Als seixanta-set anys, el periodista Joan-Ignasi Ortuño encara li costa creure el que està vivint. Després de dècades treballant, li ha quedat una jubilació tan reduïda que no pot pagar-se un lloc on estar-se. I ja sap el que és viure al carrer, una experiència que espera no haver de repetir. Aquest és el seu testimoni, la cara dura i amarga d’una professió estructuralment precaritzada que conviu amb el greu problema de l’habitatge. Un còctel explosiu que Ortuño pateix en el seu dia a dia, carregat d’incertesa.

Llicenciat en Ciències de la Informació (UAB), i amb estudis de Psicologia i Història de l’Art, Joan-Ignasi Ortuño (Barcelona, 1957) va començar a treballar a finals del franquisme, quan amb disset anys va entrar a El Correo Catalán. Després vindria el Diari de Terrassa i, posteriorment, El Periódico de Catalunya, on va estar dotze anys. A més, ha exercit a COM Ràdio i a BTV. Una trajectòria vinculada al periodisme cultural, sobretot el d’espectacles.

A més, és escriptor, poeta visual, artista plàstic, monologuista, articulista, guionista, autor de cançons, actor i director de teatre (va formar part del grup de teatre del Col·legi de Periodistes i va dirigir la companyia La Textual). “He perdut el compte dels anys que he treballat”, admet. Però les últimes feines, alienes al periodisme, no li permetien cotitzar. “Anava sobrevivint. Això m’ha passat factura”, reconeix. I en jubilar-se, tot es va precipitar.

Una jubilació que no dona per viure

Va ser llavors, fa un any i mig, quan va adonar-se que la seva jubilació eren 830 euros mensuals. “Quan estàs actiu professionalment, no et planteges que et pots trobar així. Sense diners ni casa no pots fer res. Perquè amb 830 euros al mes no es pot viure. Si a Barcelona, una habitació ja et costa 800 euros, i després encara has de menjar, comprar roba… Mires lloguers de pisos i estan a 1.300 o 1.500 euros. És una barbaritat. L’habitatge a Barcelona està pensat només pels turistes i els expatriats”, critica. “Anant pel carrer veig tots de pisos i penso: ‘per què no puc tenir ni que sigui una habitació en un poble?’”.

“Però amb aquesta jubilació no pots viure ni a Barcelona ni enlloc”, es lamenta. Per això, amb els pocs estalvis que tenia, després de jubilar-se va traslladar-se quasi un any a Granada, pensant que potser allà la vida seria més barata i que podria trobar alguna feineta –un taller d’escriptura o col·laboracions en algun mitjà de comunicació– per complementar la minsa jubilació. Però ni va trobar la vida més barata ni va aconseguir cap ingrés extra. Preocupat, va tornar a Barcelona i no li va quedar més remei que viure uns dies al carrer. “És el pitjor que et pot passar a la vida”, reconeix.

Sense ajuts públics

Actualment viu provisionalment a casa d’un amic, però sap que és una situació provisional que no es pot allargar gaire. I el pitjor, més enllà de la incertesa en la qual viu abocat, és que tampoc troba ajuts que li permetin sortir-se’n. “No hi ha ajudes socials. Les he buscat, però és que no n’hi ha”, assegura. A més, l’any que va viure a Granada ha estat contraproduent. “Un assistent social em va explicar que, com que fa poc he viscut allà, he perdut la vinculació amb Barcelona, on he viscut i he estat empadronat quasi tota la meva vida, i que, per tant, ara no puc rebre ajudes socials”, explica.

Davant d’això, va dirigir-se al Col·legi de Periodistes –és periodista col·legiat des de fa trenta anys–  i fou molt directe. “M’estic morint. Què puc fer?”, va dir als que el van atendre. Des de l’entitat se l’està ajudant amb tot el que es pot (amb les demarcacions buscant pisos barats, amb assessorament emocional, fiscal, etc.) i, també, buscant visibilitzar la seva situació.

Una professió precaritzada

“Amb aquest article voldria ajudar a difondre el meu cas i que els mitjans s’interessin pel que em passa. És una qüestió d’humanitat”, afirma. Durant anys, Ortuño, que s’havia fet un nom gràcies als seus articles a El Periódico, va ajudar a molta gent. “Com a periodista d’espectacles, vaig fer que molta gent tingués visibilitat i mai vaig parlar malament de ningú”, recorda. Ara demana el mateix per ell. “Els periodistes hauríem de ser els primers a donar a conèixer això que ens passa, perquè tots estem exposats”, adverteix.

“En la nostra societat –prossegueix– hi ha molt desconeixement de la precarietat que, des de sempre, afecta la professió. La gent no s’imagina la nostra situació. La societat té una imatge dels periodistes que no es correspon amb la realitat”. Una realitat corcada per la precarietat. Les tarifes per peça en la indústria de la comunicació no han deixat de disminuir des dels anys noranta. En aquest sentit, un enquesta del Col·legi de Periodistes, del 2022, destacava que, per arribar a finals de mes, més de la meitat dels enquestats admetia haver de combinar dues, tres o quatre feines. I mesos enrere, Report.cat es feia ressò d’una enquesta de Comissions Obreres segons la qual la meitat dels periodistes freelance d’Espanya no ingressa més de mil cinc-cents euros bruts al mes. Una precarietat, doncs, estructural que pot abocar a situacions com la que viu Ortuño.

“Estic fatal”

“A mi se m’ha acabat la dignitat com a persona. Només vull un lloc on estar tranquil. Soc bona persona. És molt trist, és molt dur”, es lamenta. Ortuño, que mai ha patit problemes de salut mental, ara, fruit de la seva situació, s’adona de com s’està degradant físicament i psicològicament. “He perdut memòria, criteri, opinió, reflexió… Estic fatal”. “He perdut totes les relacions. Tampoc tinc amics. La gent no s’adona del que suposa estar sol”, afegeix. “Tinc el cap que m’explota. Si torno al carrer, em moriré, No vull morir, però sobretot no vull patir. I sense ajuts, patiré el que no està escrit. Si no m’ajuda ningú, el meu futur el veig totalment negre. Avui no, però demà potser estaré mort. És així de clar, patètic i senzill. Ara penso que em puc morir en qualsevol lloc. I morir al carrer ha de ser horrible”, conclou.