La professió d’humorista gràfic, de vinyetista o de ninotaire, entre altres accepcions, és una professió divertida, però que té certs riscos. L’humorista gràfic és un ésser amb una mirada de la realitat irònica, sarcàstica, reflexiva i de denúncia social. Els seus dibuixos són opinions, i com totes les opinions, generen controvèrsies. Un humorista gràfic pot arribar a ser més feridor que una columna d’opinió. Podríem dir que una vinyeta pot dir més que mil paraules publicades en una pàgina d’un diari. Mentre aquest setembre es compleixen dos anys de la mort de Fer, un dels degans de l’humor gràfic, val la pena descobrir com alguns dels humoristes gràfics de casa nostra més reconeguts s’han hagut d’enfrontar al llarg de la seva carrera amb la censura.

L’humorista gràfic sempre ha d’apuntar cap amunt. “L’humor sempre és contra el poderós. S’ha de criticar o el poderós o l’estupidesa” considera José Luis Martín, fundador i editor en cap de El Jueves durant anys, la revista més popular d’humor gràfic. També hi ha publicat en Kap, Jaume Capdevila, qui amb gairebé cinquanta anys porta ja una extensa carrera que l’ha portat fins i tot a publicar als Estats Units. Capdevila creu que la clau està en la crítica. “És més útil que la fabulació. La crítica d’alguna manera pot ajudar a canviar les coses del nostre entorn”, afirma.

Però criticar, denunciar, assenyalar, no sempre és vist amb bons ulls. L’humorista gràfic sempre ha tingut un esperit combatiu, corrosiu. Miquel Ferreres, un altre dibuixant amb moltes batalles lliurades, ho diu molt clar. “Un dibuixant satíric és un dibuixant satíric, no fa dibuixos de mel i mató, per adornar la pàgina. I si ets satíric, has d’anar a pessigar, a treure la veritat que hi ha en una qüestió i embolicar-la amb humor, però que realment tingui quelcom de veritat. Tot i que al final és una peça d’opinió” sentència Ferreres.

A la contra, Toni Batllori, un altre dels grans ninotaires del país, desmitifica la imatge de l’humorista gràfic. “No estic d’acord amb el fet que fem una feina que no pugui fer ningú, en absolut. Això que estem dient la veritat que no diu ningú, és mentida. No ho compro. Cadascú es creu el que un vol”, assegura. El dibuixant de La Vanguardia renega d’aquesta imatge de “tios collonuts que lluitem contra el sistema”, perquè al final un no deixa d’estar supeditat al mitjà on publica. “El que està clar –prossegueix– és que no pots fer acudits constitucionalistes si estàs a l’ARA, com si fossis de Ciutadans. Ets lliure per dir i dibuixar el què vulguis, però probablement depèn del que dibuixis no aconseguiràs que et publiquin a enlloc”.

Els vestigis franquistes

Així doncs, obrim el debat sobre allò que poden dir i el que no poden dir els humoristes, sobre la llibertat de publicar vinyetes que no s’arruguin. Que, si fa falta, diguin el nom del porc. En aquest sentit, El Jueves és sens dubte la revista que més perdura i que encara fa mal allà on apunta. Part de l’èxit d’aquesta publicació la té el José Luis Martín. S’ho ha passat molt bé, però també les ha viscut de tots colors.

Martín i la majoria dels vinyetistes consultats van començar la seva carrera als anys setanta, lluitant contra els darrers vestigis del franquisme. Martín ha rebut moltes denúncies, ha anat a molts judicis i fins i tot ha estat condemnat a presó (que no va complir perquè no tenia antecedents). Però aquells primers anys sentia més llibertat que en anys posteriors. “L’humor a la fi del franquisme va tenir un gran prestigi perquè va ser com l’avantguarda de la crítica antifranquista. L’humorista podia dir allò que el periodista no podia dir per què era censurat. Podia buscar el doble sentit” explica Martín. Per la seva part, Batllori, sense nostàlgia, també té clar el que van suposar aquells anys. “Contra Franco vivíamos mejor, en el sentit que tots junts estàvem lluitant contra una cosa molt clara”, diu.

Hi ha un cas, però, encara més extrem. Ermengol és un dibuixant establert a Lleida, un dels degans de l’humor gràfic de les Terres de Ponent, però és argentí de naixement i va viure a la seva pell les últimes fuetades de la dictadura de Videla. Com a dibuixant, Ermengol es va sentir sempre amenaçat per publicar depèn què. “Malgrat que la dictadura ho tapava, tothom coneixia algú que havia desaparegut o que havia estat torturat o que havia estat vist mort en una cuneta. Això m’ha passat i l’endemà, quan estàs davant la fulla en blanc no pots separar una cosa de l’altra. Allà estàs a les seves mans”, recorda.

