Parlar d’Antonio Fraguas de Pablo no té gaire rellevància. Però parlar de Forges la té. I molta. És l’humorista gràfic més veterà d’Espanya i el més reconegut, per davant d’El Roto o Ferreres, entre d’altres. Ell demana que li diguin dibuixant en comptes de periodista perquè, segons confessa, “el que jo faig és massa fàcil”. L’estiu de 2014 va celebrar els seus 50 anys com a professional de l’humor gràfic amb un llibre de les seves millors vinyetes [El libro (de los 50 años) de Forges, Editorial Espasa].

Per Forges, l’humor gràfic té un “futur inqüestionable”. Quan se li pregunta per la diferència entre aquest futur per les vinyetes envers la decadència del periodisme escrit, parla de rapidesa: “llegir una vinyeta és molt ràpid i fàcil. Un article no ho és tant. Creus que ara la gent té temps de llegir una editorial?”. Si tot va tant ràpid, queda espai per al periodisme reflexiu i que obliga al lector a llegir? “Clar, però has de fer coses interessants, deixar de ser un plumilla”. Amb aquest terme Forges es refereix a aquells “professionals que no ho son tant”, que no aporten gaire amb el seu contingut. Potser són aquests els que han fet perdre la credibilitat al periodisme? “El ciutadà no ha perdut la fe en el periodisme”, insisteix Forges. “El que ocorre és que els periodistes ja no fan la seva funció” i critica l’actitud dels joves comunicadors, “que no es donen compte del poder de la unió, i més gràcies a xarxes com Twitter”. Durant la presentació del seu llibre a Barcelona, va intentar esperonar a joves estudiants i periodistes a veure que “la noticia no és a la redacció” i que “no cal tenir por a les xarxes socials”.

Forges és història viva de l’humor gràfic a Espanya al darrer mig segle, no només per les seves creacions, sinó també per la seva trajectòria. Ha passat per revistes tant importants en el seu moment com Por Favor i ara publica al diari de referència estatal, El País. Fins i tot ha publicat a revistes com 10 minutos. Potser la història del periodisme ha perdut referències d’aquest humor gràfic però queden altres com El Jueves o Revista Mongolia. Son signes “positius per la professió”, segons comenta aquest veterà.

A la presentació del llibre, Forges va assegurar que moltes de les seves vinyetes de fa 50 anys “es podrien publicar demà mateix sense generar sospites”

 

Sens dubte, l’humor seguirà sent durant molt de temps una arma efectiva de crítica: “l’humor dispara bales que no maten però que fan pensar”. A més, la vinyeta pot ser la sortida davant pressions comercials i polítiques o la incertesa sobre cóm enfocar un article perquè, tal com explica, “l’humor és l’únic contra el que el poder no pot lluitar”. Vol dir això que aquesta part del diari, la vinyeta, està exempta de pressions? No, tot i que Forges mai les ha rebut. El seu secret? Segons ell, “la pràctica i el sentit comú. Jo puc canviar la meva vinyeta diària sense supervisió i se que mai li crearé un mal de cap a la direcció”. I que ningú pensi que hi han temes que l’humor gràfic no pot tocar. Això sí, “tot depèn de la quantitat de neurones que vulguis utilitzar”.

De la selecció que s’ha fet per a completar el llibre sobre els seus 50 anys dibuixant, ha aprés dos lliçons. La primera és que ell estima molt tots els seus dibuixos. Per aquest motiu, la selecció de vinyetes a incloure al llibre l’han hagut de fer la seva filla i el seu marit, experts en biblioteconomia. L’altra lliçó és cóm el transcurs del temps és cíclic. Alguns dibuixos han estat descartats per l’autor per quedar sense sentit però reconeix que “moltes vinyetes de fa 50 anys es podrien publicar demà mateix sense generar sospites”.

Parlant de lliçons, com a veterà de les redaccions, va voler esperonar al jovent L’que l’escoltaven atentament durant la seva presentació advertint-los que “mai les coses han estat fàcils. Jo m’he recorregut 60 redaccions presentant els meus treballs fins arribar a aconseguir certa estabilitat”. Ara potser la qüestió no està tant en caminar de redacció en redacció però si creu Forges que si no et passes hores enviant correus electrònics “no aconseguiràs res”. Un darrer consell? Un estil propi. El que sigui. Però “teu i que et doni valor”. “Tanca’t en una habitació durant hores i pensa allò que vols fer i en l’estil que pots donar a tot el teu treball”. Qui tingui aquest estil propi estarà molt més a prop d’un futur positiu. Quasi tant com el de l’humor gràfic.