Els periodistes patim una greu crisi de confiança per part de la societat. Ja n’hem analitzat els  motius moltes vegades. Malgrat tot, n’hi ha alguns que estan aconseguint ser reconeguts per les seves investigacions. El #metoo, Wikileaks, les investigacions per desemmascarar la ultradreta són mèrit d’uns professionals que lluiten per aixecar les catifes que es resisteixen a ser espolsades. I quan ho fan, obtenen un gran ressò. Tant que alguns després són reclamats per entitats, associacions i col·legis per fer xerrades sobre els casos que han destapat. Una bona oportunitat per fer pedagogia del periodisme i tornar a convèncer, a petita escala, de les virtuts del nostre ofici.

Poc s’imaginaven la Núria Juanico i l’Albert Llimós la repercussió que tindria els reportatges sobre els abusos sexuals i de poder a l’Aula de Teatre de Lleida i a l’Institut de Teatre. També la Mireia Comas s’ha guanyat el reconeixement per un reportatge fotogràfic d’uns migrants que vivien en una nau abandonada de Terrassa. Mentrestant, la Sara González també va assolir una rellevància amb l’escriptura de tres llibres sobre el cas Mercuri, sobre el naixement dels Comuns i sobre diferents persones acusades de terrorisme per l’estat. Una altra figura mediàtica és el fotoperiodista Jordi Borràs qui fa anys que investiga la ultradreta, sigui a casa nostra com a Europa.

Tots ells tenen en comú que en més d’una ocasió han parlat a una audiència transversal, no sols de gent del sector, i han explicat com exerceixen la seva feina. Una audiència que se’n va a casa convençuda què aquests periodistes representen el sentit real de la professió. Aquestes trobades poden ajudar a canviar la valoració del periodisme?

Deixar que preguntin

La Mireia Comas és una fotoperiodista casada amb el compromís social. Va començar documentant el moviment okupa i en va patir les conseqüències. Va ser detinguda dues vegades i vexada i torturada a la comissaria de la Via Laietana. El  testimoni d’aquesta fotògrafa d’El Món és un dels que nodreix el llibre de Torturades (Comanegra, 2023), on Gemma Pasqual parla de fins a vint-i-dues dones que han patit el terror en aquella comissaria. A més, recentment, aquesta fotoperiodista terrassenca ha aconseguit ressò mediàtic pel seu reportatge sobre uns migrants de Can Anglada, Terrassa. En un cas o altra, ha tingut l’oportunitat d’explicar les seves experiències i la seva feina. I arriba a connectar amb la seva audiència. “Són fets que m’han repercutit a la vida personal i professional i els explico molt bé. Dono perspectiva i fa que la gent connecti molt”, assegura.

Per la seva part, els periodistes del diari ARA, Albert Llimós i Núria Juanico s’estan fent un fart de fer xerrades en entitats socials, culturals i algunes acadèmiques, en l’àmbit universitari.  En moltes ocasions han estat acompanyats de les noies que protagonitzen el documental El sostre groc (Isabel Coixet, 2022) –premi Gaudí al millor documental– quedant-se en segon pla. I quan no, estan més interessats en el fet que la gent pregunti. “No es tracta de fer una classe magistral de res”, explica Juanico. “Més que conduir-ho, nosaltres deixem que parlin, que la gent es buidi”, afegeix Llimós.

Moltes de les xerrades en les quals han participat han servit perquè el públic, eminentment femení, hagi donat el seu punt de vista o alguns assistents hagin explicat experiències personals d’abusos. Llimós encara es pregunta si la gent vol saber com han fet l’article o conèixer la seva experiència en la investigació. “No sabem si hem de parlar de periodisme o dels abusos. Per això, preferim que la gent ens pregunti”, afirma.

El fotoperiodista Jordi Borràs ha estudiat a fons la ultradreta | Foto: Francesc Melcion

Component pedagògic

Les investigacions de Jordi Borràs sobre el feixisme han rebut el reconeixement per gran part del sector. Ha publicat diversos llibres –com el darrer Tots els colors del negre (Ara Llibres, 2022)–, amb abundant documentació gràfica. Probablement és el periodista que acumula més xerrades, en les quals sempre aprofita per transmetre la importància de l’ofici periodístic. “En l’últim llibre parlo més del tema del creixement de la ultradreta, però sempre acostuma a sortir el mètode, com fem això des del periodisme. Més que parlar de mi, m’agrada parlar del que faig”, assegura Borràs.

