El periodista i advocat Alfons Quintà, el que fou el primer director de TV3, va escriure el 19 de desembre el pitjor epíleg a una vida carregada de polèmica. El seu suïcidi, als 73 anys, després d’haver assassinat a la seva esposa, la metgessa Victòria Bertran, setze anys més jove, al seu domicili de Barcelona, va provocar estupor i ha desfermat nombrosos articles on es recorda la seva personalitat recargolada, obsessiva i ressentida i on se’l defineix com a tirà, colèric i misògin.
Quintà va ser un home que va anar d’un extrem a l’altra, deixant pel camí a nombroses víctimes. També va prendre decisions no gaire conegudes. Tant d’unes com de les altres en parlava el setembre de 2008 la revista Capçalera –que edita el Col·legi de Periodistes de Catalunya– en un dossier dedicat als 25 anys de la creació de TV3 i Catalunya Ràdio.
En aquell extens article –de 24 pàgines, titulat Un quart de segle amb TV3 i Catalunya Ràdio i escrit per Sònia Ortiz– s’analitzava els orígens i l’evolució de la televisió i ràdio públiques catalanes. Una prova més de la personalitat enrevessada de Quintà és que va accedir a parlar durant hores amb Capçalera però amb la condició de no aparèixer com a entrevistat sinó que totes les seves declaracions havien de ser presentades com a afirmacions fetes en alguna ocasió anterior.
A l’article es posava especial èmfasi en les pressions polítiques i els problemes legals, protagonitzats per Alfonso Guerra (vicepresident del govern espanyol) i José Maria Calviño (director general de TVE). El primer va simbolitzar el clima d’hostilitat política contra el projecte mentre que el segon arribaria a proposar que TV3 fos una televisió “antropològica”’ i deixés els temes nacionals i internacionals a TVE. La oposició era tal que el dia després de la primera emissió de TV3, el diari El Alcazar ho qualificava de “separatisme televisiu”. Tot això s’explicava a l’article de Capçalera que també incidia, però, en les pèssimes relacions del polèmic director amb directius i periodistes de la cadena.
De flagell a home de confiança
La presència de Quintà al capdavant de TV3 ja havia aixecat en el seu moment tot tipus de suspicàcies i crítiques. I és que Jordi Pujol havia posat de director de TV3 a qui des de les pàgines d’El País –on Quintà era delegat de l’edició catalana– portava temps publicant articles que el relacionaven amb el cas Banca Catalana. D’un dia per l’altra, doncs, Quintà havia passat de ser el flagell de Pujol a convertir-se en un dels seus homes de confiança.
Però la seva presència al capdavant del nou projecte televisiu no va ser fàcil. Si les males relacions que mantenia amb directius i professionals de la cadena eren conegudes i aquests dies han estat abastament recordades, l’article també incidia en un aspecte menys conegut, com era la discrepància que Quintà mantenia amb Pujol sobre la llengua amb què havia d’emetre TV3. Un debat, aquest, que més de trenta anys després de la creació de la televisió pública catalana encara cueja, tal i com va quedar palès el 14 de desembre durant l’entrevista a Inés Arrimadas a TV3, on la líder de l’oposició al Parlament va dir que “no passaria res” si a la cadena hi hagués programació en castellà.
A mitjans dels vuitanta, però, aquest debat era més soterrat. A Capçalera, Quintà explicava que va ser ell qui va defensar la idea que TV3 havia de ser íntegrament en català. Prova d’això, deia, era la presentació del seu projecte de la nova televisió que havia fet a l’Ateneu Barcelonès el desembre de 1982. Entre altres coses, en aquella conferència va dir que “a Catalunya no pot haver-hi reconstrucció nacional, recuperació plena i total de la nostra identitat cultural i lingüística sense una televisió institucional, d’alt grau de professionalització, d’altura de mires quan a plantejament i de forta audiència”.
Quintà durant la seva etapa al capdavant de TV3 | Foto: TVC
Pujol, en canvi, creia que TV3 havia de donar cabuda tant al català com al castellà. Així ho va reconèixer l’expresident durant l’entrevista per l’elaboració del reportatge per Capçalera. “En algun moment havia dit que si introduíssim alguna cosa en castellà no passaria res. No repugnava la meva idea que havia de ser un gran instrument de defensa de la llengua, de la cultura i la consciència del fet que hi hagués alguna cosa en castellà dirigit sobretot a algun sector de la població de Catalunya que aleshores li costava entendre el català”, va admetre Pujol. En aquest sentit, proposava una sèrie de programes sobre la història de Catalunya en llengua castellana. Finalment, però, la tesis de Quintà va acabar imposant-se i va convèncer al president de la Generalitat que TV3 havia de ser integrament en català.
