La ràdio és el mitjà més proper i el que té més capacitat d’acompanyar les persones. Això ho aconsegueix, fonamentalment, amb la veu, que té una capacitat d’evocar imatges i sensacions de manera molt més potent que cap altre estímul físic. Ho explica Àngel Rodríguez Bravo, doctor en Ciències de la Informació i professor, ara jubilat, de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), on ha format centenars de professionals de la comunicació. Actualment, és el president de l’Associació Científica per a l’Avaluació i la Mesura dels Valors Humans i ha dedicat prop de trenta anys de la seva carrera investigadora a estudiar la capacitat evocativa de la veu.

Rodríguez va fundar i dirigir el Laboratori d’Anàlisi Instrumental de la Comunicació (LAICOM), de la UAB, un centre pioner en l’estudi de l’expressió oral i la veu, a partir de l’aplicació de les teories de la comunicació, la lingüística, la psicologia de la percepció i la física acústica. El sorprèn que els professionals que es dediquen a parlar, com els locutors de ràdio, tinguin tan poca cultura de la veu, que defineix com “una eina d’una complexitat brutal, molt més sofisticada que qualsevol instrument musical”.

La veu, assegura Rodríguez, “és l’eco de l’ànima, et fa entrar dins la persona” i és més difícil de controlar que la imatge. “Cada dia et mires al mirall i et vesteixes, però la teva veu rarament l’escoltes i, quan ho fas, no t’agrada; només alguns professionals arriben a tenir-ne un cert control”.

Aquest professor explica que, així com a l’escola ens han ensenyat a adquirir competències lingüístiques, no ens han educat a controlar la veu, perquè una cosa és allò que diem i una altra com ho diem. “Si jo et dic ‘d’acord, doncs marxa’, depenent del to que faci servir, et puc estar dient coses ben diferents, des de fer-te fora a demanar-te que et quedis, fent servir les mateixes paraules”.

El mitjà més proper

El mitjà que més treballa aquesta capacitat expressiva de la veu és la ràdio. Ho fa més ara que abans. “A la ràdio dels anys quaranta, cinquanta, seixanta, fins als setanta, es treballava força tot el context sonor, però, quan la televisió es popularitza, la ràdio passa a centrar-se molt en la veu, i la música i els efectes sonors passen a ser elements complementaris”, argumenta Rodríguez, que destaca que, quan “la veu es converteix en l’eix narratiu de la ràdio”, el mitjà esdevé més proper. Aquest professor explica que, preceptivament, l’oient es troba a la distància que hi ha entre la boca del locutor i el micròfon, que és més o menys d’un pam: “La teva orella es troba allà on és el micròfon” i, en canvi, a la televisió aquesta distància és molt més gran.

“Podem veure més lluny del que podem escoltar i, per sentir bé, hem de tenir a prop la font sonora”, afirma Rodríguez, que afegeix que “una de les sensacions més inquietants és quan sents un so i no saps d’on ve, et fa sentir la necessitat de buscar la font”. A la ràdio, la font és l’aparell, explica, i això permet a l’oient fer-se una construcció de la realitat a partir de la veu del locutor.

El fet d’escoltar les paraules i no veure la persona que les pronuncia fa que prestem més atenció als matisos expressius de la veu, que “et diuen si estàs trist, si estàs enfadat, si estàs alegre o si estàs malalt”. L’acadèmic posa com a exemple un infant que, quan encara no entén el que diuen les paraules, “ja sap quan els seus pares estan enfadats o l’estan enganyant”. Aquesta criatura “processa una informació que no és lingüística ni tampoc cultural, sinó primària, que forma part de la dimensió expressiva de la veu”.

El ximple entrenat

La tesi doctoral de Rodríguez abordava com es crea aquesta dimensió expressiva a partir de la veu. Amb el títol La construcción de una voz radiofónica, el treball que li va permetre obtenir el títol de doctor –i que va merèixer el premi extraordinari de doctorat de la UAB– elaborava una teoria de l’expressió oral que relacionava els trets acústics amb les característiques psicològiques i físiques dels locutors.

En la seva investigació, que va continuar després, Rodríguez va trobar que la construcció d’imatges mentals a partir de la veu respon a patrons universals, encara que no tinguin relació amb la realitat. “Quan escoltes una persona que parla bé i que té un vocabulari ric, et sembla que estàs escoltant algú que és culte, però pot ser un ximple que s’ha entrenat”, afirma, tot i que, afegeix, “estadísticament, el més probable és que sigui una persona culta i intel·ligent”.

Rodríguez reclama més formació als locutors perquè puguin dominar millor la capacitat expressiva de la veu. “Tenim la idea que això de la veu ja va sol i no cal complicar-se la vida”, explica, i li sobta que les persones que es dediquen professionalment a parlar siguin tan poc conscients de la importància que té aprendre a controlar la seva veu”. Aquest expert en llenguatge sonor posa exemples de locutors de ràdio i de cantants “a qui se’ls fa pols la veu perquè no saben fer servir el seu instrument de treball”. Aquest professor argumenta que “la veu és molt més sofisticada que qualsevol instrument musical i, “mentre que una persona que vol tocar el violí es passa deu o quinze anys estudiant, els professionals de la veu que no es dediquen al bel canto saben molt poc de la seva eina de treball”.

Aquest contingut forma part dels articles del Report.cat per commemorar els cent anys de l’arribada de la ràdio a Catalunya