Vídeo de la campanya “No son meras fotografias” de Sindicat de la Imatge-UPIFC

El nom de Juan José Moreno Cuenca, àlies El Vaquilla, ha tornat a ressonar dins la sala d’un jutjat a Barcelona. Va ser el passat 15 de gener, dècades després de les seves espectaculars fugides, amb cotxes robats. El mític delinqüent de l’Espanya “quinqui”, mort en 2003, és ara protagonista involuntari d’un litigi a compte d’un retrat seu icònic realitzat pel també desaparegut i reconegut fotògraf Paco Elvira, un dels grans fotògrafs del país que va retratar des de Transició fins als inicis del segle XXI. Va morir el 2013 als seixanta-quatre anys, en un accident mentre feia fotos al massís del Garraf.

A la imatge, el cèlebre lladre apareix sense camisa, mostrant a l’objectiu d’Elvira les cicatrius carceràries i els tatuatges dels seus braços estirats. “En mis tiempos hera (sic) el rey del volante”, es pot llegir tatuat damunt del dibuix d’una rata. Gairebé cinquanta anys més tard d’aquella instantània, Andrea Elvira, filla i hereva de l’arxiu fotogràfic del seu pare reclama drets d’autor i morals a l’editorial Akal i denuncia que aquesta foto feta pel seu pare s’ha utilitzat, sense haver demanat consentiment previ, a la coberta del llibre Macarras ibéricos, d’Iñaki Domínguez, que va que sortir al mercat el 2022.

“Un dia mirant Instagram, per casualitat, vaig veure la foto del Vaquilla feta pel meu pare a la portada del llibre, i vaig pensar que no havia donat permís perquè la fessin servir”, recorda Andrea Elvira. Després de diverses trucades i correus electrònics per posar-se en contacte amb l’editorial, des d’Akal li van reconèixer que sí que l’havien utilitzada. Com en altres ocasions, ella va emetre una factura –  de mil euros–, en concepte de drets d’autor del seu pare. Però des de l’editorial van respondre que, com que feia més de vint-i-cinc anys des de la seva publicació, estaven obligats a acreditar-la, cosa que efectivament s’havia fet, però no a pagar drets, donat que “es tracta d’una mera fotografia”.

Mera fotografia o obra fotogràfica

“Mai m’havia trobat amb això, jo no coneixia el concepte de mera fotografia i vaig començar a investigar”, recorda la filla del fotògraf. Va ser llavors quan es va posar en contacte amb el Sindicat de la Imatge (UPIFC), on li van recomanar interposar una demanda.  “La qüestió de la negativa és que des d’Akal diuen que no es tracta d’una obra fotogràfica sinó d’una mera fotografia, a banda dels drets morals”, resum Josep Cruanyes, advocat especialitzat en propietat intel·lectual de l’UPIFC.

A Europa, la regulació sobre les meres fotografies i les fotografies d’autor està principalment coberta per la Directiva 2001/29/CE del Parlament Europeu i del Consell. Tanmateix, a l’Estat espanyol la llei de propietat intel·lectual estableix que l’autor d’una mera fotografia té drets sobre aquesta durant els vint-i-cinc anys següents a la seva publicació. Mentre que, si es dona consideració d’obra fotogràfica, aleshores pot gaudir dels seus drets de per vida i durant els setanta-cinc anys posteriors al seu traspàs.

L’assumpte és certament complex. I no és la primera vegada que genera conflicte entre fotògrafs i publicacions de tota mena. Des del grup de fotoperiodisme del Col·legi de Periodistes de Catalunya assenyalen que són els fotoperiodistes els que sovint es queixen d’estar desprotegits quan les desavinences al voltant de la publicació de les seves imatges arriben als jutjats. “Els jutges ignoren del tot la directiva europea i aquí a Espanya es considera que el fotògraf és un simple notari de les coses que passen, per tant, que fa meres fotografies. És com equiparar-nos a una càmera de videovigilància d’un pàrquing”, protesta Cristina Calderer, responsable del grup, que també destaca la importància d’obtenir una sentència positiva en aquest cas. “Així es podrà considerar que el fotoperiodista no fa meres fotografies sinó una obra fotogràfica aplicada al món del periodisme. Que són fotos amb intenció i tria”, afegeix.

Lluita per la creativitat dels fotoperiodistes

“Vaig comprendre que arribar a judici es convertia en una lluita, i per a mi ja no eren els mil euros pels drets d’autor, sinó simplement defensar l’honor de l’arxiu i del treball del meu pare”, assegura Elvira.

