Donada la seva capacitat d’abastar grans audiències, els mitjans de comunicació impacten directament en la societat com a referents lingüístics. Per tant, la responsabilitat dels periodistes pel que fa a un bon ús de la llengua és inqüestionable. No obstant això, sovint cometem errades: des d’un lapsus o descuit momentani fins a interferències d’altres llengües com el castellà, entre altres errors lèxics, ortogràfics o fonètics. És per això que molts mitjans disposen d’un servei d’assessorament lingüístic format per professionals que vetllen per tal que allò que es publica tingui la qualitat lingüística adient.
Report.cat ha parlat amb Marta Morros –lingüista i correctora a RAC1-RAC105– i amb Jaume Salvanyà –lingüista i corrector a la CCMA–, per tal de conèixer quins són els errors que detecten de manera més habitual a les redaccions a on treballen. Juntament amb d’altres que menciona l’article de Mèdia.cat (8 errors lingüístics comuns dels periodistes), n’hem fet la següent recopilació:
- Ús inadequat d’alguns verbs
Per exemple, escoltar, en contexts en què s’ha de dir sentir. En moltes ocasions, aquest error és provocat per la interferència del castellà, com és el cas de contemplar, quan cal dir recollir, incloure o preveure. O registrar quan el correcte és dir escorcollar. Morros explica que aquest és un dels errors més freqüents.
- Omissió de pronoms febles
Dir per exemple, quants vols?, en comptes de l’expressió correcta, incloent-hi el pronom: quants en vols? Jaume Salvanyà coincideix amb Morros en què aquest és un dels errors més habituals.
- Ús innecessari de pronoms febles
Segons Morros, un error habitual. A vegades, s’hi afegeixen quan no toca: es va caure en comptes de va caure.
- Preposicions mal utilitzades
Això passa sovint a causa de les interferències del castellà (olor a castanyes en comptes d’olor de castanyes).
- Canvis de gènere
Pel mateix motiu, Morros també apunta que molts periodistes acostumen a donar les següents interferències: el síndrome i la costum en comptes de la síndrome i el costum. Un error que també apunta Morros.
- El guió en mots prefixats i compostos
L’article Mèdia.cat, també esmenta aquests que les paraules derivades per mitjà d’un prefix i compostes, en general, no porten guionet. Així, per exemple, el correcte és dir el sotsdirector de l’empresa o l’art grecoromà.
- Tan/Tant
Des de Media.cat també recorden que, davant d’un adjectiu, un adverbi o un sintagma preposicional es fa servir tan, mentre que davant un substantiu o com a adverbi que complementa el verb, usarem tant. Per exemple: Això no és tan fàcil / No corris tant.
- El gerundi de posterioritat
Una altra advertència lingüística del citat estudi és que en català no farem servir el gerundi per indicar posterioritat o conseqüència d’allò que expressa el verb principal. Així, no direm Va caure per l’escala, trencant-se una cama sinó Va caure per l’escala i es va trencar una cama.
- Gentilicis estrangers
Sovint es fan servir formes castellanes per esmentar gentilicis, quan en català existeixen formes pròpies. Per tant, no hem de dir la refugiada ucraniana sinó la refugiada ucraïnesa. Ni tampoc el ciutadà polac sinó el ciutadà polonès.
- El ‘que’ àton
Segons recorden des de Media.cat, en català oriental, el que àton, sense accent, es pronuncia amb vocal neutra, i no pas amb e tancada (La jutgessa qu[ə] va dictar sentència). Salvanyà n’assenyala un altre exemple: el que exclamatiu (que fort!) i afirma que, malgrat que “en català central s’hauria de pronunciar amb la e neutra, cada vegada és més habitual sentir-lo amb la e tancada”. Morros coincideix a dir que no neutralitzar quan cal és precisament, un dels errors més comuns des del punt de vista fonètic.
- Pronunciar essa sorda quan tocaria essa sonora
Un error fonètic que Morros destaca és que, tret d’unes poques excepcions, es pronuncien amb essa sonora les grafies “s” entre vocals, “z” en qualsevol posició i “tz”.
- No pronunciar correctament el so de la ll
Finalment, cal dir que cal pronunciar la ela palatal (ll), distingint-la de la i.
El problema de les llicències
Un cop enunciats aquests principals errors que acostumen a fer els periodistes, Morros també afegeix que “existeix la creença que si un text ha de ser locutat, automàticament ja permet més llicències que un altre que s’hagi de publicar, i això no és així. El que realment marca la diferència és el registre, no el canal. Així doncs, si un programa vol reflectir la llengua col·loquial parlada es poden assumir algunes llicències, especialment en l’àmbit lèxic”. Salvanyà coincideix en què s’ha de tenir en compte el grau de formalitat del programa per adequar-ne el discurs. “Seria molt estrident sentir en un telenotícies que algú l’ha dinyat, igual que també ho seria sentir això no obstant en una sèrie juvenil. És l’adequació: cada cosa allà on toca”, afirma.
Els joves s’informen en castellà
Aquests errors i llicències es donen en l’ús del català, tot i que la presència d’aquesta llengua depèn del consum dels mitjans de comunicació. Així, si bé la ràdio en català supera, en termes de consum a Catalunya, a la ràdio en castellà o en altres llengües, no es pot dir el mateix quan parlem d’altres mitjans. Tal com podem veure al següent gràfic, que mostra dades referents al consum de mitjans segons la llengua per part de la població de catorze anys en endavant durant el 2023, el castellà domina àmpliament pel que fa a consum televisiu, en plataformes de pagament, en revistes i en premsa, tot i que en aquest últim cas, la diferència no és tan gran.
El nivell del català? Depèn
A la pregunta de si creuen que el nivell de català dels periodistes ha augmentat o disminuït en els últims temps, Morros creu que ha baixat i intueix que “pot ser perquè a les universitats no s’han incrementat les hores de llengua i els estudiants arriben amb un nivell més baix des de secundària del que arribaven abans. Des del punt de vista social, també es parla més castellà. Per la seva part, Salvanyà opina que “en alguns aspectes s’ha millorat (ara ja no se sent a parlar del telèfenu ni del trofeig) i en d’altres s’ha empitjorat”. I apunta que, en alguns aspectes seguim al mateix punt que trenta anys enrere. “El llibre d’estil de TV3 del 1995 ja indicava que el masculí de l’adjectiu fix és justament aquest i no pas fixe. I aquest és un error que es continua donant: hi ha coses que no s’acaben d’assumir”, assegura.
Logopedes, assessors i portals lingüístics
I davant de tot això, què poden fer els periodistes per millorar el català a les redaccions? Morros indica que, en el cas dels locutors, el primer pas seria revisar les seves locucions, per tal d’identificar, si existeix, algun problema en la pronunciació d’un so. Si és així, una visita al logopeda pot ajudar a solucionar-ho. També assenyala la importància de consultar el servei d’assessorament lingüístic del mitjà, si en té, per tal que revisi els guions, així com perdre la por a preguntar. D’altra banda, Salvanyà aconsella recórrer a l’ésAdir, el portal lingüístic de 3Cat, que s’actualitza constantment amb tota mena de continguts. “És a on es poden resoldre gran part dels dubtes: com s’escriu un topònim, com es pronuncia el nom d’un personatge, quines alternatives tenen per a una paraula o expressió que saben que està malament, però que no hi troben alternativa…”.
