Les xarxes socials són ja un element indispensable en la comunicació política. El seu efecte es va deixar notar durant les revoltes conegudes a la primavera àrab i van arribar per primer cop a la política tradicional durant la campanya de reelecció de Barack Obama el 2012. A Espanya, per la seva banda, es van consolidar durant el 15M (2011) i van convertir-se en eines dels spin doctors –com es denominen als qui treballen en l’estratègia i comunicació política– després de les eleccions al Parlament Europeu el maig de 2014, on un partit fins aleshores desconegut, Podemos, va obtenir més d’un milió de vots gràcies, en part, a les seves accions digitals.

En paral·lel a la influència creixent d’aquestes eines en l’estratègia política, els diferents equips de comunicació també han vist incrementar-se l’efecte dels anomenats trolls, com s’anomenen als usuaris –ficticis o no– d’aquestes xarxes socials que són utilitzats per l’enviament massiu d’un determinat missatge. Gaby Castellanos, directora de la consultoria Socialphilia i experta en comunicació digital, explica com, en política, aquests pseudousuaris van ser utilitzats des d’un primer moment “amb intenció de generar opinions a favor d’un candidat, partit o política concreta o bé en contra del competidor o de les seves propostes”. A més, aquests trolls s’utilitzaven també per generar rumors o “aconseguir ser ‘trending topic’, és a dir, generar tendències d’opinió en el debat públic”.

L’estratègia d’aquest missatge, difós de manera massiva, funciona. Diferents entitats internacionals coincideixen a assenyalar un increment de mobilitzacions i campanyes no violentes arreu del món des de la irrupció de les xarxes socials, especialment Twitter. Un 40% dels usuaris de la xarxa de l’ocellet admetia haver-se sentit assetjada en algun moment per comptes que no eren de la seva confiança. A més, l’estiu de 2015 el CEO de Twitter en aquell moment, Dick Costolo, reconeixia que eren incapaços de “detectar i tractar l’abús dels trolls”.

Però això no vol dir que aquestes campanyes digitals siguin més efectives. “Si bé al voltant del 70% de les campanyes de resistència civil dels anys noranta van tenir èxit, només el 30% d’aquest tipus de campanya des del 2010 van ser exitoses”, assenyala Erica Chenoweth, periodista de Foreign Policy.

Per què? Els politòlegs Florian Hollenbach i Jan Pierskalla assenyalen en un estudi publicat per la Universitat de Cambridge que, si bé Internet i les xarxes socials potencien la capacitat de fer arribar a la ciutadania preocupacions i problemes socials, són eines molt dèbils per arrencar un compromís amb la causa. “Construir credibilitat exigeix esforç, temps i una rutina d’interacció cara a cara”, apunten en aquest estudi, centrat en casos de protesta al continent africà.

Molts comptes ‘troll’ i els seus missatges són creats per algoritmes informàtics | Foto: Flickr (CC)

Però hi ha una raó encara més important per explicar el perquè de la ineficiència de les xarxes socials per mobilitzar positivament a la ciutadania. I té a veure amb els trolls. “Els governs són, simplement, més bons que els activistes a l’hora de manipular a les xarxes socials”, afirma Anita Gohdes, politòloga de la Universitat de Zurich, al seu bloc. Per la seva banda, Chenoweth alerta que “els governs han fet de la privacitat a Internet una cosa del passat”.

Crispació i destrucció del debat polític

Tant Erica Chenoweth com Adrian Chen, periodista del New Yorker, posen com exemple el govern de Rússia, a qui acusen d’utilitzar els trolls pel seu propi benefici. Però ja no es tracta, simplement, d’adular al líder o criticar al contrari, com sí era l’objectiu primer d’aquests perfils. “Això ja no funciona –explica Chen–. Els trolls són massa obvis i estan massa coordinats com per continuar amb la il·lusió de que són russos normals i corrents”. La utilitat real d’aquests perfils és, actualment, “sobrecarregar les xarxes socials amb contingut fals, plantejant dubtes i paranoia per, finalment, destruir la possibilitat d’utilitzar Internet com un espai democràtic de debat”.

Els perfils falsos deixen actualment d’una banda l’adulació d’un polític o partit per centrar-se en destruir tot el debat. Quan la conversa no beneficia un candidat, partit polític o govern, en comptes d’utilitzar les eines digitals per millorar la imatge o comunicar les noves propostes, el treball se centra en generar tal crispació que es desactivi el debat i el raonament polític. “La idea bàsica de la crispació és desincentivar la participació dels ciutadans a la política”, analitza Javier Astudillo, politòleg de la Universitat Pompeu Fabra.

I no només ocorre a Rússia. “A Veneçuela també s’utilitzen aquests trolls”, adverteix Castellanos, que detalla com el govern de Nicolás Maduro va crear el 2015 una web que fa “un ús il·legal dels permisos de Twitter per piular mitjançant SMS des del telèfon mòbil de qualsevol veneçolà que s’hagi registrat en aquesta web”. Un portal que, tal i com detalla Castellanos, no especifica que es farà aquest ús del telèfon mòbil de l’usuari. “Des de la televisió, ràdio i premsa es va fer gran campanya per aquesta web. D’aquesta manera, la gent piula i recolza campanyes sense saber-ho”.

“Però no són pocs els països democràtics que utilitzen aquesta estratègia”, conclou Chenoweth. En un estudi de la Fundación Alternativas, dirigit per Joaquín Estefanía y que Astudillo utilitza per il·lustrar l’efecte de la crispació, es pot veure com aquesta ja era una tàctica política abans del sorgiment de les xarxes socials quan a un partit o un govern no l’interessa activar la participació ciutadana. Ara, però, els spin doctors tenen una nova eina per desactivar el debat  polític.