Eugeni Xammar va viure més de sis dècades fora del país. Va decidir retornar definitivament a Catalunya, convençut pel seu amic Josep Badia, per escriure les seves memòries, titulades Seixanta anys d’anar pel món (Editorial Pòrtic). Aquest seria el seu primer i últim llibre que malauradament no arribaria mai a fullejar.

Aquest 5 de desembre es commemoren cinquanta anys de la mort del llop de l’Ametlla. Xammar, un narrador excepcional, va confessar en una entrevista amb Montserrat Roig la seva autopercepció com a periodista, malgrat considerar l’escriptura com una tasca “extraordinàriament difícil”. En aquesta mateixa conversa, la periodista descriu la concepció del món del periodista entre dues actituds, com eren, “l’escepticisme i l’emoció”.

Eugeni Xammar Puigventós va néixer a Barcelona el 17 de gener de 1988, però amb dotze anys es trasllada amb la seva família a l’Ametlla del Vallès. La mort del seu pare uns anys abans i les dificultats econòmiques van forçar-los a establir-se a la casa pairal de la família. En aquesta mateixa localitat passaria els seus últims dies per emprendre el seu darrer viatge.

Corresponsal a Europa

Després de complir el servei militar, el periodista va optar per evadir-se de la seva incorporació a l’exèrcit l’any 1910. Travessant diverses ciutats com Lisboa, Buenos Aires, Bordeus i París, finalment recau a Londres. Allà, l’any 1913, va ser nomenat corresponsal pel diari El Dia Gràfico de Barcelona, una publicació amb orientació republicana.

Durant la Primera Guerra Mundial va ser corresponsal de premsa al front belga amb les forces britàniques. La seva ploma va donar vida a reportatges publicats a la revista aliadòfila Iberia, així com a mitjans internacionals com el Manchester Guardian, la revista Hispania o The World. En aquest període no només va informar des del camp de batalla, sinó que va establir vincles amb els serveis de propaganda britànica.

Uns anys més tard assumiria la corresponsalia de La Veu de Catalunya a Berlín per capturar el moment polític i cultural a la capital alemanya. En aquest període va coincidir amb Josep Pla on tots dos van escriure unes cartes signades Pla-Xammar que apareixien titulades Periodisme?… Permetin!… Aquestes cartes van ser objectes de crítica a diaris i revistes de l’època. La seva relació fins i tot  els va conduir a realitzar una entrevista a Adolf Hitler l’any 1923. Posteriorment, l’any 1926, van emprendre un viatge conjunt a la Unió Soviètica, amb Andreu Nin com a amfitrió.

El documental Eugeni Xammar, la ploma silenciada es va estrenar el 2013 en el marc de l’Any Xammar

Un moment crucial a la vida de Xammar es produeix amb l’arribada de la República, quan és assignat com a agregat de premsa a l’Ambaixada d’Espanya a Berlín, posició que manté fins a l’esclat de la Guerra Civil el 1936. Durant aquest període, escriu nou articles sense signatura per a El Be Negre, abordant l’expansió i els mètodes del nazisme a Alemanya entre 1934 i 1935. Així mateix, sota el pseudònim Peer Gynt, signa tretze articles entre gener i maig de 1936, en els quals critica profundament tant les dretes de Catalunya com les de Madrid, i en els darrers mesos, la gent de la FAI.

A partir del 19 de juliol les ambaixades espanyoles a l’estranger es veuen obligades a prendre partit a favor de la República o de Franco. La de Berlín opta per la segona opció i en aquest context, Xammar abandona la ciutat, després de catorze anys, dirigint-se cap a París. A la capital francesa, se suma a l’ambaixada de la República Espanyola, on redacta comunicats de premsa atribuïts a la Junta de Defensa de Madrid. A més, descobreix les activitats d’espionatge franquista realitzades pel periodista Carles Sentís al servei de Josep Bertran i Musitu. Segons relata en les seves memòries, quan va marxar de París, li va retreure a Sentís: «Us diré que de totes les feines que un català pot fer avui, no n’hi ha cap de més baixa, de més bruta i de més menyspreable que la vostra».

Una trajectòria diplomàtica

És traslladat primer a l’Ambaixada de la Haia i posteriorment a la d’Estocolm, on es troba quan, el gener de 1939, té lloc la caiguda  de Catalunya, en poder dels franquistes. Davant d’aquesta situació, presenta la seva dimissió. Torna a París i es reincorpora al món periodístic, concretament a la Radiodifusió Francesa, on es veu atrapat pel començament de la Segona Guerra Mundial.

Després del 1945, exerceix com a cap de gabinet del president Josep Irla, treballant a París per al govern de la Generalitat a París. Posteriorment, enfoca la seva carrera cap a la diplomàcia, dirigint i formalitzant un acord laboral amb les Nacions Unides a Nova York, on acaba col·laborant amb organitzacions com la FAO, el GATT i la UNESCO.

Per tot plegat, Eugeni Xammar, periodista, diplomàtic i traductor, emergeix com una figura única en la cultura catalana. Les anècdotes i escenes hilarants que va protagonitzar al llarg de la seva vida són innumerables. Escriptors, artistes, polítics i altres traductors van deixar constància de l’impacte que va tenir en les seves vides.

En un món en constant evolució, amb la pau a Europa recentment afectada per les guerres entre Ucraïna i Rússia, així com entre Israel i Hamàs, és obligat aturar-se un moment per reflexionar sobre la importància de mantenir viva la memòria dels grans periodistes que han deixat empremta en la nostra societat. Personatges com Eugeni Xammar són essencials en el context de la nostra història. Ens recorden que el periodisme no és només una professió, sinó que és un pilar fonamental per construir un futur més clar i esperançador.