Ja fa molt temps que el Brexit està a l’ordre del dia tant en l’agenda de la Unió Europea com de molts mitjans de comunicació. Però, lluny de calmar-se, la tempesta informativa que implica aquest procés sembla revifar cada setmana. De fet, aquest mes de març es presenta com el decisiu. El dia 12, Theresa May ha de presentar una modificació del pacte davant la Cambra dels Comuns, que satisfaci tant els anti Brexit com la línia més dura dels brexiters. Si es rebutja la seva proposta, el 13 de març la cambra baixa votarà si dona suport que el país surti de la Unió Europea sense pacte. I, en cas que el resultat sigui negatiu, el dia 14 tocarà votar sobre la pròrroga del Brexit. En tot cas, si és positiu, ja hi ha una data fixada per a la sortida anglesa: el 29 de març a les 23:00 hores.

En tot aquest agitament que ha acompanyat cada moment del procés de divorci, no hi ha cap dubte que el seguiment que n’han fet els mitjans de comunicació ha estat, i és, exhaustiu. Però, fins a quin punt l’interès que genera el Brexit és real? Aquesta és la pregunta que intenta resoldre un informe que el centre de recerca Reuters Institute for the Study of Journalism va publicar el juliol passat. Titulat “Interested but not Engaged: How Europe’s Media Cover Brexit”, l’estudi és fruit de l’anàlisi d’un total de 4.553 peces informatives, publicades en mitjans de vuit països diferents, entre el setembre de 2017 i el març de 2018. L’espai mediàtic que ocupa el Brexit, la cobertura que en fan els mitjans europeus, els temes sobre els quals s’informa més, i l’interès dels mitjans vers el procés són alguns dels punts que planteja l’informe.

Però, per què és important el Brexit?

En marxa des del referèndum del juny de 2016, es tracta d’una de les decisions polítiques de major magnitud que hi ha hagut a Europa en les darreres dècades. El Regne Unit és estat membre de la Unió Europea des de fa més de 45 anys. Per aquest motiu, les implicacions en la vida dels ciutadans i l’economia, entre altres aspectes, fan que la sortida dels anglesos de la UE sigui un procés realment complicat.

Per exemple, si la sortida es fes efectiva, els ciutadans europeus residents des de fa pocs anys al Regne Unit podrien quedar subjectes a les lleis d’immigració, ja que passarien de la categoria d’europeus a ciutadans d’un tercer país (és a dir, ni el propi ni membre de la UE). I la mateixa regla de tres s’aplicaria en el cas contrari. Segons l’informe de Reuters, es calcula que això podria afectar a més de tres milions de ciutadans europeus que viuen al Regne Unit, i a prop d’un milió de ciutadans anglesos que resideixen a la Unió Europea.

Un altre tipus d’implicacions importants són les que afectarien el comerç, especialment el Mercat Comú Europeu. Aquest permet la lliure circulació de béns, serveis i capitals, així com als ciutadans poder viatjar, viure, treballar o estudiar en qualsevol dels estats membres. Amb el Brexit, els membres del Mercat haurien d’imposar impostos al Regne Unit per protegir-ne la integritat, un assumpte que els defensors del divorci sovint ignoren. Tal com assenyala Christopher Tulloch, professor del Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra i director del màster en Periodisme Polític Internacional de la UPF Barcelona School of Management, l’argument econòmic dels brexiters se centra en la reformulació de les regles del joc. “Saltar de la Unió Europea a l’Organització Mundial del Comerç i tenir com a interlocutors directes les potències com els Estats Units o la Xina és al que aspiren els que estan a favor de consolidar el divorci”. És un argument seductor però, tal com afirma Tulloch, ningú no té en compte que el 70% de les exportacions britàniques va a la Unió Europea.

L’aspecte econòmic és el quid de la qüestió en les negociacions que s’estan duent a terme, però Reuters posa sobre la taula moltes altres qüestions, com ara la frontera amb Irlanda.

Quina cobertura en fan, els mitjans?