Per tot plegat, es va publicar un manifest (“No són meres fotografies”) al qual ja s’han adherit més de dues mil cinc-centes persones i una campanya  amb la qual s’ha pogut sufragar les despeses judicials i també fer una tasca de conscienciació dins el col·lectiu dels fotoperiodistes. De fet, el dia del judici al jutjat mercantil número sis de Barcelona es va produir una concentració de suport a les portes de la Ciutat de la Justícia. “És important que el jutge es pronunciï sobre això perquè hi hagi jurisprudència i no torni a passar, perquè si es converteix en una pràctica habitual, estem parlant que qualsevol fotografia pot ser utilitzada sense consentiment de l’autor”, alerta Elvira.

A banda dels drets d’autor, la demanda recull una petició de dos mil euros més en concepte de drets morals. “El retrat es va retocar per esdevenir la portada d’un llibre que es titula Macarras ibéricos. Això ni Paco Elvira ni la seva filla no haurien volgut mai que aquesta fotografia es publiqués amb un llibre així”, adverteix Cruanyes. “Independentment del personatge que representava El Vaquilla, crec que aquestes imatges es van fer amb molt respecte, així que veient el títol potser m’hauria pensat cedir la fotografia per a la portada”, reconeix la filla del fotògraf.

Presa de decisions lliures

L’argumentari dels demandants es basa en la jurisprudència del TJUE que dota de protecció intel·lectual a fotografies i retrats quan siguin fruit de la creativitat de qui fa la imatge. Per això, la doctrina europea analitza si l’autor de la instantània ha pres decisions lliures en el procés de configuració de la seva obra.

L’agost de 1979, Paco Elvira, juntament amb el periodista Xavier Vinader, amb qui treballava sovint, van entrevistar El Vaquilla a un bar de Barcelona, just després de sortir de la presó d’Ocaña (Toledo) per publicar un reportatge a la revista Interviú. Al full de contactes es veuen totes les fotografies que es van disparar durant la trobada.

Fent un seguiment dels negatius, es comprova com El Vaquilla apareix assegut amb El Tonet, el seu germanastre, durant gran part de l’entrevista. Fins que arriba un moment en el qual observem al protagonista dempeus, davant d’una cortina en un altre ambient. “El Paco li va dir ‘aixeca’t, treu-te la camisa’. Va canviar l’òptica per un gran angular, va posar la càmera just davant dels braços, ben evidents, perquè que es veiessin els tatuatges que en aquella època eren una cosa carcerària, i els talls que eren testimoni de tots els motins en els quals havia participat”, explica Cruanyes. “A una de les fotos es veu la mà del meu pare girant-li el braç dret perquè mostrés els tatuatges i les ferides. Més intervenció que aquesta és complicat”, afirma rotundament la filla del fotògraf.

Andrea Elvira, al centre, acompanyada d’un grup de fotògrafs, el 15 de gener, dia del judici, a la Ciutat de la Justícia | Foto: Cristóbal Castro

Causa general o defecte de la legislació?

Per part de l’editorial Akal demanen prudència abans de conèixer la sentència, però denuncien ser víctimes d’una causa general. “Es vol convertir això en la  recerca d’un dolent de telenovel·la, i no és així. M’ha sorprès la virulència d’un grup de fotògrafs i em sorprèn que ara hagin descobert la legislació i el marc legal. La diferència entre mera fotografia o obra fotogràfica té molts anys, des del conveni de Berna, concretament”, afirma Tomás Rodríguez, editor sènior d’Akal.

Des de l’editorial consideren que amb la llei de propietat intel·lectual a la mà, el retrat fet pel Paco Elvira es tracta d’una mera fotografia i que al llibre Macarras ibéricos han reconegut els drets d’autor correctament. El que succeeix, apunten, és que la vigència d’aquests drets patrimonials és menor. “Ens sembla que es tracta d’un acte espontani amb el qual l’autor reflecteix la personalitat  de El Vaquilla”, resumeix Rodríguez.

La part demandada argumenta que, donat que la fotografia permet la immediatesa, s’han de determinar criteris de diferenciació per tal de distingir allò que és simplement una captació immediata d’allò que objectivament té un component de creació artística. I reconeixen que la llei de propietat intel·lectual tracta de donar resposta a una qüestió problemàtica, però asseguren que han actuat dins del marc legal i consideren que si del que es tracta és d’estar en contra de la norma, cal combatre-la d’una altra manera. “Ha de quedar clar que quan una part de la indústria cultural utilitza una obra lliure de drets, no és robar, ni és un subterfugi legal. Perquè si tot és obra fotogràfica, aleshores res ho és”, conclou l’editor.

Així doncs, el litigi es troba als tribunals. A l’espera de la sentència del judici, pel col·lectiu de fotoperiodistes, aquesta polèmica va molt més enllà de la polèmica amb l’editorial Akal i pot marcar un abans i un després en la seva lluita pels drets d’autor, i un dels molts flancs que té obert aquest col·lectiu.