D’altra banda, Sara González,  periodista d’El Periódico, és una altra professional que està acostumada a parlar dels seus llibres d’investigació, sobretot Cas Mercuri, la galàxia Bustos (Saldonar, 2016) i Per raó d’Estat (Ara Llibres, 2020). Es prepara molt les xerrades, de manera que “tinguin un component molt pedagògic”, tenint en compte una audiència que “no és del gremi, sinó que és un públic general”. González vol “que es puguin respondre les preguntes que es faci el públic, el perquè he fet aquest llibre, perquè he fet aquesta investigació i quines són les conclusions”.

Comas assegura que ha rebut tota mena de feedback quan ha explicat com va realitzar el reportatge dels migrants de Can Anglada. “Tenen molt d’interès a saber com soc capaç d’entrar en aquella casa i de guanyar-me la confiança dels nois. Valoren molt la intervenció no fotogràfica que hi ha hagut al darrere”, explica. Veuen aquests processos de treball amb una barreja d’admiració i incredulitat. Però, sobretot, mostren molt agraïment. “Quan parles del teu ofici, sobre com ho fas, com t’espaviles per documentar certes situacions, la gent ho agraeix” afegeix Borràs.

Compromís i experiència

Aquestes xerrades també serveixen per posar en context el moment precari que pateix el periodisme. Falten recursos, falta suport, falten hores. “El llibre de Per raó d’Estat el vaig escriure els caps de setmana de la pandèmia mentre estàvem tancats. És molt difícil dedicar-se al periodisme d’investigació, i això ho explico sempre” comenta González mentre que Llimós recorda que darrere dels articles que expliquen les seves investigacions “hi ha una feina que pot durar anys i, per tant, un mitjà que paga aquest sou perquè pugui dedicar-hi el temps que es necessita”.

Tanmateix, el que intenten transmetre en les seves xerrades és el compromís amb l’ofici. I com sovint hi ha moltes implicacions personals. Les investigacions tenen una part de mètode, però no és només això. “Aquest intangible, quan quedes amb aquesta persona… perquè s’obre a tu? M’ho pregunten i em costa d’explicar” admet Juanico. La clau de tot plegat, segons Comas, és l’experiència. “Ho has viscut tant que, a l’hora d’explicar-ho, ho difons molt bé. Expliquem coses que la gent no està acostumada a sentir perquè sempre senten un altre relat” apunta.

Mireia Comas ha fet un treball sobre migrants que vivien en una nau abandonada de Terrassa. Foto: Isidre Garcia Puntí

I aquí arribem al moll de l’os, a la qüestió principal: aquestes xerrades serveixen per revalorar la figura del periodista? Borràs no té intenció de fer “deontologia de mètode”, però si admet que “ajuda a comprendre com funciona la nostra feina, a treure certs estigmes per bé o per mal, que vegin que no és una feina fàcil i que està molt mal pagada”.

Per la seva part, González té dubtes sobre si aquestes xerrades els revaloren com a periodistes. “Tens la sensació de ser David contra Goliat”, afirma. “És una contribució mínima en comparació a tots els deures que tenim col·lectivament tot el sector”, prossegueix, que denuncia que les fake news, la cultura del pesca-clics, entre altres coses, perjudica la professionalitat del periodisme. “Cada firma té una responsabilitat, no és un mèrit. Hi ha hagut un treball previ, una contrastació de fonts, un valor afegit. S’ha perdut de vista just això, fer-se càrrec del que publiques. A les xerrades insisteixo molt en això”, afirma González.

Pels dos periodistes de l’ARA, més que voler conquistar l’audiència, els preocupa més arribar allà on poden tenir un impacte transformador: als instituts. “Se’ls ha d’explicar que és una professió necessària i que pot explicar les coses. S’hauria de fer xerrades als instituts i, a partir del tema, fer valdre el periodisme”, opina Llimós. Però la resposta dels instituts majoritàriament és silenciosa. “Falta l’aliança dels professors d’instituts. De debò no els interessa?” es lamenta Juanico.

Qui sí que ha arribat a alguns instituts és la Mireia Comas amb formacions en les quals nois migrants prenen la paraula i ella opta per quedar-se en un segon terme. Són experiències enriquidores, assegura, ja que ajuden a desestigmatitzar aquest col·lectiu. “Expliquen les seves vivències, es va veient que són bones persones i els estudiants hi troben molts punts en comú. Només que, gràcies a això, la setmana vinent es creuin amb aquests migrants i els puguin mirar de manera diferent, ja és molt” conclou la fotògrafa.

Impulsar més xerrades d’aquestes, aconseguir fer més pedagogia del periodisme a la ciutadania, és un esforç que ha de fer tot el sector. Tant Borràs com González creuen que les entitats, col·legis i altres col·lectius han de fer el possible per arribar més a la a gent i dinamitzar més trobades entre nosaltres, els periodistes, i la ciutadania.