Els vuit països analitzats per Reuters han estat Alemanya, Espanya, França, Grècia, Irlanda, Itàlia, Polònia i Suècia. Lògicament, Irlanda és qui han fet la cobertura més gran sobre el Brexit. En concret, un 40% de les 4.553 notícies analitzades provenia d’un mitjà irlandès. I la diferència és gran: Alemanya ocupa el segon lloc amb un 14%. El tercer lloc se’l disputarien Grècia i Espanya amb un 11% de les notícies analitzades. D’altra banda, El País, El Mundo i El Confidencial són els mitjans que més s’han interessat pel Brexit en l’àmbit espanyol.

Pel que fa als temes, les xifres de l’estudi també són molt clares. Més de la meitat de la informació apareguda als mitjans s’ha centrat en temes secundaris entorn el Brexit, més que no pas en les negociacions en si. I, el que més ha predominat aquest últim any ha estat l’econòmic, amb un 44%. La xifra no sorprèn: la Unió Europea es va fundar a partir d’interessos econòmics compartits, encara que la seva visió hagi estat sempre política.

D’altra banda, Reuters no s’ha limitat a fer un estudi flegmàtic, sinó que els analistes també han arribat a unes conclusions pel que fa als sentiments dels mitjans vers les seves pròpies informacions. Així, s’ha classificat cada peça segons si l’actitud era molt positiva, positiva, moderadament positiva, intermèdia, moderadament negativa, negativa o molt negativa. Ha resultat que el 62% de les notícies que es posicionaven sobre el Brexit eren negatives. Novament, l’economia hi té molt a veure: els preus i la inflació són la qüestió que més preocupa els mitjans europeus, especialment els irlandesos.

No obstant això, el que sorprèn no és quina postura predomina, sinó quants mitjans realment es posicionen. Aquest és el veritable quid de la qüestió. És a dir, sembla que hi ha un interès considerable en cobrir el procés del Brexit però, en realitat, la gran majoria de les peces són purament informatives. Així, escassegen les anàlisis i els articles amb profunditat que creïn reflexió i debat entre els mitjans de comunicació. El fenomen queda perfectament exemplificat en el cas irlandès. És el país que ha fet una major cobertura mediàtica, però en realitat només un 20% dels mitjans analitzats va crear continguts de debat sobre el procés. En el cas espanyol, el percentatge és encara més baix: un escàs 9%.

Evidentment, aquesta conclusió ha desconcertat els analistes de Reuters, però Tulloch assenyala que els motius són comprensibles. Per exemple, caldria tenir en compte les cultures periodístiques de cada país. “Segurament, els britànics estan esperant que els països de la mostra reprodueixin la manera de cobrir la informació de la premsa britànica. Però aquests potser no dediquen tant espai a l’anàlisi o l’opinió”, explica el professor.

Un altre motiu és que el tema del Brexit per si sol és “de naturalesa antiperiodística”. D’una banda, des de sempre els grans temes de la Unió Europea han resultat poc atractius, tant pels mitjans de comunicació com per la ciutadania en general. I, de l’altra, en el procés de divorci hi ha hagut – i hi segueix havent – molta improvisació. Des del minut zero, tant periodistes com polítics s’han mogut en l’esfera de l’especulació, tal com afirma Tulloch, per la qual cosa el perill de repetir-se o equivocar-se és molt gran.

Per si no fos poc, amb tots aquests elements damunt la taula encara entra en joc un altre interrogant. I és que les eleccions europees estan al caure, la qual cosa complica encara més el panorama. Què hauran de fer, els anglesos, el 26 de maig? En funció de si hi ha pròrroga del Brexit o no, o bé hauran de votar o, per contra, caldrà reordenar els escons i desconvocar els ciutadans. Tot depèn del que passi aquest març, el mes més decisiu de tots. Sigui com sigui, la incògnita és molt gran, ningú no té la resposta i, tal com ja s’ha vist, els mitjans aniran de bòlit.