Quan va arribar a Catalunya, la situació es va suavitzar. Va estar publicant al Segre durant molts anys, però va acabar vivint més d’un episodi de censura. La del mateix mitjà. Segons l’Ermengol, en temps de Jordi Pujol, si un humorista criticava el president o el seu govern, depenent de l’acudit, el mitjà podia veure’s perjudicat a causa de les subvencions que la Generalitat donava cada any. “Per sobre de qualsevol diari del món, hi ha el propietari de l’empresa, que és qui paga el sou. El director ha de ser políticament correcte. És una empresa i el seu objectiu és que cada dia surti al carrer. Són empreses que sobreviuen gràcies a l’ajuda institucional i això té un preu”, reconeix.

 

 

Les polèmiques portades d’El Jueves sobre la monarquia

Mecanisme(s) de pressió

La censura s’articula de manera senzilla. Si algú amb suficient poder (sigui un polític com un anunciant) fa una trucada al director del diari exigint explicacions per una vinyeta publicada, aquest demanarà al dibuixant que la pròxima vegada s’estalviï una vinyeta com aquella. O no. De fet, hi ha hagut casos de tots colors. I El Jueves n’és el cas més paradigmàtic.

El 2007 la portada del número 1.573 –amb dibuix de Guillermo Torres i guió de Manel Fontdevila– on es veia el Príncep Felip i Letizia tenint relacions sexuals. El jutge Juan del Olmo va ordenar el segrest de la publicació acusant-los d’injúries contra la Corona. Els autors van ser condemnats.

Es va crear, doncs, una gran polèmica, però també va tenir lloc el que es coneix com a l’efecte Streisand, quan l’intent d’amagar o censurar alguna cosa provoca l’efecte invers, una popularitat indesitjada (batejat així per un cas que el 2003 va passar a la cantant i actriu Barbra Streisand arran d’una milionària denuncia contra un fotògraf). En el cas de la portada d’El Jueves, els mitjans se’n van fer ressò provocant que la revista s’esgotés als quioscos, convertint aquella portada en tot una icona de la llibertat d’expressió.

En aquell moment el grup editorial RBA, propietari de la capçalera, va defensar els seus dibuixants i tot plegat va quedar en res. Però quan es va publicar la portada de Manel Fontdevila que feia befa del traspàs de la corona del rei emèrit al príncep, la reacció del grup editorial va ser molt diferent: van retirar la portada abans de ser publicada i van sortir un dia després amb una altra. “El pitjor va ser que volien enganyar als lectors. Van explicar que El Jueves sortiria més tard perquè hi havia hagut un problema amb la portada i s’havien equivocat i havien imprès una portada diferent. I no va passar res d’això”, afirma. En realitat es van destruir 60.000 exemplars amb aquella portada i es va publicar un altre número amb una altra portada. “Per mi es va passar una línia vermella bastant potent” denúncia Fontdevila, que arran d’aquells fets va deixar la revista, juntament amb altres set humoristes, com el mateix Toni Batllori. Una taca important en la reputació de la revista que li va costar crítiques d’alguns dels seus lectors més fidels.

Un altre episodi sonat de censura va ser el causant de la renúncia de Miquel Ferreres a continuar publicant a El Periódico. El febrer de 2018 aquest dibuixant va acusar directament al director de la capçalera, Enric Hernández, de censurar-lo. “Em trucava el cap d’opinió i em deia que tal dibuix no hi aniria. I per què? Doncs mira, perquè al director no vol que surti. I no sabia el perquè. Fins que em vaig cansar i li vaig dir a l’intermediari que si no sortia el dibuix que no comptessin més amb mi”, recorda Ferreres.

Els problemes provenien, sobretot, de la crítica que Ferreres feia sobre la repressió del govern espanyol contra Catalunya. Finalment, després de vint anys publicant-hi un acudit diari, van acomiadar-lo i no van publicar el que havia de ser el darrer dibuix de Ferreres, on es veia com queia un 155 gegant damunt del seu escriptori –en referència al polèmic article de la Constitució espanyola– i ell aconseguia que no li caigués a sobre marxant corrents. “Ui, per poc!” s’hi podia llegir. La vinyeta es va acabar publicant a VilaWeb, a qui l’autor va cedir la imatge censurada. De nou, va tenir lloc l’efecte Streisand. Actualment, Ferreres fa temps que treballa a l’ARA, on assegura no haver viscut cap episodi de censura.

