Es diu que per arribar a ser president s’ha de ser, com a mínim, un orador decent. És a dir, saber pronunciar discursos bons i emotius. Saber escriure’ls és secundari perquè existeix la figura del logògraf o redactor. Darrere dels grans discursos polítics s’amaguen orfebres de les paraules, arquitectes de les peroracions més aclamades. Frases mítiques com l’exhortació de Ronald Reagan a Mijaíl Gorbachov davant la porta de Brandenburg (Tear down this wall, enderroqui aquest mur) o la declaració d’amor de John F. Kennedy a Berlin (Ich bin ein Berliner, Jo sóc berlinès) no són ocurrències dels polítics, sinó que són creades pels seus redactors de discursos. Els anomenats speechwriters són els encarregats d’escriure totes les intervencions dels líders polítics: des del míting més abraonat fins a la declaració institucional més solemne.

Per Josep Vicenç Mestre, doctor en història i professor associat d’oratòria de la UPF, un redactor de discursos ha de ser una persona polifacètica i amb múltiples interessos, alhora que amb molta capacitat de síntesi: “D’una banda, ha de tenir un coneixement mitjà de diverses disciplines, que sigui capaç d’identificar què vol escoltar l’audiència a qui es dirigeix l’orador i, d’altra banda, que també sigui capaç d’adaptar les paraules que escriu per a l’orador i pel moment en què les pronunciarà. Per tant, no ha de ser un expert en una matèria, sinó més aviat ha de ser un expert en persones, en identificar què els pot cridar l’atenció d’un missatge i com explicar-ho de manera clara i directa”. A més, també ha de conèixer les singularitats del discurs oral, en el qual hi ha més verbs que adjectius i ha de contenir més frases simples que no subordinades. “No és una tasca senzilla ni exacta, sinó que requereix molta sensibilitat, creativitat i hores de dedicació”, assegura Mestre.

A Espanya, invisibilitzats

Els redactors de discursos són professionals imprescindibles de la cuina de la política. Són els que posen als llavis dels líders polítics la paraula més adequada en cada moment, i ho fan des de l’anonimat. En l’argot anglosaxó es coneixen com a ghostwriters (escriptors fantasmes). Romanen a la penombra, lluny de l’ovació per no minar el crèdit o l’aura del personatge polític.  Són, doncs, escrivans a l’ombra del polític.

Aquesta invisibilitat és més pronunciada a la cultura política espanyola. En el nostre cas, els redactors de discursos són menys coneguts i romanen a les bambolines. “Això és una tema de cultura política. Succeeix amb tots els perfils que configuren els gabinets polítics. Ni els redactors de discursos, ni els estrategs, ni els caps de gabinet, ni els directors de comunicació tenen el rol i la visibilitat que tenen en el món anglosaxó”, afirma Pau Canaleta, consultor en comunicació política. Però aquesta funció més discreta canviarà: “Acabarà arribant. Sabrem qui fa els discursos”, afegeix.

Ronald Reagan, que havia estat actor, sabia connectar amb el públic.

D’Antifont a Hollywood

A l’antiga Grècia, un logògraf era la persona que escrivia discursos judicials per vendre’ls als que els havien de pronunciar. Es considera que aquest ofici es va crear quan Soló (segles VII-VI aC) va obligar a tots els acusats a defensar-se personalment davant els jutges. El primer en exercir aquesta professió va ser Antifont al final de la guerra del Peloponès. També va ser pioner en la regulació de la pràctica de l’eloqüència i en l’obertura d’una escola per ensenyar retòrica. Al ser membre d’una família aristocràtica i defensar l’oligarquia, Antifont va ser acusat de conspirar contra la democràcia. Per això va haver de defensar-se mitjançant la redacció de discursos bells i efectius. La seva tècnica argumentativa tenia un alt component de sofisticació, sobrietat expressiva i rebuig al llenguatge col·loquial.

