Maruja Torres Manzanera (Barcelona, 1943) ens explica a la seu de Planeta, on té lloc l’entrevista, que gaudeix molt de les converses de sobretaula amb amistats com la cantant Ana Belén, la periodista Mónica García Prieto o la fotògrafa Pilar Aymerich, ja sigui a Madrid, Barcelona o Oviedo, ciutat on vol passar els darrers dies. Aquests dies Torres està presentant el seu darrer llibre, Cuanta más gente se muere, más ganas de vivir tengo. El 26 de setembre va fer-ho a la capital catalana, concretament a la llibreria +Bernat, que regenta la seva amiga Montse Serrano, en un acte conduït per Marc Giró. No hi cabia ni una agulla!

El llibre Cuanta más gente se muere, más ganas de vivir tengo té 316 pàgines dividides en dues parts creades per vostè i està dedicat a la memòria de Carmen Rico-Godoy, que va morir el 2001.

Sí. Carmen Rico-Godoy va ser de les primeres dones modernes i, et diria jo, de l’ambient de la burgesia. Era filla d’una gran periodista com Josefina Carabias, qui va ser mestra de moltes de nosaltres, i que tenia molt clar que a les dones ens putejaven molt. Sobretot a les dones casades i amb fills que havien de portar la casa i, a més a més, la feina com a professionals. I tot això ella ho explicava amb molta gràcia. En el meu llibre també esmento a Nora Ephron, que era aquest tipus de dona: cosmopolita, brillant i que convertia en comèdia el que podria haver sigut un gran drama. I li dedico el llibre a la Carmen, perquè no vull que es perdi la seva memòria.

Ens vam conèixer al setmanari antifranquista Cambio16, però ella va patir càncer, per desgràcia, massa jove. Va publicar a altres revistes, en l’edició dominical d’El País i va escriure guions per al cinema i diverses novel·les. Sempre elegant, fins i tot per acomiadar-se abans de morir. Em va trucar per telèfon per anar a sopar i ella ja no va poder menjar res. Em va explicar que havia fet les paus amb tothom i ens vam dir el molt que ens estimàvem. I no vam plorar. Va ser molt elegant i valenta. I en el llibre li dic com en una carta: “Te asombrarías de ver a los tíos en patinete”, i segur que ella li trauria molt suc a l’actualitat. Tenia una columna a Cambio 16 que portava per títol Bajo el ficus de La Moncloa, que era molt llegida per les seves crítiques polítiques. Morir amb seixanta-dos anys va ser una gran pèrdua com a persona i com a escriptora, ja que hagués pogut donar molt de si, literàriament parlant.

Penso que ha escrit un llibre que és un repàs a la seva trajectòria periodística i també un homenatge a l’amistat amb un grapat de marujismos entrecortados.

És clar, perquè esmento persones vives i mortes, les quals estan en mi. Després d’escriure el llibre se m’han mort la Rosa Regàs i la Teresa Gimpera, que me l’estimava moltíssim. En el llibre esmento la Colita i la Pilar Aymerich, una amiga retrobada gràcies al Premi Margarita Rivière al rigor periodístic amb visió de gènere, que em va lliurar l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya a La CIBA de Santa Coloma de Gramenet. És l’acceptació que els teus desapareixen, però desapareixen per a tu. I que jo desapareixeré i potser algunes persones em recordaran. I el món continuarà girant. Amb la meva amiga Julia Luzán vaig anar a firmar el testament vital i a les últimes pàgines del llibre s’expliquen les meves últimes voluntats.

En el llibre afirma que el seu gran amor és el periodisme.

Sí, el periodisme m’ha donat el millor de la meva vida: les ciutats on he estat més feliç, els amics periodistes que ens ajuntem quan podem per parlar de periodisme i de les tragèdies que passen al món. Alguns estan en actiu i d’altres ja no. És una forma d’amistat que a mi em va enganxar des dels inicis de fer periodisme, ja que no hi ha amistat més gran que la que es fa entre col·legues d’un mateix àmbit. Amb els amics escollits mútuament evoluciones amb els fets, tenim el consol de les desgràcies que passen perquè les compartim, les critiquem i les odiem, i veiem la part xunga del tema. Tenim molta informació per valorar-ho.

Dels seus seixanta anys d’adaptacions periodístiques que ha hagut de fer amb la màquina d’escriure Underwood fins al tuit creat per Elon Musk, què destacaria dels mitjans?

En primer lloc, destacaria que els periodistes actuals estan més ben preparats que nosaltres. Nosaltres anàvem amb un quadern i un bolígraf. No portàvem ni casc ni armilla a les zones de conflicte. I cantàvem la crònica per telèfon. S’ha perdut molt l’interès de les empreses per aprofitar aquest jove periodista i donar-li més espai per fer crònica, no només informació. Abans tenies espais en els suplements del diumenge per explicar coses de manera objectiva i també subjectiva, podies fer reportatges interessants. Ara, no. I Twitter m’ha donat molta vidilla, perquè jo parlo amb titulars i amb frases curtes, i llavors estic tota l’estona opinant. M’agrada molt opinar!

