El 1938 va ser probablement un dels anys més intensos i decisius en la vida i l’obra d’Albert Camus. El pensador franco-algerià tenia vint-i-cinc anys i va ser aleshores quan va concebre els primers esbossos d’obres tan eminents com El mite de Sísif (assaig), L’estrany (novel·la) i Calígula (teatre). I per si no fos prou amb aquesta trilogia incipient, durant aquell 1938 el futur premi Nobel va trobar la primera feina estable de la seva vida. I ho va fer en el món del periodisme.

“Valori si li pot ser útil. De tots els qui conec, és qui sembla més capaç de ser periodista”. Segons explica Herbert R. Lottman –un dels principals biògrafs de Camus juntament amb Olivier Todd– a Albert Camus (Taurus, 1994), això és el que li va dir Jean-Pierre Faure a Pascal Pia en presentar-li a Camus a Alger (Algèria) pocs mesos abans de la creació del diari Alger républicain.

Marcat per una ideologia d’esquerres que obria les seves columnes al punt de vista socialista, el diari va començar a rodar al mes d’octubre de 1938 i estava constituït bàsicament per aficionats, a excepció de Pia, que era professional i hi exercia les funcions de redactor en cap sota la direcció de Faure. Camus, que havia començat a fer-se visible prèviament en els ambients intel·lectuals de la ciutat com a assessor literari i impulsor de la revista cultural Rivages, semblava, doncs, un bon fitxatge pel diari malgrat no tenir experiència periodística.

Aliat dels més febles

Rosa Maria Calaf assegura que no coneix cap altre periodisme que el compromès. Camus devia pensar el mateix, a jutjar per la manera com es va prendre l’ofici des del primer dia en què va començar a exercir-lo. Com és sabut, Camus va ser el que es coneix com un pied-noir, un francès nascut a Algèria quan era colònia francesa. Amb unes gotes de sang espanyola heretades de la seva àvia materna, un pare mort al front durant la Primera Guerra Mundial i una mare analfabeta, els orígens de Camus se situen a l’humil barri de Belcourt, a Alger, on es va forjar el seu compromís en la defensa dels més pobres i desfavorits.

Des dels seus inicis com a reporter a Alger Républicaine, Camus va ser un aliat dels més febles i oprimits. Es va ocupar de temes polítics i socials i, com a precursor del periodisme d’investigació, va analitzar la natura de la justícia colonial i els seus excessos, fet que el va portar a donar suport a les reivindicacions de les poblacions indígenes –així anomenaven els francesos als algerians autòctons–.

En aquest sentit, és imprescindible la sèrie de reportatges Misèries de la Cabilia, centrats en una regió oblidada i marcada per la misèria i la manca de tota mena d’infraestructures. És aquesta una investigació periodística duta a terme, tal com remarca María Santos-Sainz a Albert Camus, periodista (Libros.com, 2016), “de forma exhaustiva, amb reportatges que ofereixen dades en profunditat, verificant i contextualitzant, amb l’exactitud que permet corroborar el que està explicant”.

Nou context

El nou context generat amb l’arribada de la Segona Guerra Mundial va canviar les regles del joc. El tàndem periodístic format pels llibertaris Camus i Pia, que no amagaven el seu escepticisme en relació amb el suport de França als acords de Munich, va ser objecte d’una forta censura militar que va debilitar l’Alger républicain fins a fer-lo desaparèixer el 28 d’octubre de 1939.

En aquells moments, però, feia poc més d’un mes que el diari coexistia amb Le Soir républicain, un mitjà alternatiu d’opinió des d’on Camus i Pia van poder expressar durant un temps les seves idees anarquistes, desafiant així constantment la censura.

La següent etapa de Camus en una empresa periodística va tenir lloc a París i va ser ben diferent de l’anterior. Sense trobar feina a Argel després del tancament de Le Soir republicain, Camus va comptar novament amb l’ajuda de Pia que, ja establert a Paris, va aconseguir una feina per al seu company a Paris-Soir, una capçalera d’entreteniment del magnat de la premsa Jean Provoust, propietari també de les publicacions Match i Mary-Claire. A Paris-Soir Camus no exerciria de reporter sinó de secretari de redacció, el que el va portar a establir més lligams i companyonia amb els correctors i tipògrafs que no pas amb els periodistes.