Es considera que el primer escriptor de discursos de la Casa Blanca va ser Judson Welliver (1870-1943), un periodista que va començar a treballar pel senador Warren Harding durant la campanya presidencial del 1920. Quan Harding es va convertir en president nord-americà el va designar com a “secretari literari”. Per retre homenatge a aquest pioner, l’associació que reuneix els redactors de discursos dels presidents nord-americans actuals i passats rep el nom de Judson Welliver Society.

A inicis del segle XX, les intervencions públiques dels presidents eren limitades, però l’aparició de la ràdio va comportar una intensificació dels discursos públics i de la seva transmissió. A partir d’aleshores, l’oratòria va esdevenir una condició indispensable per qualsevol persona que es volgués postular a un càrrec polític. Sembla doncs que no és casual que el primer president de l’era de la ràdio fos també el primer en contractar un escriptor de discursos. Va ser l’inici d’una relació política indissociable.

A la cultura anglosaxona la relació entre speechwriters i polítics és molt estreta. Als Estats Units era vox populi que el filòsof Arthur Schlesinger i l’advocat Ted Sorensen van amplificar la figura de Kennedy a través dels seus discursos; o que la periodista Margaret Ellen “Peggy” Noonan era l’escrivana de Reagan. Michael Dobbs, creador de House of cards, va escriure discursos per Margaret Thatcher, que no sempre van agradar a la dama de ferro.

En els darrers anys, un dels més coneguts ha estat Jon Favreau, director de discursos per a Barack Obama i actual guionista de Hollywood. Tal com va fer l’antic escriptor de discursos d’Obama, Jon Lovett, Favreau també va fer el salt a l’escriptura de guions. I no són els únics. Lawrence O’Donnell, logògraf del senador Daniel Patrick Moynihan, ja va desdibuixar la línia entre Washington i Hollywood quan es va incorporar com a guionista de l’exitosa sèrie The West Wing (El ala oeste de la Casa Blanca).

Els negres literaris espanyols

A l’argot literari espanyol, es denomina negre a la persona que escriu textos que algú altre pronunciarà o signarà. Té l’origen en l’expressió nègre littéraire que Alexandre Dumas va fer servir per escriure les seves més famoses novel·les d’aventures. Són escriptors amb talent que, per raons monetàries, escriuen per a persones mediàtiques, principalment polítics, des d’autobiografies fins a articles, discursos o novel·les.

El codi establert a Espanya fa que estigui mal vist que un logògraf s’atribueixi l’autoria dels textos, mentre que a la cultura anglosaxona un escriptor publica llibres explicant la seva experiència. Aquest és el cas, per exemple, de Peggy Noonan, columnista del Wall Street Journal, premi Pulitzer i autora del llibre The Speeches We Kept in Our Heads (Els discursos que teníem al cap).

Un dels redactors de discursos espanyol que més ha transcendit ha estat el periodista Fernando Ónega. “Va destacar per iniciar-se en aquestes tasques de redacció quan el gabinet de Moncloa arrancava amb Adolfo Suárez. Va participar en la redacció de discursos clau de la recuperació democràtica”, afirma Toni Aira, director del Màster de Comunicació Política i Institucional de la UPF-BSM.

Les millors frases dels discursos de Suárez van sortir de la seva ploma. Ell és l’artífex de la mítica anàfora “Puedo prometer y prometo” que Suárez va fer servir en el seu discurs a RTVE per demanar el vot a les eleccions del juny del 1977. Inicialment, aquesta expressió va ser motiu de befa per part de certs humoristes, però finalment va resultar ser un suport definiu a l’elecció de Suárez i un dels símbols de la Transició espanyola, transcendint posteriorment en el llenguatge popular tant amb fins polítics com a periodístics.

