El 2 d’abril ens va deixar Joan Guerrero als vuitanta-quatre anys, víctima d’un ictus. La fotografia catalana es queda, doncs, sense un dels seus referents. En els articles que aquests dies versen sobre la seva figura i obra destaquen que era un gran fotògraf humanista, un dels millors representants de la fotografia social del país. No en va, sovint l’anomenaven ‘el poeta de la imatge’.

A en Joan Guerrero Luque, nascut el 21 de març de 1940 a Tarifa (Cadis), en plena postguerra, en el si d’una família molt humil, sempre va interessar-li la fotografia. Sent un nen, com que no disposava de diners, va agafar una capsa de llumins i la va convertir en una càmera imaginària. “Enquadrava amb la capsa de llumins. Volia retratar el vent de Tarifa. El vent bufava i ell ho volia congelar. Era un poeta, sempre buscava la bellesa en qualsevol lloc”, explicava Francesc Melcion, fotògraf i gendre de Guerrero, en un reportatge al diari ARA.

De jove, a Andalusia, va treballar entre dotze i catorze hores diàries, amb molta calor, en una fàbrica de maons de Puerto Real, on la seva família es va traslladar. “Vaig estalviar uns diners fins a comprar-me una Voitglander amb la qual feia fotos com a aficionat. Però la família va quedar-se sense feina, vaig haver de vendre’m la càmera i emigrar”, rememorava Guerrero, el 2012, en una entrevista conjunta amb la seva filla Laura –també fotògrafa– publicada a Capçalera.

Així doncs, el 1964, als vint-i-quatre anys, la càmera que tant havia anhelat va servir per pagar-se el bitllet amb el qual es traslladaria a Catalunya a la recerca d’un futur millor. Va arribar a l’estació de França amb una maleta de cartó. El primer any va estar-se en una pensió del Paral·lel i després, quan ja va poder portar a la família, es va instal·lar a Santa Coloma de Gramenet, la ciutat on va arrelar, on va conèixer la seva dona, on crearia una família.

Una protesta als anys setanta a Santa Coloma de Gramenet | Foto: Joan Guerrero

Els inicis a Grama

El periodista Eugeni Madueño, que també residia a Santa Coloma, el va conèixer en aquella època. “En Guerrero era un poeta, una ànima sensible. Ell vivia al Motocross de Santa Coloma, a la frontera entre Badalona i Santa Coloma, al carrer de Circumval·lació. Era a principis dels setanta. Vivia amb la Mari Carmen, la dona que sempre l’ha acompanyat. Militava a Comissions Obreres i treballava a una fàbrica metal·lúrgica de Barcelona. En Joan ha estat sempre un militant, un combatent, sempre al mateix lloc, sempre ell mateix. Al seu primogènit el va anomenar Ernesto, pel Che Guevara. Per desgràcia l’Ernesto, com les revolucions, van morir de mala manera. Per una malaltia traïdora que va escindir per sempre el cor del poeta i de la Mari Carmen. Amb els anys va néixer la Laura, que ha heretat la capacitat de resistència de la mare i la noble mirada fotogràfica del pare. La Laura és la síntesi dels Guerrero”, recorda Madueño.

A Santa Coloma, en Juanito –com l’anomenaven molts dels seus companys– va recuperar la passió per la fotografia que tenia des de jove i amb una nova càmera va documentar aquella ciutat que a poc a poc anava creixent. “En els anys setanta, l’atreia el cinema, el realisme italià i organitzava cinefòrums a les parròquies de Santa Coloma. El gener de 1969 va aparèixer el primer número de la revista Grama, que va esdevenir escola de periodistes i fotoperiodistes. Ell va ser-ne un dels impulsors”, afirma Madueño. Autodidacta, en aquella publicació local –on començaria fent crítiques de cinema abans de dedicar-se a la imatge– va publicar les seves primeres instantànies, que revelava i positivava al lavabo de casa seva. “A Grama va albirar que hi podia haver vida professional més enllà de la fàbrica. Les seves fotos inicials són la base de les que després es nodriria tota la seva obra. La vida de la gent senzilla, de la gent com ell, mirats sempre de manera compassiva, tendra i poètica”, afegeix.

La realitat més propera

Amant de la poesia –en especial d’Antonio Machado i de Miguel Hernández–, la música –sobretot la clàssica– i el cinema –admirava Ingmar Bergman i Buñuel–, Guerrero creava les seves imatges poètiques documentant, en blanc i negre, el moviment veïnal d’una ciutat que no deixava de rebre immigrants com ell. Una realitat sovint dura, sense filtres. “El fotògraf ha de ser saber captar aquella sensació agredolça de la realitat”, assegurava Guerrero a Capçalera.  “Guerrero va crear escola. L’escola del charquito que mai faltava a les seves fotos inicials i que era el resum de la Santa Coloma d’aleshores. Carrers sense clavegueram, plens de tolls d’aigua en els quals en Joan veia reflectida (i fotografiava) la bellesa del suburbi. Perfils de barraques i infrahabitatges. Cares d’immigrants a la recerca d’un futur. Horitzons que sempre remetien als de la seva infantesa a Tarifa. La seva mirada sobre la ciutat es va contagiar. El grup de fotoperiodistes sorgits de la redacció de Grama –Juan José Pastor, Esteban Carmona, Salvador Monroig, Pedro Madueño, Litus Pedragosa…– miraven amb els ulls d’en Guerrero. El respectaven com el mestre que va ser. Fos a la cambra de revelat muntada al lavabo de la redacció, fos als carrers fotografiant la realitat. Amb els anys el magisteri es va anar estenent. A les redaccions de tots els diaris en els quals ha treballat. Fer-ho amb ell no et deixava indiferent. T’influenciava i t’enamorava tot d’una”, explica Madueño.

