicar una guerra si no estic allà. Per això m’emprenyo quan veig corresponsals parlant de la guerra de Síria des de Jerusalem. El periodisme en el que jo crec és el que parla des del terreny. És una qüestió d’ètica professional. Si jo no puc explicar el conflicte, explico les històries del seu voltant però no explico la història d’Alep des de la frontera, critica Maysun.
El fotoperiodista i videògraf, també freelance, Ricard García Vilanova és de la mateixa opinió: les històries importants són les que succeeixen dins de la guerra. “El que els hi passa als periodistes no és important. L’important és la vida de totes les persones que viuen el dia a dia dels conflictes. Al final, nosaltres som comunicadors, transmissors d’històries que tenim el privilegi d’entrar i sortir quan volem. Són ells qui pateixen, qui estan atrapats, qui no tenen mitjans ni econòmics ni logístics per poder marxar. És amb ells amb qui hem de parlar”, afirma.
“Les millors històries acostumen a ser aquelles a les que no hi tens accés i quan no tens recursos per accedir-hi és pitjor, sobretot pels freelance”, afegeix Maysun. “Les televisions tenen més pressupost i a vegades han arribat a pagar per tenir accés a la informació. I això, a banda de no ser ètic, provoca que als freelance, que no tenim recursos econòmics, se’ns tanquin moltes portes”, lamenta aquesta periodista espanyola-palestina.
El periodista i videògraf Ricard Garcia-Vilanova. Foto: Arxiu R. G. Vilanova
En aquest sentit, García Vilanova critica com el pressupost dels grans mitjans acaba inflant els preus. “Normalment, els fixers –personal local contractat pels periodistes estrangers que els ajuden en tasques de traducció i contactes–, a Síria tenen un preu mínim de 150- 200 dòlars diaris, però va haver-hi un moment que eren 500 per periodista/dia i 1.200 per periodista de televisió/dia.
Per la seva part, Mónica G. Prieto, corrobora les paraules de Vilanova. “Aquest és el principal problema que ens trobem: mitjans occidentals malgasten una quantitat de diners exorbitant per poder entrar dins dels països en conflicte i fan que els preus s’encareixin per a tots. L’únic alleugeriment que em trobo és que cada vegada les grans cadenes van menys a aquests països”.
La periodista, que porta més de dues dècades cobrint conflictes, comenta que actualment “s’ha creat la moda de fer negoci per la informació. Per exemple, mitjans internacionals que arriben a la frontera turca amb Síria i paguen per notícies que després presenten com a exclusives: presentacions de documents pels quals saps que han pagat barbaritats de diners per tenir-hi accés i, conseqüentment, es genera una maquinària de gent disposada a falsificar qualsevol informació a canvi de cinc o deu mil dòlars”. “Això, doncs, suposa dues coses: primer, el qüestionament moral d’aquestes pràctiques i, segon, que el que arriba després buscant informació o que busca contrastar informació, com nosaltres, es troba amb tios que s’inventen coses per veure si els hi dónes diners. Em sembla immoral pagar per una entrevista, i immoral per al periodisme”, conclou Prieto.
Allunyar-se del mainstream
“Per a poder accedir a la informació, normalment dedico molt de temps en crear complicitats amb la gent i que m’ajudin perquè tenim certa amistat, perquè tenim una relació o perquè aquella persona em dóna certes facilitats o seguretat”, explica Aldekoa. “Altres vegades –afegeix– ho preguntes als companys de professió. La xarxa de periodistes freelance, o almenys els que treballem a Àfrica, ens ajudem molt, ens donem consells i ens anem assessorant en temes de fronteres, visats, seguretat, …”.
L’autor del llibre Océano África (Pensínsula, 2014), a més, s’ajuda dels contactes personals per fugir de les històries de sempre ja que “amb el fixer tens el perill que acabis fent la mateixa història que ha fet amb els altres periodistes. Normalment et porta a llocs i et dóna contactes que ha portat i ha passat a tothom”, puntualitza aquest freelance. Internet, a més, accentua aquest contratemps.
La Xarxa ha facilitat la vida de tots els periodistes freelance o contractats pels mitjans de comunicació. La informació és accessible a tots i des de qualsevol lloc, “fins i tot en el poble més remot d’Afganistan”, com detalla Mònica G Prieto. Però com totes les monedes, la gran xarxa té una altra cara. “Internet no et facilita l’accés al país, al contrari. Per exemple, en plena revolució àrab vaig intentar entrar a Bahrain, on el règim estava apallissant els manifestants, i quan se’ls hi va ocórrer teclejar el meu nom em van fer fora del país”, recorda Prieto. Per la seva part, Maysun va poder entrar a Birmània perquè va eliminar la seva pàgina web i altres notícies i imatges que feien referència a ella però un company seu periodista amb el que viatjava no ho va fer i no va tenir la sort d’entrar al país.
El corresponsal Xavier Aldekoa és autor del llibre Océano África. Foto: Joan Gomis
Internet aporta molt coneixement sobre qualsevol fet però, com puntualitza Prieto, “s’ha de discriminar quines fonts són bones, t’has de qüestionar el que llegeixes sempre. Internet et pot ajudar a desmentir o reforçar pistes que et poden conduir a una gran història, la qual sempre has de confirmar sobre el terreny. Tampoc es pot donar per fet tot el que es diu a les xarxes ja que després arribes al país amb una sèrie de prejudicis que afecten al tractament de les teves històries”. En aquesta línia, el corresponsal de La Vanguardia afegeix que a Internet, i sobretot a Twitter, “veus coses que ja s’han explicat. Llegeixo molt abans d’anar-hi però intento no influenciar-me perquè sinó acabem parlant tots del mateix”, assegura Aldekoa.
Periodisme o propaganda
Buscar la diferenciació i explicar altres dimensions dels conflictes també té els seus inconvenients, sobretot quan no hi ha cap tipus d’interès mediàtic ja que aleshores el mitjà “no et recolza al 100% i això deriva en una falta de recursos que t’impossibilita tenir un accés més fàcil”, com li va passar a Aldekoa per l’Àfrica al 2013. Aquell any, el conflicte de la República Centreafricana va adquirir unes dimensions aferrissades i un nivell de mortalitat excepcional. Aldekoa va haver de fer servir els seus propis mitjans i la seva pròpia productora, Muzungu, per poder cobrir el conflicte. En canvi, a finals del mateix any, Nelson Mandela va morir i “tots els mitjans del món trucaven demanant col·laboracions. Vaig haver de renunciar a algunes per falta de temps i, evidentment, no vaig tenir cap problema en arribar al país ni en buscar allotjament, etc”, explica.
Així doncs, tal i com diu el fotoperiodista Ricardo García Vilanova, “cada cobertura és una inversió personal per generar una feina que potser no vens. Aquest tipus de feina és una espècie en vies d’extinció. Les dificultats en accedir a aquestes realitats, ja siguin econòmiques, de seguretat, d’interès mediàtic; tot juga en contra dels freelance i nosaltres som el 85% dels periodistes que cobreixen conflictes socials i armats internacionals”. I quan no hi ha accés a un conflicte on la informació no pot ser contrastada, “el periodisme passa a ser propaganda”, sentencia.