Al costat de Prenafeta
L’empremta de Quintà a la nova cadena, però, va durar poc. Estava al capdavant del projecte des d’agost de 1982, tot i que la televisió no va emetre fins el 10 de setembre de l’any següent i les emissions regulars es van fer esperar fins al 16 de gener de 1984. Pocs mesos després, al juny d’aquell any, Quintà deixaria de ser director de TV3.
A l’article de Capçalera, Quintà assegurava, però, que no el va acomiadar el nou director general, Joan Granados, –com sempre s’ha dit– sinó que va ser ell qui va dimitir i que ja li havia expressat la voluntat de marxar a Pujol abans de les eleccions autonòmiques de 1984. Fos com fos, Granados seria el darrer dels dirigents de la recentment creada Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) amb qui Quintà va mantenir una forta pugna. Abans de Granados, altres havien acabat dimitint per culpa seva.
No seria l’últim cop, però, que Quintà deixaria (o li farien deixar) una feina poc després de començar-la. En realitat, aquesta va ser una pauta força constant en la seva trajectòria professional degut a una personalitat que no congeniava amb els equips amb els quals treballava. Així va ser, també, en la seva etapa al capdavant d’El Observador, diari a l’òrbita de CiU que Quintà va dirigir i que tenia com a home fort del nou rotatiu a Lluís Prenafeta, Secretari de Presidència de la Generalitat.
En aquella nova aventura professional Quintà tornava a treballar amb Prenafeta, amb qui ja havia coincidit quan era director de TV3. La relació amb la mà dreta de Pujol, però, no havia estat fàcil. El polèmic periodista així ho admetia a Capçalera al assegurar que Prenafeta el trucava i pressionava constantment durant la seva etapa a la televisió pública catalana. Això, però, no va ser un obstacle perquè, al 1990, repetís tàndem amb Prenafeta en aquell projecte fallit que estava pensat per plantar cara a La Vanguardia. Quintà va deixar el càrrec pocs mesos després de la sortida del primer exemplar.
El polèmic periodista era molt crític amb TV3 | Foto: TVC
El tomb espanyolista
Quintà va admetre a Capçalera que se sentia penedit del seu pas per TV3 fins al punt que havia esborrat aquella experiència professional del seu currículum. En realitat, amb el temps aprofitaria el seu anterior càrrec per passejar-se per mitjans espanyolistes on carregaria contra Pujol i la televisió pública catalana, fruit d’un ressentiment que cada cop era més evident.
Amb el pas dels anys, els atacs s’anaven ampliant i també anaven cap a tot el que olorava nacionalisme. Així, aquell periodista que havia apostat fermament per la reconstrucció nacional de Catalunaya, pel català com a única llengua de TV3 i que havia deixat clara la seva opció política al llibre Jo no sóc espanyol de Victor Alexandre (Proa, 1999), en els darrers temps no tenia cap problema en carregar les tintes contra el sobiranisme imperant. Prova d’això és l’article que va publicar el 31 de juny de 2013 a El Debat –diari digital que va dirigir– en referència al Concert per la Llibertat organitzat per l’ANC i Òmnium Cultural al Camp Nou. “En la festa musical i independentista del dissabte hi hagué una espectacular similitud entre l’eslògan ‘Llibertat per Catalunya’ i els usats per moviments feixistitzants, com el de Jörg Haider”, escrivia. La comparació no s’acabava amb el líder de l’extrema dreta austríaca. “Els que donem prioritat absoluta als drets i llibertats individuals no podem veure a Mas i a Junqueras com una altra cosa que perillosos enemics”, afegia.
Tertulià de programes com El gato al agua i col·laborador habitual de Crónica Global, Quintà no perdia cap ocasió de denunciar en mitjans espanyolistes el que, segons ell, era el control mediàtic del nacionalisme als mitjans catalans gràcies a les subvencions. Fins i tot al 2014 va participar en un debat (“Pluralisme enfront el pensament únic”) de la convenció del PP a Barcelona, on va assegurar que “TV3 ha arribat a extrems de pur deliri”.
Aquell va ser el darrer viatge ideològic d’Alfons Quintà. El que va ser el gran flagell de Pujol i que després va passar a dirigir projectes a l’òrbita de CiU, feia un nou gir i s’enfrontava al nacionalisme amb els arguments clàssics dels unionistes més recalcitrants. Va ser la darrera etapa del viatge tortuós d’una figura incòmode, i sovint odiada, que acabaria abruptament amb dos trets d’escopeta. Un final macabre amb el qual potser, tal i com ell volia, va aconseguir diluir el seu pas per TV3. I és que sempre més passarà a la història com un simple assassí.