El fotògraf David Airob, ressalta, dins l’obra de Guerrero, aquelles fotos primerenques. “Personalment, el seu treball a Santa Coloma, en termes generals, és el que més m’atreu per la dificultat que sempre té fotografiar el que tenim més a prop, el més quotidià, allò que sempre veus i que en un principi no sembla que pugui tenir un interès fotogràfic”, afirma. “És un documentalisme proper que m’interessa molt. I dins d’aquest treball hi ha autèntiques joies”, afegeix. Des d’un principi, doncs, Guerrero va focalitzar la seva mirada en els meus dèbils. Perquè no havia oblidat els seus orígens, que l’havien marcat a ell i a la seva obra. “Per això va documentar la vida a l’extraradi, donant veu als emigrants i a les persones menys afavorides per les seves circumstàncies socials”, remarca el fotògraf Tino Soriano.

Una fotografia de l’Equador que forma part del seu treball a Llatinoamèrica |  Foto: Joan Guerrero

De Catalunya a Llatinoamèrica

En uns anys en què la censura prohibia parlar de moltes coses, el fotoperiodisme trobava escletxes per denunciar el que estava passant, sobretot entre la població més desfavorida. I Guerrero va fer-ho. I enmig d’aquells anys de dictadura, i malgrat que mai va oblidar les seves arrels, es va implicar de ple amb Catalunya i la seva gent, amb la terra on havia trobat el futur que buscava. “Quan vivia Franco i es perseguia el català vaig voler demostrar el meu agraïment a Catalunya fent-me dir Joan”, recordava en una entrevista a l’Avui. “En Guerrero va néixer Juan i es va tornar Joan. Jo també vaig fer la mateixa metamorfosi. No sabria dir si pels mateixos motius. Suposo que perquè a ell, com a mi, ens agrada dir que som catalans perquè ens dona la gana. Perquè ho hem decidit nosaltres. Perquè la vaca és d’on pastura, no d’on neix. La identitat és la conseqüència d’una decisió, no una fatalitat derivada d’un part”, afirma Madueño.

Ja plenament integrat i amb una trajectòria fotogràfica que no deixava de créixer, després de Grama, la sensibilitat, la càrrega poètica i la capacitat intuïtiva de Guerrero va posar-se al servei d’El Periódico, Diari de Barcelona, El País i El Observador, fins a l’any 2005, quan es va jubilar. Una obra, la seva, amb caràcter molt marcat. “En el cas d’en Joan Guerrero, la seva cultura visual, l’afició per la poesia, l’extraordinària humanitat, generositat, interès per les persones humils i per la bellesa de les coses quotidianes es palpa i traspassa cadascuna de les seves imatges. Les fotografies són una projecció de l’ànima i de la sensibilitat de qui les fa”, destaca la fotògrafa Ana Jiménez.

Abans de la seva jubilació, als anys noranta, Guerrero també havia fet diferents reportatges fotogràfics per l’Equador, Nicaragua i el Salvador, on el seu objectiu es dirigia, de nou, cap als més desvalguts. “Em va agradar molt la seva mirada sobre els camperols a l’Equador. D’alguna manera va fer un paral·lelisme amb la seva experiència catalana”, destaca Soriano.

En un altre país llatinoamericà com és Brasil, Guerrero va conèixer, cooperar i fotografiar al bisbe català Pere Casaldàliga, a qui va immortalitzar enmig de la seva lluita pels més vulnerables de la selva amazònica. D’aquella amistat van néixer dos llibres com són Los ojos de les pobres (Península, 2005) i Casaldàliga (Claret, 2016), on aquest escrivia els textos, en forma de poemes, i Guerrero hi posava les imatges.

Compromís social

La figura i obra de Guerrero es pot veure al documental La caja de cerillas que el 2014 va dirigir i produir David Airob amb la col·laboració de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet i amb música de José Bautista. “Amb La caja de cerillas buscava deixar constància en algun lloc –en un principi vaig pensar en un llibre– la forma amb la qual en Joan veia la professió, actuava quan fotografiava, les seves implicacions, els seus principis, les seves influències, etc. En definitiva, descobrir que portava a la seva ‘motxilla’ per mirar com mirava. Evidentment que els valors que transmetia el Joan eren aplicables a la gent jove. La prova van ser totes les projeccions de La Caja que es van fer a diferents escoles. Van ser meravelloses i sovint les mateixes escoles, sense nosaltres demanar-ho, els hi feien fer una redacció sobre el que pensaven després de veure el documental que ens feien arribar”. “I moltes d’elles –prossegueix Airob– eren sorprenents. En recordo una que deia: después de ver este documental quiero ser mejor persona”.