El periodista Antonio Rubio conversa amb María Santos-Sainz, autora del llibre Albert Camus, periodista sobre el periodista ètic i independent d’aquest autor

Amb l’ocupació de París per part de les forces d’ocupació nazis, Paris Soir i els seus treballadors es va traslladar a una localitat al bell mig de França, Clarmont d’Alvèrnia (Clermont-Ferrand). Aquesta etapa va servir a Camus per treballar amb regularitat en El mite de Sísif  i L’estrany fins que el mes de desembre va ser acomiadat del Paris-Soir i va retornar a Algèria, on va restar durant un període de temps de dos anys, durant els quals, a més d’allunyar-se del periodisme i de treballar com a professor particular, va emmalaltir dels pulmons i va començar a simpatitzar amb la Resistència, que no era veritablement seriosa a Algèria però si a França, on Camus va tornar un parell d’anys més tard.

Aquell retorn va marcar l’inici de la qual seria probablement l’etapa més èpica del Camus periodista. En plena Segona Guerra Mundial i després d’haver publicat L’estrany –el llibre més venut en la història de la prestigiosa editorial Gallimard–, Camus es va sumar a la Resistència –novament amb la col·laboració de Pascal Pia– com a militant actiu i com a redactor en cap a Combat posteriorment, que abans de ser diari havia estat un moviment que combatia les forces d’ocupació alemanyes.

Èxit dels articles a Combat

El 1944, després d’una etapa en la clandestinitat i ja amb França alliberada dels nazis, Combat va esdevenir un dels diaris més ben valorats de la història de la premsa francesa i els editorials escrits per Albert Camus, que mostraven posicions molt crítiques amb l’esquerra dominant a París després de la guerra, eren literalment devorats i comentats pel públic. A la biografia Albert Camus, el seu autor, Herbert Lottman, apunta que “Camus deia el que calia quan calia amb facilitat, oportunitat i de forma natural. Era com si hagués nascut per aquell diari. Com si l’època s’hagués creat per aquell diari i per a Camus i no a l’inrevés”.

Conscient de la seva enorme influència des de Combat, Camus no es va oblidar de fer autocrítica. En un dels editorials escrivia: “No estem segurs d’haver evitat sempre el perill de donar a entendre que creiem tenir el privilegi de la clarividència i de la superioritat d’aquells que no s’equivoquen mai. En qualsevol cas, no ens oblidem del deure de reflexió i d’escrupolositat que ha de ser el de tots els periodistes. No ens oblidem de l’esforç de crítica que en sembla tan necessari en aquest moment”.

Albert Camus, coherència intel·lectual

Camus va viure enmig d’un dels més convulsos períodes de la història. La Segona Guerra Mundial, els primers anys de la Guerra Freda, durant els quals es va esfondrar la solidaritat dels que es van unir contra el nazisme, passant per la brutal guerra de la independència a Algèria. En tots els fronts es va situar de la banda dels qui patien, rebutjant dogmes i guanyant-se amb això l’hostilitat dels bàndols enfrontats. No en va, són pocs els qui neguen la profunda honradesa intel·lectual i la coherència amb què Camus va defensar les seves idees, que el portaven a creure que l’ésser humà no hauria d’esdevenir mai un ésser manejable pels altres.

Seixanta anys després de la seva mort, –que va tenir lloc el 4 de gener de 1960 en un accident de cotxe– Camus continua generant interès i fascinació en totes les facetes en què va destacar. El seu vessant periodístic ha estat reivindicat darrerament en alguns assajos, entre els quals destaquen l’obra –citada més amunt– Camus, periodista, de María Martos-Sáinz, o La mirada lúcida (Anagrama,2019), d’Albert Lladó. I és que, tal com opinava Javier Valenzuela en un article sobre Camus a infoLibre, el futur del periodisme es troba en el millor del seu passat.