Cada dibuixant decideix enfrontar-se a la censura a la seva manera. “La millor lluita és continuar fent aquesta mena d’acudits i no tenir por. El problema de tot això és que és molt car. La nostra professió és molt precària i cada vegada són més cars tots aquests processos” admet Fontdevila amb relació als costos dels judicis. D’altra banda, Kap considera que s’ha de saber diferenciar entre censura i línia editorial. “Hi ha un editor i un director amb uns interessos econòmics i només faltaria que els mitjans no poguessin decidir què publiquen i què no publiquen”, afirma. Per tant, assumeix i accepta que alguns cops li han demanat que canviés una vinyeta perquè no encaixava amb la línia editorial, sobretot quan es toquen temes delicats, “políticament correctes, no paritaris, amb un biaix racista, etc. Toca els collons, sí, però no és censura, és línia editorial”. En canvi, Sí que critica i considera censura quan hi ha motius econòmics (pressions de marques, bancs…) per impedir la publicació d’una vinyeta.

La darrera vinyeta de Miquel Ferreres a El Periódico, que no va ser publicada

Les queixes dels lectors

També hi ha la pressió del lector o de les xarxes socials. Ermengol considera que “el lector cada cop té més pes, pot pressionar per telèfon, i ho fan. Trucar al director i dir-li quatre barbaritats forma part de la nòmina del director”. Ferreres és de la mateixa opinió. “Si un senyor es queixava al diari per un dibuix, havien de ser els responsables del diari els que havien de fer de parallamps. Però si et van posant pegues i inconvenients a l’hora de dibuixar, al final doncs vas més al tanto perquè tampoc vols que et retirin el dibuix. I això, al final cansa”, reconeix.

En Kap, en un to més conciliador, té una altra opinió de les xarxes socials. “Això està bé. Si no t’ha agradat, doncs ho dius i si t’ha agradat també. No som infal·libles, no hem d’estar impunes de tot. Jo em miro les xarxes en aquest sentit” explica  amb resignació. Però també critica que els humoristes sempre hagin d’estar fent equilibrismes. “La tendència de ser políticament correcte i condiciona la feina i la manera de ser dels humoristes que sempre transitem entre aquest límit”, afirma.

“Abans la censura era institucional. Ara no podem fer un dibuix de segons què. La sensibilitat és molt gran. Hem entrat en un món d’intolerància que no ens va bé als humoristes gràfics” considera José Luis Martín. “Al final has d’anar fent càlculs sobre què pots parlar i el què no” conclou.

Probablement, el cas més flagrant d’intolerància i sensibilitat extrema el tenim al país veí amb els assassinats a la redacció del Charlie Hebdo. “No sé fins a quin punt s’ha d’exercir la llibertat d’expressió sabent les conseqüències que pot tenir. Es clar, que si anéssim així tampoc podríem fer depèn de quines coses que ja fem aquí” reflexiona Ferreres.  De fet, el dibuixant es va enfrontar amb l’ambaixador d’Israel per una vinyeta publicada a El Periódico (en aquest cas, va rebre el suport del llavors director, Antonio Franco).  Ferreres explica que alguns dels temes que critiquen habitualment els ninotaires són el catolicisme, la pederàstia i les expropiacions de l’església, etc. “Podem parlar d’això, que és la nostra realitat. Però si em poso amb l’estat d’Israel, també m’amenacen. De manera que això em fa obrar en conseqüència i m’obliga a graduar la meva opinió, els meus treballs sobre aquest tema”, reconeix. En conseqüència, el mateix dibuixant es mossega la llengua, és a dir, s’aplica l’autocensura.

Políticament incorrectes, però informats

Cal dir que un humorista gràfic com a  relator de l’actualitat ha de saber de què parla. En aquest sentit, en Kap és categòric: “Un ha de parlar amb coneixement de causa, perquè si fas un acudit d’alguna cosa que no coneixes en pots sortir mal parat”. I aquí és molt crític amb alguns col·legues i mitjans. “L’humorista gràfic hauria de ser tenir la màxima informació sobre la realitat que vol criticar. Hi ha mitjans espanyols que freguen la indecència, des de la mentida i la manipulació sistemàtica”, critica.

Però no tot és política ni religió. Els humoristes són també catalitzadors de la societat actual. I si la societat evoluciona, l’humor gràfic també ha de seguir el mateix camí. Hi ha acudits que fa vint anys es feien i que ara més d’un arrufaria el nas. En aquest cas, Kap advoca per la responsabilitat de cadascú. “Has de ser responsable del que diguis i el que facis. Si tu fas un acudit masclista, has d’assumir que pot tenir conseqüències. Hem de ser responsables del que diem, seriosament i de broma”, afirma.

D’altra banda, Manel Fontdevila avisa que s’ha de continuar sent políticament incorrecte. Això sí, amb intel·ligència. “El que és políticament incorrecte és tenir empatia pels que cremen contenidors. Per mi el que val la pena és ser transgressor. Ara, no és transgressor ser un feixista que critica les feministes. Això em sembla molt barat, ximple i fàcil, ja que, avui en dia, ningú perd la feina per fer un acudit masclista” conclou.