Però més enllà de la seva extensa obra –que s’ha pogut veure en el documental, en interminables articles, en una dotzena de llibres i en una quarantena d’exposicions–, Guerrero  és recordat per la seva gran humanitat i pel seu compromís social, que també s’observa en llibres com Santa Coloma en el corazón –sobre el barri del Fondo de la seva ciutat i que el 1980 va editar l’Ajuntament d’aquesta localitat amb textos d’Eugeni Madueño–, Imatges i paraules (Meditèrrania, 1986), Santa Coloma, entre la vida i la vida (Edicions Teresa Quintana, 1995) o Milagro en Barcelona (Ariel, 2014).

Un compromís que també va mostrar envers la professió periodística. Així, a mitjans dels noranta, va ser vocal en la primera Junta de la UPIFC i seria membre molt actiu i compromès del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que el 2022 va acollir la seva darrera exposició, En el fondo del corazón. A més, les seves publicacions es poden consultar al Centre de Documentació Montserrat Roig del Col·legi.

Solidaritat i fotografia

Un cop jubilat, Guerrero no va deixar de fer coses, entre elles iniciatives altruistes com Gramenet Imatge Solidària, una associació formada per fotògrafs i ciutadans de Santa Coloma de Gramenet que, partint de la fotografia com mitjà de sensibilització, pretenen sensibilitzar en els valors humanístics de la imatge, incitar a la reflexió sobre les injustícies del món en què vivim i recaptar fons pel finançament de projectes solidaris. També va ser membre fundador de l’associació Catalunya Mirades Solidàries, formada per un ampli grup de fotògrafs amb sensibilitat social. En un article a El Periódico, el fotògraf Julio Carbó i membre de l’associació explicava el que suposa haver compartit aquesta experiència amb Guerrero. “Un regal de la vida molt especial han estat aquests darrers anys a l’Associació Catalunya Mirades Solidàries, on al costat d’un grup d’amics i amants de la fotografia ens ha permès aprendre sota el seu mestratge que quan la solidaritat, la fotografia, la paraula i l’amistat s’uneixen fan possible que els somnis i els petits grans miracles es facin realitat”, escrivia.

Precisament, Catalunya Mirades Solidàries va estar darrere l’homenatge que el 2023 van fer-li a Guerrero  els principals fotoperiodistes del país amb el llibre Guerrer@s, que va servir per recaptar diners per a la fundació Arrels. I en paral·lel a la publicació del llibre es va poder visitar a l’Escola Industrial una exposició dedicada al ‘poeta de la imatge’ que consistia en un recull de les imatges de seixanta-set fotògrafs que han documentat les causes socials de més pes del segle XXI.

Un savi admirat        

En els últims temps, Guerrero havia realitzat a Santa Coloma de Gramenet diversos reportatges en format vídeo, “ampliant així, als seus més de vuitanta anys, el vessant fotogràfic en línia amb la seva admiració pel cinema”, explicava el fotògraf Josep Maria Cortina en un article a Núvol, on també recordava que, darrerament,  havia publicat juntament amb el fotògraf italià Cesare Pace el llibre bilingüe, Cara Terra / Querida Tierra (2021, Libri contro Fusili) “prologat per Sebastião Salgado, el fotoperiodista brasiler admirador, també, de l’obra de Guerrero”.

L’obra d’aquest mestre de fotoperiodistes, d’orígens humils i cor immens, havia estat reconeguda amb el premi Ciutat de Santa Coloma (1998), la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de la Ciutat de Barcelona (2009), el Premi Singladura atorgat per l’Agrupació del Barcelonès Nord d’Òmnium Cultural (2018) i el Premi Gollut a la trajectòria fotogràfica (2019).

Però, més enllà de guardons merescuts i puntuals, Guerrero s’emporta l’admiració de la professió. Airob destaca d’ell, a més de l’empatia i la proximitat, “el fet de fotografiar coses properes”. “Era una persona que desprenia bonhomia, un savi que va barrejar les seves arrels andaluses amb les essències de la cultura catalana”, afegeix Soriano. “Crec en el fet que la personalitat, les vivències, la cultura i la intel·ligència de les persones determinen el que escullen mirar –conscientment o inconscientment– i de quina forma i amb quina estètica ho plasmen”, apunta Jiménez sobre Guerrero. “La seva mirada sobre el món i sobre tots nosaltres ens fa pensar, tot mirant la seva obra, que són més bona gent del que pensàvem”, conclou Madueño. Queda clar, doncs, que ha mort un home bo. Un gran fotògraf. Aquell nen que, amb la seva càmera imaginària, aspirava a immortalitzar el vent.