A més de Fernando Ónega, altres redactors de discursos han estat José Enrique Serrano (Felipe González), Carlos Aragonés, Javier Zarzalejos, Pedro Arriola i Gabriel Elorriaga (José María Aznar), Miguel Barroso (José Luis Rodríguez Zapatero), Luis Arroyo (Zapatero i María Teresa Fernández de la Vega), Miguel Ángel Simón (Alfredo Pérez Rubalcaba), Antonio García Maldonado (Pedro Sánchez), Ignacio Peyró, José Ramón Barros o José Sánchez Arce (Mariano Rajoy).

Pablo Iglesias, a la tribuna del Congrés | Foto: Flickr/ Dani Gago/ Podemos

Frases enginyoses

La comunicació política espanyola atresora nombroses frases pronunciades per polítics que han passat a la posteritat pel seu enginy, contundència, emotivitat o ridiculesa. Una d’elles és la famosa “España va bien” pronunciada pel president del govern espanyol, José María Aznar, l’any 1997 per treure pit del miracle econòmic capitanejat per Rodrigo Rato. Quatre anys abans, el líder del PP va repetir des de l’hemicicle del Congrés la cèlebre frase “Váyase, señor González” en el context de diversos casos de corrupció a les files socialistes (Filesa, Roldán, Ibercorp…) i de guerra bruta contra el terrorisme d’ETA.

Per als seguidors del PP, era l’expressió d’un sentiment percebut (suposadament) per la majoria de la societat. Per als socialistes, un enunciat simplista que evidenciava l’absència de solucions per a governar Espanya del seu partit en contraposició a les ànsies populars per ocupar el poder. Més recentment, Pablo Iglesias, líder de Podemos, va posar de moda la idea d’“Asaltar los cielos” entre les bases provinents del 15-M. Iglesias, en el congrés de Podemos del 2014, va pronunciar: “El cel no es pren per consens; es pren per assalt”. Segons va explicar Jorge Moruno, el seu responsable de discurs des dels temps en què va començar a donar-se conèixer a la televisió, la frase és de Karl Marx i el discurs es va inspirar en la Revolució Francesa. Una bona combinació per l’imaginari podemita.

El discurs perfecte

El logògraf té la missió de posar les paraules adequades als llavis del polític. “Triar un mot o un altre determina un canvi de significat i de camp semàntic. Posar-lo, a més, en el lloc adequat del discurs és una tasca gens senzilla. […] Si la tries bé, dins d’una organització adequada i una bona estructura del discurs, la paraula genera canvis en el to de veu, en la intensitat, en l’accentuació, la durada o, fins i tot, en el temps dels silencis. Si la tries bé, una paraula ben posada ajuda a gesticular millor, a trobar el punt de connexió amb el públic, a demostrar autenticitat i a representar una idea”, explica  Vicenç Mestre.

Tanmateix, en el context actual de comunicació política, les intervencions dels polítics es configuren pensant en l’impacte mediàtic que poden generar. “Els discursos han de ser adaptats als públics, i això implica explicar les coses de manera àgil i diferent. Cada vegada han de ser més breus i més accessibles per a tothom, amb un parlar que s’entengui i que no eixamplí la distància entre la política i la societat”, assegura Aira.

En els darrers temps, la generació de textos mitjançant eines d’intel·ligència artificial ha obert el debat sobre les possibilitats d’aquest recurs. La tecnologia computacional permet prendre decisions intel·ligents en poc temps i això pot tenir aplicacions en la redacció de discursos. “La intel·ligència artificial podria arribar a seleccionar elements que poden servir per a molts discursos. Pot ajudar a facilitar l’estructura retòrica i buscar frases que poden ser utilitzades amb èxit”, considera Canaleta. “Pot arribar a escriure un discurs sencer, però sempre li faltarà ajustar-lo a un determinat públic, el punt d’emotivitat, la connexió amb l’orador, etc. Però pot fer el 90% de la feina i segur que s’utilitzarà molt a l’hora de crear discursos”, afegeix. Facilitarà escriure el discurs perfecte? Temps al temps.