No podem deixar de parlar de la situació a Orient Mitjà. És una gran coneixedora de la zona.

No té solució. Israel sempre se surt amb la seva, encara que ja ha perdut la reputació. Trobo a faltar més rebel·lia entre els jueus i entre els israelians contra el govern de Netanyahu i els 850.000 colons, per no dir ocupants, per no dir lladres que s’han apoderat sense cap mena d’escrúpols de les terres dels palestins. Que van armats fins a les dents, que humilien la gent dels territoris ocupats. A Gaza no entren, a Gaza entraran després per fer-se els xalets. Els colons estan talant les oliveres, que són dels palestins que viuen allà. Des de la mala consciència d’Europa per haver massacrat jueus a la Segona Guerra Mundial fins a l’actualitat –i els que van sobreviure deurien tenir el cor molt dur per culpa del que van patir i van perdre– això és una combinació explosiva. Van donar la terra dels palestins en lloc de donar-los-hi Dresde, que va quedar plana per culpa de la guerra. Se’ls van treure de sobre per posar-los en un punt estratègic per tenir una base militar contra els rebels d’Orient Mitjà. I ara això s’ha fotut. La tragèdia palestina ha existit des de 1947, encara que només de manera esporàdica ha rebut atenció. Ara Aràbia Saudita i Qatar trigaran una mica a firmar els Acords d’Abraham amb Israel reconeixent Israel, perquè el seu poble no ho vol això. A la llarga, tot s’oblidarà, els palestins no importaran a ningú i el pobre Líban es quedarà sol, sense infraestructura, sense calés a Beirut…

Vostè va viure a Beirut en diverses zones i cases. S’estima aquella part del món. Actualment, la capital del Líban està sent bombardejada…

El Líban sempre ha sigut la terra ambicionada per Israel, ja que van intentar que Tel-Aviv fos Beirut i els hi va sortir com Torremolinos, amb perdó. L’encant de Beirut no el tindran mai. El cosmopolitisme del Líban els posa frenètics i volen aquest tros de terra. Ja estan bombardejant Beirut, el camí de les persones desplaçades i els camps de refugiats. Els xiïtes estan pujant cap a terra cristiana fugint, anant cap a Trípoli, que és majorment musulmana i que allà tenen refugi. Com que Netanyahu pensa que tot libanès és de Hezbollah, que tots els habitants de Gaza eren de Hamàs, doncs màniga ampla. I els Estats Units d’Amèrica i Europa són els grans culpables, perquè bla, bla, bla i res més. No hi ha solució. El Líban és un país fallit per culpa del seu sistema parlamentari, pel clientelisme constant. Hi ha una solidaritat entre la gent, però no tenen res per reconstruir-se.

Massa periodistes assassinats en aquest conflicte, oi?

Van assassinar periodistes palestins que treballaven per a mitjans estrangers com la CNN, Al Jazeera, i tenien un bon lloc. Després hi havia els periodistes espontanis, i quan moria un periodista en el conflicte, un altre agafava el seu telèfon, la seva armilla i el seu casc. Ara ja no en queden d’informadors. És un moment de desgràcia periodística internacional. Veurem què fan, perquè al Líban hi han anat periodistes espanyols valents com Javier Espinosa, Almudena Ariza, Mikel Ayestaran… Què farà Netanyahu? Matar-los, també? Són persones boges d’ambició, de poder.

Si parlem dels Estats Units d’Amèrica, tinc la sensació que a les eleccions guanyarà Donald Trump, perquè està basant la seva campanya en els seus atemptats miraculosos i té un públic que no té passaport, que no ha viatjat enlloc. Els milions de nord-americans amb dret a vot no són de l’elit de Kamala Harris, sinó de l’Amèrica profunda. Estem fotudes amb aquest panorama, oi?

A què aspira en els anys vinents?

Aspiro a gaudir de la vida, perquè els disgustos ja venen sols. I vull fugir de la gent pesada i de la gent trista. I treballar. Vindran cosetes que no puc dir encara. Estic sorpresa de la bona rebuda del llibre. M’agrada fer exercici de bon matí cada dia i tres dies a la setmana faig gimnàs de força amb el meu entrenador. I surto a dinar amb els amics i m’encanta la conversa de sobretaula després de dinar. I col·laboro a la ràdio en el programa Hoy por Hoy de la Cadena SER amb l’Àngels Barceló i tinc ofertes de coses. Os voy a sorprender.

Mentre arriben les sorpreses de Maruja Torres, nosaltres l’esperem ben aviat al Club de Lectura del Col·legi de Periodistes de Catalunya.